Brexit

«Yesterday...»

Després d’haver perdut el seu imperi, durant molt de temps el Regne Unit es va poder consolar de la pèrdua en importància política perquè el pop li va donar un nou prestigi internacional. Ara ja no.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa uns dies, el diari del diumenge del Frankfurter Allgemeine informava sobre una enquesta molt sorprenent. La pregunta era: com valora vostè la influència del seu país en la història mundial? Mentre que els alemanys, amb una conformitat sorprenent amb els nord-americans, consideraven que la influència del seu país era mitjana, les visions dels enquestats de dos països eren diferents: Rússia i el Regne Unit. La majoria d’ells pensa que el seu país és corresponsable de més de la meitat de tots els esdeveniments històrics mundials. 

Hi ha sobretot mals exemples de com trampejar el declivi de la importància nacional. Cada país està indefens a la seva manera quan es tracta d’acceptar la pròpia pèrdua de poder. Tot poble que una vegada es va creure el centre del món conserva el seu propi dolor imaginari postimperial. De tota manera, si hi ha un país que fins fa no tant encara semblava com si hagués trobat un camí viable, és el Regne Unit. A finals del segle XIX l’Imperi britànic encara abraçava una quarta part de tota la massa terrestre. Llavors se’n va independitzar l’Índia. Després Austràlia, les illes del Carib, les colònies d’Àfrica i d’Àsia. I en lloc d’entrar en grans guerres o caure en depressió, els britànics van reaccionar amb un canvi: van abandonar les forces militars i polítiques i es van convertir en el poder hegemònic cultural. L’imperi dels Beatles: va ser un bon tracte durant dècades. Ara sembla que acaba. I el Brexit n’és una part evident.

Òbviament, aquest tracte no es va signar mai. De fet, quasi ningú no el va notar quan va començar la primera setmana d’octubre del 1962. Aleshores, el dia 5, un divendres, va aparèixer el primer single dels Beatles. “Love Me Do” només va aconseguir arribar al lloc número 17 de la llista de singles britànica, però per a una banda desconeguda aquest èxit va ser tan sorprenent que van sorgir rumors que Brian Epstein, el mànager del grup, hi havia ajudat i havia comprat ell mateix milers de discs. La nit del mateix dia es va estrenar a Londres la primera pel·lícula de James Bond, Agent 007 contra el Dr. No. Sean Connery era l’agent secret amb llicència per matar i Ursula Andress, la seva aventura amorosa. La pel·lícula conta la història del criminal científic Doctor No, que es converteix en superdelinqüent i amenaça el món.

James Bond i els Beatles no sols entren junts a l’escenari mundial el mateix dia, sinó que també són com el breu resum de la cultura pop britànica de les dècades següents. 

L’agent secret que pot actuar arreu del món en nom Sa Majestat, que una vegada rere l’altra guanya la Segona Guerra Mundial contra malvats alemanys, que es fica en la Guerra Freda, que es permet alguns luxes al Carib, l’antiga regió colonial britànica... I que, sobretot, hom es pot fiar de la seva visió cosmopolita, del seu gust, de la seva fanfarroneria i del seu humor. Una mescla de característiques que s’atribueixen a la classe alta britànica, i a la classe treballadora.

I els Beatles. Que són molt més que la genial parella de compositors John Lennon i Paul McCartney. En el camí cap al seu primer disc troben a Hamburg un subjecte cultural nou que tindrà una influència enorme: el grup de música. Abans d’això, les estrelles del pop normalment havien sigut lluitadors solitaris a qui acompanyaven alguns músics en les gires. John, Paul, George i Ringo aporten una cosa nova al món: el grup de joves que s’ha tornat en contra de la pressió de la societat i que va a buscar sort i viure aventures junts. En els pocs anys de la seva carrera, els Beatles transformen en una nova idea el vell concepte romàntic del jove que se’n va per trobar-se a si mateix en el gran viatge a través de la vida: que aquest viatge en comú és possible i que pot portar els joves a tots els racons del món.

Perquè, en les dècades següents, què volien els joves una vegada i una altra quan s’ajuntaven per fer música? Fugir de la misèria. No volien seguir vivint la vida dels pares, volien alliberar-se del treball a la fàbrica. Contra l’escola, contra el cap, contra la disciplina que la societat imposa a l’individu. Tot el qui va créixer entre la fi de la Segona Guerra Mundial i el 1980 en una ciutat al nord d’Anglaterra formava part d’aquest món. Coneixia algú que estava en un grup de música que tenia un hit i anava de gira a Amèrica abans que se’n tornessin a oblidar. Havia vist un grup de música en directe abans que es fessin coneguts mundialment. Tenia un germà que havia aconseguit uns bafles tot just entrar a l’escola.

El pop va submergir en colors el món en blanc i negre de la postguerra britànica, va dir una vegada Keith Richards, el guitarrista dels Rolling Stones. Es va convertir en el sistema de comunicació de tota la societat britànica; o com va dir John Lennon, el 1963, durant un concert on eren presents membres de la Casa Reial: “La gent que ocupa els seients més barats que aplaudeixi. Els altres, simplement, que facin sonar les seves joies”.

El fet que el pop britànic pogués revelar aquest poder va ser degut sobretot a l’èxit que tenia a la resta del món. No és cap casualitat que John, Paul, George i Ringo rebessin la condecoració de l’Imperi britànic el 1965 pels seus mèrits en l’economia d’exportació britànica; feien de la música el producte d’exportació més important del país. Els Beatles, igual que molts més grups després d’ells, no sols van conquerir el continent europeu, sinó sobretot l’antiga excolònia d’Amèrica, el país que la corona mai no hauria d’haver deixat anar al segle XVIII. “British Invasion”, així s’anomenaven les noves onades de grups britànics que encisaven els cors dels nord-americans. En els tres primers mesos del 1964 s’estima que al voltant d’un 60 per cent de tots els singles que es van vendre als EUA eren dels Beatles. A finals de maig del 1985 encara vuit dels deu singles més venuts en les llistes nord-americanes eren de grups i músics britànics.

Era una cultura universal, i que sempre va ser blanca i masculina. En el moment del seu triomf més gran encara era així, a mitjan anys noranta, quan un grup de bandes de música representa l’anomenat Britpop, i el puixant polític laborista Tony Blair les utilitza per fer campanya electoral. Quan el 1997 Blair va guanyar les eleccions a primer ministre, Noel Gallagher, cap de la banda Oasis, va ser convidat al número 10 de Downing Street a una recepció, i hi va arribar en un Rolls-Royce. El pop va aconseguir arribar a l’esfera més alta del poder, sembla. “Cool Britannia” n’és el lema.

En realitat, però, el model de pop britànic en aquell moment té moltes fractures. L’hegemonia masculina trontolla perquè les dones ja no volen deixar-se excloure. I Anglaterra s’ha acolorit, sobretot amb la immigració de les antigues colònies, però el concepte del grup de música ja no pot recollir aquesta diversitat. El pop comença a desintegrar-se. En el fons té el mateix problema que la socialdemocràcia: les nombroses lluites pel reconeixement de les societats diferenciades del segle XX ja no saben d’històries d’aventures i ascensos simples.

Realment Gran Bretanya ha canviat. Les fàbriques i les mines han tancat, ja no té sentit lluitar-hi en contra. La sensació imperant entre els joves del nord és més aviat una pèrdua d’esperança, la impressió de ja no ser necessitat; el gran món ja no és una invitació sinó una amenaça. El nou model de negocis britànic gira entorn dels serveis financers. El benestar britànic ara ve en gran part de la seguretat jurídica que la City de Londres ofereix als superrics de tot el món. Allí poden deixar els seus milions sense tenir por que un dictador els retiri. La cultura britànica és sobretot un plató plaent per a aquest servei.

El pop britànic, el fill més bonic de l’era industrial avançada, té dificultats amb aquests nous comportaments complicats.

És un pacte bastant peculiar que ha impulsat i ha fet possible el Brexit. Un pacte de les antigues elits que somien de recuperar una importància que es troba més enllà d’Europa, en els confins de l’Imperi, i de la nova classe baixa antiga que no veu què els hauria d’haver portat l’obertura del país al continent, a banda de problemes.

El pop encara hi existeix i també hi és més important que en qualsevol altre país europeu. Les lletres de cançons són part del dia a dia, de les converses al metro, dels comentaris als periòdics, de la forma com les angleses i els anglesos veuen el món.

Però, per reflexionar en el present, el pop ja no és un sistema de comunicació social. Ara és més divers que mai, fa servir sons de tot el món, gruny de manera tan variada com la ciutat de Londres. Quasi tota l’escena musical britànica actual està en contra del Brexit. I el pop ha perdut una part important de la seva gent. 

 

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.