Fou un enamorament musical, com si un Cupido vestit de pentagrames i de corxeres haguera envaït el cor melòdic de Toti Soler. El mag català de la guitarra havia descobert la seua nova parella als escenaris. Després de musicar durant dècades les lletres vigoroses i insubornablement rebels d’Ovidi Montllor, se sentia engalipat per unes cordes vocals que transmetien dolçor i nostàlgia íntima. Havia escoltat com Gemma Humet, neboda del cantant Joan Baptista Humet, pintava amb un vernís d’intensitat tendra les seues cançons. La senzillesa i la profunditat eren les raons d’aquella atracció melòdica.
L’amor musical, afortunadament, va ser correspost. La seducció era mútua. I Soler i Humet van començar una col·laboració a sobre dels escenaris que enguany ha bufat les espelmes del seu vuitè aniversari. Com a regal de commemoració, ambdós artistes s’han guardonat amb una petita celebració musical: un disc conjunt anomenat Petita festa (2018). Un àlbum ple de matisos estilístics, però amb un mateix fil conductor: el ball assossegat i romàntic de la guitarra domesticada de Soler i la veu angelical d’Humet. Tot adobat, al seu torn, per una guarnició selecta d’instruments com ara pals d’aigua, contrabaixos i baixos. L’objectiu d’aquests acompanyants de la parella és erigir-se en la cirereta del pastís de la vetllada musical d’ambdós artistes. O dit d’una altra manera: contribuir a recrear un clima de nostàlgia intimista i de lletres nascudes des de la mateixa ànima dels dos músics catalans.
Gravat al seu cor, precisament, té Soler a Ovidi Montllor. I per això, amb petites variacions dels ritmes que interpretava durant les acaballes del franquisme i el naixement de la democràcia espanyola, versiona l’artista d’Alcoi (Alcoià). Però ho fa amb una altra idiosincràsia melòdica a causa de la veu marcadament tendra i dolça d’Humet.
Temes com “Va com va” perden vigor, esperit reivindicatiu i ànima iconoclasta, alhora que guanyen intimisme i profunditat. Tot i la similitud entre l’original i la versió, Soler i Humet aturen una mica el tempo i resten força al cant inicial de Montllor amb el mag català a la guitarra. Una sensació, però, no tan marcada en cançons històriques com ara “Homenatge a Teresa”.
Toti Soler i Gema Humet
Satélite K, 2018
Cançó
“Perquè vull” és un altre exemple. Amb unes cordes marcant un ritme pràcticament calcat de quan Soler i Montllor omplien places, teatres i sales de gom a gom, Humet redueix l’escenografia vocàlica de la cançó. És a dir, incrementa el tempo de la veu amb l’extirpació de les pauses i els silencis característics del mític músic alcoià.
Aquesta singularitat que tenia cantant, Montllor, però, apareix de manera matisada en un altre tema que res té a veure amb un dels referents musicals de la cançó al País Valencià. “Penyora d’amor”, la primera col·laboració que van enregistrar Humet i Soler i amb la qual van iniciar el seu tàndem melòdic, adquireix més força vocàlica. Malgrat el seu to delicadament nostàlgic i cuinat a foc lent en la profunditat de l’ànima de la cantant, les paraules gaudeixen de més múscul —tampoc comparable a Montllor, compte!– sense cap anabolitzant instrumental.
La guitarra del geni català, de fet, acostuma durant tot l’àlbum a transitar entre pinzellades flamenques i el folk amb més complexos i cotilles. Amb excepcions, tanmateix. “Cançó de camperol”, una de les quatre cançons franceses amb les quals compta el disc, està anestesiada pels balls dels palaus del segle XIX, per un vals pompós influenciat pels ritmes de l’“Homenatge a Teresa”.
Amb cançons del pare de Soler, Jordi Soler, i recollint al disc poemes de Sílvia Amigó, Joan Salvat Papasseit i Ewan McColl, “Represa” és l’exemple de la connexió musical entre la guitarra de Soler i la veu d’Humet. El paradigma d’un enamorament melòdic transformat en àlbum per celebrar els vuit anys junts damunt dels escenaris.