Els crítics

Aquesta és la narrativa d’Irene Solà

Irene Solà (Malla, Osona, 1990), va irrompre molt jove amb el poemari ‘Bèstia’ (2012). I encara jovenívola, sobretot parlant en termes de narrativa, es va adjudicar el Premi Documenta, el guardó que assenyala amb bastant punteria promeses literàries que acaben emergint, amb la novel·la ‘Els dics’, un artefacte juganer, en el bon sentit, molt ric en recerques formals i expressives i satisfactori pel que fa a l’articulació narrativa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta és la Irene Solà. Encara no ha fet els trenta anys, però amb Els dics, la seua primera novel·la, ha despertat nombroses adhesions. I aquesta és una ressenya (relativament) tardana (el llibre està circulant des del març passat), fruit dels taps condicionats per una insaciable agenda de llançaments de novetats que obliga a fer tries (estressants) en funció de variables com l’olfacte, els comentaris previs, el crèdit del segell editor, la proximitat a l’autor o l’autora o el coneixement de l’obra precedent.

Aquesta és una novel·la valuosa que ocupava un lloc en una cua de lectures pendents sovint bandejades per l’última novetat inexcusable. Fins que un comentari agafat o llegit al vol fa que el ressenyador assalte Els dics a una hora intempestiva. I ja no puga deixar-la després de llegir l’inici, amb un procediment díctic que atorga proximitat a la narració, que té molt d’oralitat, d’algú que t’acompanya agafat del braç per un paisatge farcit d’històries, com una remor familiar i càlid, estrany al principi. Acollidor, en acabant.

Aquest és l’inici d’Els dics:

“Aquesta és l’Ada.

Aquestes són les tecles de l’ordinador de l’Ada, que esperen, amatents, l’envestida.

Aquests són els dits de l’Ada que escriuen: ‘En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat’.”

L’Ada és un personatge que ha viscut a Anglaterra i torna al seu poble. Irene viu a Londres. Ambdues escriuen, però Ada no és Irene. O si ho és, importa ben poc. Aquest és un trencaclosques amb petites històries i salts temporals barrejats amb els relats que va escrivint l’Ada, qui ha de negociar amb els protagonistes, persones del seu entorn, el seu contingut. Aquest és un mosaic —perdoneu el tòpic gastat com la sola d’un pastor— de fils argumentals, registres diversos i un munt d’estratègies diferents, no totes igual de reeixides però que revelen la maduració, les lectures, la reflexió i el treball. Un text que reflecteix l’entorn rural des dels paràmetres i les referències generacionals de la narrativa del segle XXI però que mira de gairó —de vegades frontalment— els clàssics, de Víctor Català a Mercè Rodoreda. Que no es refugia en la pirotècnia formal per no haver de contar una història. En Els dics, a més de l’aparell simbòlic, els fragments reeixits i les experiències formals, hi ha les històries. Manca, tal vegada, un relat nuclear més concloent, més definitori. Un d’aquests que s’arrapen a la memòria.

Aquesta és potser l’única objecció al llibre d’un ressenyador que escriu enmig de la penúltima polèmica al voltant de la crítica catalana sobre ditirambes i massacres, amiguismes i odis africans, individualismes i capelletes, pressions i trampes del mercat editorial i obsessions per veure en cada cantonada o arribar els primers als nous i noves cabrés, rodorodes, montserratroges o monzós. O sense caure en la hipèrbole, un món de curses per detectar les noves rojals, ramis, espases, forns i companyia: operacions de desplaçament prematures que afecten creadors i creadores que tan sols han començat a dir el que han de dir.

Aquesta és la novel·la d’una escriptora amb qui no he creuat mai una paraula, que publica en una editorial amb la qual tinc una relació cordial però epidèrmica, estrictament periodística. El lector no ha de témer el perill de la contaminació. Ni la (relativa) tensió del debat. Però, entre tants llibres publicats, algú sabrà perdonar que no dedique aquest valuós espai a destrossar ningú, sinó a parlar d’un llibre que m’ha semblat, petites mancances a banda, engrescador.

Aquesta és la Irene Solà. No és la nova res, sinó una veu amb projecció i personalitat. Aquesta és la seua narrativa, encara en (fascinant) procés de formació. I si em deixeu traure’m de sobre la disfressa solemne de crític, aquest és un lector-escriptor que hauria desfilat en pilota picada pel carrer de Colom de València, un dia de rebaixes, a canvi de poder escriure abans de fer els trenta una novel·la com Els dics.

Els dics
Irene Solà

L’Altra Editorial, Barcelona, 201
Premi Documenta 2017
Novel·la, 251 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.