Històries de la història

Els honors que Josep Fontana no rebrà

La Universitat Autònoma de Barcelona va negar l’‘honoris causa’ a Josep Fontana; l’Institut d’Estudis Catalans no l’en va fer mai membre i en les dues últimes edicions del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va arribar a finalista sense aconseguir-lo. Les dues primeres institucions el van castigar per la seva ideologia d’esquerres.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La concessió de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona a Josep Fontana, el passat 15 de novembre, trencava una misteriosa maledicció que ha perseguit “el més prestigiós dels historiadors de Catalunya i de l’Estat del segle XX i XXI”, segons el va descriure Xavier Domènech en aquell acte. El mes de juliol passat, quan Josep Fontana era encara viu, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar concedir la Medalla d’Or de la Ciutat a Fontana amb els únics vots en contra del PP: “Per ser ciutadà compromès amb Barcelona, militant per la justícia i rebel contra la injustícia al món, qualitats consubstancials al seu ofici d’historiador”.

Aquest reconeixement de l’ajuntament contrasta amb l’actitud de les institucions que li van girar l’esquena en les últimes dècades. El perfil ideològic de Josep Fontana —marxista, militant del PSUC fins a la Transició i sempre activista d’esquerres— va activar en contra seu sectors conservadors de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que li hi van impedir l’ingrés, i de la Universitat Autònoma de Barcelona, on li van negar el doctor honoris causa. El primer cas s’arrossega des dels anys setanta; el segon és d’aquesta dècada.

La carta perduda

Josep Fontana no va ser mai membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i no és que no volgués. Des de dins de la institució, durant els anys setanta i vuitanta, es va blocar el seu ingrés, a pesar de la voluntat dels presidents de l’IEC i, en algun cas, del president de la mateixa Secció Històrico-Arqueològica, on hauria entrat.

Ho avançava l’actual president, Joandomènec Ros, en una carta al diari Ara i ho explicava, amb més detall, a l’acte d’homenatge que la Societat Catalana d’Estudis Històrics li va dedicar, el passat 26 de setembre, al mateix IEC.

Ros explicava que “quan presidia l’IEC el senyor Alsina Bofill —estic parlant dels anys setanta—”, va decidir augmentar gradualment el nombre de membres de cada secció, que en aquell moment era de dotze. “El maig del 1978 —continuava Ros— el president envià a tota una sèrie de possibles candidats a ser agregats a l’IEC, una carta invitant-los a incorporar-se a l’Institut. Tots ells van contestar, excepte Josep Fontana, i això va ser considerat una falta de respecte per qui llavors rebia les cartes”.

Joandomènec Ros no ho esmentava però qui rebia les cartes era el “secretari perpetu” de l’IEC Ramon Aramon.

Els coneguts de Fontana saben que ell va defensar sempre a capa i espasa que sí que va enviar la carta. Joandomènec Ros feia públic, a la mateixa seu de l’IEC, que efectivament Fontana havia acceptat l’oferiment d’ingressar a l’Institut: “Molts anys després, quinze anys després, es va descobrir en els papers que se servaven de la secretaria de l’Institut una carta datada el 18 de maig del 1978 de Josep Fontana dirigida al president de l’IEC”.

Ros ensenyava la carta als presents i en llegia el contingut: “Havent estat informat pel professor Taradell, secretari de la Secció Històrico-Arqueològica, que aquesta secció podria proposar-me com a candidat al nomenament de membre agregat de l’Institut, em plau de fer constar que, en el cas que la votació del ple em fos favorable, em comprometo a acceptar aquest nomenament”.

Els motius que van fer extraviar la carta podrien ser diversos però la pèrdua accidental té poca credibilitat, fins i tot per a Joandomènec Ros. El president de l’IEC explica a EL TEMPS que hi havia dues teories. La que ell qualifica “d’innocent” deia que l’IEC “en aquell moment estava en un moment difícil i el senyor Aramon, que n’era el secretari, s’enduia moltes coses a casa. La carta es va perdre i es va descobrir més tard”. En canvi, segons Ros, n’hi ha “molts” que “asseguren que hi havia un grup que tenia odi a tot allò que feia olor de comunisme” i que van bloquejar l’entrada de Fontana amagant la carta d’acceptació de l’historiador.

“En el fons —diu un historiador proper a Fontana que vol mantenir l’anonimat— tot era enveja i sectarisme contra un dels historiadors més reconeguts del país.”

Els autors d’aquest càstig a Fontana serien els mateixos que després impediran també l’entrada a l’IEC d’un altre alumne avantatjat de Jaume Vicens Vives, Josep Termes.

Un altre historiador —que també vol mantenir l’anonimat— explica a EL TEMPS el context en el qual es trobava el IEC en aquella època i les raons de la jugada bruta a Fontana: “Als anys seixanta, fins a la Transició hi ha un reducte molt tancat d’un sector catalanista que, evidentment, no és franquista, però bastant passiu i bastant conservador —entre la Lliga i Acció Catalana, per entendre’ns—. Aquests grups ja havien tingut molta resistència a Jaume Vicens Vives, la catalanitat del qual consideraven dubtosa. Eren els que parlaven del ‘vicentinisme dels vicentins’: ‘La gent de Vicens és ambigua i no són prou nacionalment catalans’, asseguraven ells”.

Segons aquesta mateixa font, qui va fer l’intent de normalitzar la situació i fer membre Fontana va ser Emili Giralt: “A la Transició, un home de Vicens a l’IEC, Emili Giralt, comença a donar la batalla i a denunciar que els millors historiadors eren fora de l’Institut. Giralt va fer una proposta a Jordi Nadal i a Fontana. Nadal va contestar acceptant i Fontana també, però la carta va desaparèixer.

L’actual president de l’IEC, Joandomènec Ros, afirma que, quan es va trobar la carta, el 1992, va haver-hi un segon intent d’oferir l’ingrés a Fontana: “Quan es va descobrir aquesta carta a l’Institut, es va tornar a portar la proposta d’ingrés de Fontana a la Secció i algú m’ha explicat que hi va haver unes discussions terribles entre els que hi estaven a favor i els que hi estan en contra”. El fet és que Fontana no va arribar mai a ser membre de l’IEC.

Els culpables d’aquesta marginació de l’historiador tenen noms i cognoms, segons fonts que volen mantenir l’anonimat: “Hi ha un sector, que es coneix com Els Aramònides, que són els descendents de l’Aramon, que és un grup catalanista però molt antimarxista. Aquests consideren que Pierre Vilar i Josep Fontana han estat nefastos per a la historiografia catalana. Ells continuen i són molt poderosos avui dia, sobretot a la Secció Històrico-Arqueològica. El grup està encapçalat per l’Albert Balcells, president de la Secció Històrico-Arqueològica de 1998 a 2006. Aquest grup sempre ha mantingut una clara hostilitat ideològica a Fontana, i a Vilar, que n’era el promotor”.

Segons les mateixes fonts, serien els mateixos que encara avui dia bloquegen el pas a historiadors propers a Fontana, com ara Joaquim Albareda, “que no hi va poder ingressar tot i l’esforç de la historiadora Eva Serra”.

Hi ha una altra teoria, més contemporitzadora, però que no té credibilitat per a cap font consultada per EL TEMPS, segons la qual sí que se li hauria demanat a Josep Fontana que fos membre. Però quan va presentar tots els documents que se li demanaven, el procés es va mig aturar perquè li’n van demanar un que ell s’havia oblidat de presentar. En aquell moment, segons aquesta versió, va morir la muller de Josep Fontana, el procés es va quedar en suspens i, posteriorment, l’historiador ja no va tenir interès a formalitzar un ingrés que tants entrebancs havia acumulat.

 

Sense ‘honoris causa’ a la UAB

La filosofia que va impedir a Fontana entrar a l’IEC va ser la mateixa que posteriorment bloquejaria el nomenament de l’historiador com a doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona, la universitat que ell mateix va ajudar a aixecar des de la Facultat de Lletres: en va ser vicerector, degà de la Facultat i cap del Departament d’Història Moderna i Contemporània. La seva posterior marxa a la Pompeu Fabra, on li oferiren la direcció i creació ex novo de l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives, serviria com a pobra excusa per a alguns dels que li van negar el doctor honoris causa.

Tot va començar el 2010, quan, coincidint, amb el centenari de Jaume Vicens Vives, els professors de diferents universitats catalanes van acordar impulsar el nomenament de doctor honoris causa als deixebles vius de Vicens: en Jordi Nadal i en Josep Fontana. Fontana va ser nomenat honoris causa a la Rovira i Virgili, a Girona i més tard a València. A la Universitat de Lleida, segons un historiador proper a Fontana que prefereix no dir el seu nom, “van votar-hi en contra esperonats per un sector liderat per qui actualment és rector de la UdL, Roberto Fernández”.

A l’Autònoma el departament d’Història Moderna i Contemporània va assumir la responsabilitat de presentar la proposta d’honoris causa per a Fontana i el Departament d’Història Econòmica havia de presentar la de Jordi Nadal.

La proposta d’honorar Fontana es va aprovar per unanimitat, amb només dues abstencions, en la votació del Departament de Moderna i Contemporània, però va ensopegar a l’hora de votar-ho a la Junta de la Facultat. “Quan vam arribar a la Junta —explica un historiador d’aquell departament— ens vam trobar que la degana no hi estava massa d’acord i que una part de l’equip del deganat tampoc”. Primer, recorda aquesta font, van presentar “excuses banals, com que Fontana havia estat professor de la UAB i no queda bé donar-li l’honoris causa”. No hi ha cap llei que ho prohibeixi fer ni això acostuma a representar cap problema.

“Després —continua explicant la mateixa font— van dir que no va quedar massa bé que se n’hagués anat a la Pompeu Fabra. ‘D’altra banda, la seva obra és impecable’, deien”.

La degana de la Facultat en aquell moment era Teresa Cabré Monné —no s’ha de confondre amb la Teresa Cabré que és presidenta de la Secció Filològica de l’IEC— i les mateixes fonts afirmen que “hauria rebut pressions del sector anti-Fontana i antimarxista i ella ho va bloquejar d’una manera molt fàcil: potenciant les abstencions en la votació de la Junta de Facultat”. Tota proposta de doctor honoris causa ha de tenir més sís que la suma de nos i abstencions. La votació va comptar amb pocs nos directes però la suma d’abstencions i no va superar la de sís.

Al Departament d’Història Econòmica les votacions en contra de Jordi Nadal no van permetre que la proposta arribés a la Junta de Facultat. La secció d’economistes d’aquest departament —on hi ha els economistes i els d’història econòmica— va frustrar el nomenament d’honoris causa de Nadal. “En aquest cas —explica la mateixa font— van ser els anomenats Minessottos, procedents de la Universitat de Minessota i en bona mesura deixebles de l’Andreu Mas-Colell, qui ho van frustrar. Mas-Colell es va indignar molt en contra d’alguns dels Minessottos”.

Sense Premi d’Honor

La maledicció de Fontana amb els honors i reconeixements es va estendre al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, tot i que, en aquest cas, la raó que va impedir el premi és més difusa. Si, en els altres casos, el seu perfil polític va ser el principal impediment, en el del Premi d’Honor no és tan clar.

En els processos de votació del Premi d’Honor de les dues últimes edicions (2017 i 2018) Josep Fontana va arribar a les últimes votacions i va obtenir molt pocs vots menys que els escriptors guanyadors de sengles convocatòries, Isabel-Clara Simó el 2017 i Quim Monzó, el 2018.

En tots dos casos la proposta de premiar Fontana havia sortit de la historiadora Anna Sallès, tot i que, en la primera, havia tingut el suport entusiasta de Toni Soler. Fontana, també en tots dos casos, va arribar finalista a les votacions, amb un estret marge de diferència amb els guanyadors.

La candidatura de Fontana pot semblar extemporània per a un premi de les lletres, però en la història del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes hi ha els antecedents recents de Miquel Batllori (Premi d’Honor el 1990), Josep Termes (2006) i Josep Massot (2012).

Una persona present en aquell jurat assegura que, en tots dos casos, les raons que van impedir que Fontana fos el més votat no eren tant ideològiques com de desconeixença: “Molta gent del jurat són escriptors i no coneixien prou les qualitats de Fontana com a historiador”. Era lògic, segons aquest jurat, que Fontana ho tingués més difícil que els narradors que, en aquests dos casos, arribaven a l’última votació.

Consultada per EL TEMPS, Anna Sallès també ha descartat que fossin motius ideològics però ha lamentat que s’hagi perdut l’oportunitat de guardonar un “historiador de prestigi, creador d’una escola pròpia i una persona molt generosa”.

Una generositat no sempre corresposta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.