En una societat secularitzada com la catalana, el pessebre és una d’aquelles tradicions d’origen cristià que continua gaudint de bon estat de salut. En aquestes dates, arreu hi ha fires on es poden comprar figuretes, associacions que exposen pessebres a un munt de pobles, representacions vivents sota el fred i, sobretot, llars que els reserven un lloc eminent per al naixement i, en paraules del poeta Joan Llongueras, “la dona que renta, la vella que fila i el brau caçador que sempre vigila”.
Tot plegat, una tradició que enguany celebra vuit-cents anys. Tot i que amb anterioritat s’havien fet representacions del naixement de Jesús, es diu que el primer a fer un pessebre va ser sant Francesc d’Assís l’any 1223 a la població de Greccio de la província italiana de Rieti amb motiu de la missa de Nadal. Ara bé, el que es considera com a primer pessebre dista molt del que ara entenem com a tal.
Un dels principals coneixedors del pessebre a casa nostra és el caputxí — de l’orde inspirat per sant Francesc— fra Valentí Serra de Manresa. Explica que el pessebre de Greccio “no es pot entendre sense l’experiència espiritual de sant Francesc d’Assís”, impactat pel viatge fet el 1220 a Terra Santa, on hauria viscut una “experiència espiritual íntima molt profunda”. Abans d’anar a Greccio, Francesc també rep el permís del papa Honori III per fundar l’orde franciscà i un permís per organitzar misses en altars portàtils, “cosa que no era tan senzilla a l’edat mitjana”. En aquella visita a Roma, “va visitar Santa Maria la Major i en va quedar molt impressionar. Segons la tradició, sant Jeroni havia portat les fustes de la menjadora del pessebre on havia nascut Jesús a Betlem”.
Sant Francesc, que venia de “patir una crisi interior, personal”, després d’aquelles experiències, detalla Serra, “va voler reviure el moment de Betlem amb la contemplació del pessebre i així va passar de la desolació interior a la consolació i l’alegria pel naixement del fill de Déu”. Així, quan arriba a Greccio, amb el desig de “reviure espiritualment l’experiència nadalenca”, es disposa a fer una missa de pastor, que tenien parts escenificades. Els paratges d’aquesta població del Rieti li recorden els de Terra Santa i encarrega a un amic preparar una de les coves amb palla i dur-hi un bou i una mula per després fer-hi una missa amb un altar portàtil. Fra Valentí Serra explica que tot plegat és per fer la missa “en un ambient que els fes entrar en el moment de Betlem, que els fes reviure que el fill de Déu neix en la pobresa i la humilitat i que els primers que el reconeixen són el bou i la mula, com diu el profeta Isaïes”.
Aquest primer pessebre, gairebé més proper als pessebres vivents que als figuratius que es posen dins les cases, ni tan sols comptava amb les figures de la mare de Déu o sant Josep. “Això que sant Francesc va fer el primer pessebre no és del tot veritat; va fer una cosa encara més important que és promoure la devoció al naixement. És just reivindicar-lo, perquè, amb ell, comença a construir-se la tradició”, explica Albert Dresaire, pessebrista mataroní i autor de diversos llibres sobre el tema. No obstant això, Serra pensa que “va ser el punt d’arrencada del que a poc a poc s’aniria configurant. Les misses de pastors ho van acabar de potenciar; d’elles van néixer els pastorets i d’aquí el pessebre figuratiu de manera progressiva”.
Primer, amb imatges monumentals, només a l’abast d’espais com esglésies, i de mica en mica adaptant-se a formes més a adaptables a totes les llars a través de les figuretes de guix que comencen a fer aquells que es dedicaven a fer santets. El primer pessebre de grans dimensions documentat, segons Serra, és de 1330 al monestir de les Clarisses de Nàpols. A casa nostra, el més antic és el pessebre de Jesús de l’església de la Sang de Palma, que data del segle XV, ja de dimensions més reduïdes.
En aquesta reducció de la mida, Serra hi veu la possibilitat “que entri dins les cases aquest fet que va canviar la història, el naixement de Jesucrist. Amb el pessebre ho podem reviure i tenir un petit univers geogràfic a casa, on hi ha tots els personatges de la vida, tots els oficis, i tot es desenvolupa al voltant del naixement del fill de Déu”. Aquesta expansió a les llars es fa, sobretot, a partir de la segona meitat del segle XVIII. A Catalunya, “a les famílies arriba una mica tard”, explica aquest caputxí que ara viu al convent de Sarrià. L’element que en detona l’expansió hauria estat el suro: “Al segle XVIII hi ha una expansió del conreu d’alzines sureres. L’excedent del suro es va lligar directament amb l’expansió del pessebre a mitjans d’aquell segle”. El suro i la molsa són, clarament, dos elements característics dels pessebres de les llars del país.
El nostre pessebre
En la tradició catalana el pessebre l’enrama la pastora Caterina o en treu pit l’escriptor Francesc Pujols, tot dient “jo tinc un pessebre més bonic que el teu”. També en pontifica l’Albert Pla en una cançó on afirma que “al pessebre ha d’haver-hi un caganer”. D’això darrer, en discrepa fra Valentí Serra: “El caganer no és la figura més típica, ni de bon tros. S’hi ha introduït els darrers anys, però també és a Nàpols o a Múrcia”.
A parer seu, les figures més representatives són unes altres. A l’anunciata tradicional catalana hi ha el pastor que fa l’allioli de codony que es menjava amb la coca de les primícies; el pastor que bufa el foc perquè no s’apagui, i el pastor que llesca el pa. “Són personatges que estan absents del que succeeix, neix el fill de Déu i ells fan el de cada dia”, explica Serra, que remarca que al pessebre hi ha aquests dos vessants, els que continuen amb la vida i “les figures que prenen consciència que està canviant el món”.
“El pessebre català té una personalitat pròpia i forma part de la nostra identitat i espiritualitat”, destaca Serra. Es fa amb paisatges i elements propis de la nostra natura, amb personatges i oficis nostrats o amb la indumentària de la pagesia catalana. Amb tot, la penetració del pessebre orientalitzat, que es vol més fidedigne a la història, fa difícil trobar aquesta mena de figures a les fires de Nadal.
Així ho afirma Dresaire, que assenyala que una de les innovacions catalanes en el món del pessebre és el diorama que darrerament han promogut les associacions de pessebristes, que des de fa un centenar d’anys han proliferat a tot el territori català. “Són pessebres que es miren des d’una finestra, que estan fets amb perspectiva i busquen el realisme”, explica Dresaire, el qual destaca que aquesta tècnica “permet ambientar el naixement en llocs emblemàtics del nostre entorn. Teològicament, té molt sentit, perquè un creient diria que amb el pessebre acollim el nen que neix a casa nostra. No és un fet històric; és un fet de fe”.
Aquesta obertura a la innovació és present als nostres temps. “Una de molt visible és el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. És una innovació, però passa a formar part de la tradició. El primer pessebre polèmic va ser l’any 2004”, argumenta Dresaire. També ha vist, diu, al·legories actuals, “com un naixement sota el pont de l’autopista, que és una actualització del missatge”.
El sentit del pessebre avui
Per als creients, diu Serra, fer el pessebre “implica, d’alguna manera, recrear amb les teves mans, de bell nou, el món. Fer un món ideal en què els pastors representen l’ideal del que hauríem de ser nosaltres, de puresa de vida i fe en el fill de Déu”. La gran pregunta, però, és perquè aquesta tradició continua tenint sentit per a tantes persones seculars que mantenen la tradició a casa nostra.
Dresaire creu que, entre altres raons, podria ser perquè “entronca amb una sèrie d’elements més populars i mundans”. Per exemple, pel fet que, al voltant de les figures “sagrades”, es posen “els nostres paisatges, la gent idealitzada. Representem una idealització i això pot explicar que sigui una cosa popular”. A més, creu que és de les poques tradicions que mantenen una relació amb el sagrat “amb certa naturalitat”.
Per a fra Valentí Serra, la pervivència del pessebre en un món secularitzat és una gran incògnita per a tots els que estudien el pessebre. Exposa que en una societat que, agafant paraules del pastor protestant Dietrich Bonhoeffer, viu “com si Déu no existís, el moment del pessebre descobreix una tendresa, un ideal de reviure aquelles actituds dels pastors”. D’altra banda, indica que, a parer seu, la figura del fill de Déu no és especialment molesta per als no-creients, perquè “ha vingut a portar l’amor o la bondat. Vulguis o no, a les persones que no professen la fe els sembla agradós o bonic rebre el príncep de la pau”. Tal vegada, també els faria el pes “continuar una cosa que és molt viva en la nostra tradició” i muntar el pessebre és “un moment que agermana els elements de la família; tothom hi intervé”.