Els Crítics

Que el xou continuï

Bryan Singer dirigeix "Bohemian Rhapsody", film sobre la trajectòria d'èxit internacional de Queen i Freddie Mercury, en el que acaba sent "una hagiografia només per a delectació de fans"

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Podríem dir que Bohemian Rhapsody (Bryan Singer, 2018) és trepidant, èpica, irresistible, tan poderosa com ho va ser la figura de Freddie Mercury, en un viatge portentós que condueix a l'eternitat. Podríem dir que és un contundent tour de force sobre com seduir i convèncer, amb una posada en escena que ens enganxa i no ens deixa ni parpellejar, que és l'exercici de mostrar l'excepcionalitat d'uns moviments, d'una banda i d'una manera de cantar, que és la seducció de l'ídol davant de les masses, just en l'èxtasi de saber-se immortal, que és la passió de l'esforç i la genialitat d'esprémer les cordes vocals fins a no poder més. Podríem dir que és un talentós exercici coreogràfic que mostra el múscul, però també el patiment de totes les hores que t'han portar fins al moment de la glòria. Podríem dir-ho, però no ho direm: això només és la descripció dels darrers vint minuts d'aquesta pel·lícula que es val d'un final memorable –la reproducció del concert de Queen al Live Aid del 1985, a Wembley i davant de 100.000 persones– per redimir-se de la insubstancialitat, del tedi més absolut i –encara pitjor– de no saber dir allò que voldríem.

Només aquest tram final podrà salvar una història que, en mans de Singer –director despatxat al tram final, bregat en superherois existencialistes i turbulents, com si la providència fes de Mercury un integrant d'aquells X-Men que va retratar amb encert–, és un exercici buit i totalment mancat d'ànima. Com si el director hagués construït una hagiografia només per a delectació de fans, cometent l'error d'aixecar-ho tot en base a dos plans que són en una desigualtat inexplicable: d'una banda, la construcció musical i la banda sonora, el gran reclam i motiu de tot plegat; de l'altra, les desventures de l'ascens i la caiguda d'un mite, aquí inapreciables, deixant tot allò interessant fora del tinter, passant de puntetes per assumptes fonamentals de la vida acceleradíssima d'un geni. Perquè Mercury és un geni, d'aquells que n'hi ha pocs, amb les seves arestes i els seus rampells, amb la seducció i l'excés, amb la sensació de solitud que bressola tot gran creador, sempre al cantell del precipici, malgrat que estigui rodejat de gent de manera fastuosa.

Singer opta per la via més superficial, la que condueix al fan irredempt directament a les cançons i a la lleugeresa. Els fets hi són, també una bona mà en la narració. Veiem un grup que passa de la universitat i dels bars a fer gires, a signar contractes, a tenir representants i adlàters que sobrevolen amb intencions no gaire clares. Hi veiem els inicis d'una banda que va conjugar el rock de Led Zeppelin amb les dèries del glam, les guitarres i solos de Brian May amb el segell inconfusible d'un Mercury àvid de menjar-se el món a queixalades, de Keep yourself alive a l'enregistrament de l'àlbum A Night at the Opera, amb un single de 6 minuts, incomprensible aleshores (i potser també avui, que el fast food ho ha acabat emmetzinant tot) i gran cim d'una obra que tindria encara més himnes. També veiem una bona interpretació de Rami Malek, posseït per l'esperit i el físic del cantant, potser de vegades un xic massa caricaturesc.

Però que ningú hi busqui les raons de l'amor de tota una vida (Mary Austin, insulsa i fantasmal, o Jim Hutton, aparició al tram final, sense res a oferir), la descoberta del sexe o els estralls indecents de la festa non-stop. Que ningú busqui les ferides i efectes de la malaltia d'un ídol que va baixar al fang, però a qui mai veiem tacat. Tota una declaració de principis, artístics i monetaris –tant pel que fa a la vida del grup com pel que fa als productors del film: que passi tot el que hagi de passar, però que el show continuï.

 


Bohemian Rhapsody
Direcció: Bryan Singer

Estats Units, 2018
Durada: 134 minuts
Guió: Anthony McCarten i Peter Morgan
Fotografia: Newton Thomas Sigel
Música: John Ottman
Repartiment: Rami Malek, Joseph Mazzello,
Ben Hardy, Gwilym Lee, Lucy Boynton, Aidan Gillen,
Tom Hollander, Mike Myers
Gènere: Biografia


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.