Amnèsics i prepotents, els EUA estan condemnats a haver de repetir el pitjor del seu passat. L’era de Ronald Reagan té una nefasta continuïtat en Donald Trump. Així com el primer va arribar a la Casa Blanca encimbellat per les màfies, el segon també hi ha fet cap per camins suspectes. Molt més egocèntric, arrogant i groller, Trump encarna la cara tenebrosa del conservadorisme nord-americà, adaptat als nous temps: supremacia blanca, xenofòbia desacomplexada, menyspreu de la separació de poders, abusos d’autoritat, masclisme desinhibit... És la caricatura del malson ianqui.
Perestroika
Autor: Tony Kushner
Direcció: David Selvas
Teatre Lliure, 8 de novembre
Sens dubte, si Tony Kushner hagués d’escriure una versió actualitzada d’Àngels a Amèrica, tindria un bon model en què inspirar-se. Perestroika, la segona part de la seva obra més coneguda, se situa en l’any 1985, en els darrers anys de la presidència de Reagan, quan l’epidèmia de la sida causa estralls als EUA, i ja es comença a entreveure la descomposició de l’URSS i de la ideologia del comunisme soviètic que va engendrar aquest monstre, i també el pànic catastrofista motivat per la fi del mil·lenni.
En un embolic que a vegades pren l’aire d’un sainet o d’un serial de marcat to homosexual, Perestroika combina plans diversos —si més no, tres— que retraten una societat, la nord-americana, en declivi total: 1) la corrupció del poder, amb l’advocat Roy Cohn (Pere Arquillué), com a quinta essència del reaccionarisme; 2) el sofriment generat per la sida, una epidèmia que delma sobretot el col·lectiu homosexual, representat per Prior Walter (Joan Amargós), un exemple de coratge i resistència, i 3) l’efecte de la moralitat més retrògrada i paralitzadora, emblematitzada en la secta dels mormons, poderosíssima als EUA.
Embolcallant-ho tot, s’hi aborda la crisi profunda de l’espiritualitat, en què el cos ha perdut l’ànima. En aquest sentit, la metàfora metafísica més potent, culminació de la constant barreja de realitat i somni, és l’enfrontament de Prior Walter amb Déu. Sense miraments, el “nou profeta” incrimina Déu per la devastació que s’abat sobre la terra i, lluny d’acceptar romandre al cel, defensa la condició humana a la terra i el seu valor més gran: la vida.
Perestroika compta amb actors veterans (Pere Arquillué i Viky Peña) que fan un bon treball amb puntes de brillantor, mentre que els joves tenen més dificultats per imposar-se. La direcció de David Selvas tira pel dret: no aporta una lectura subtil de l’atreviment de l’original, ni llima les desigualtats en la interpretació. Les excuses donades sobre el personatge de Belize (Quim Àvila) no compensen l’immens error comès. Una de les troballes del fastuós muntatge és l’Àngel (Raquel Ferri), que, a més d’acrobàcies fureres, transmet la còlera i l’energia de l’ésser celestial.
Des de la polèmica estrena d’Àngels a Amèrica al TNC, el 1997, ha plogut molt —i mai a gust de tothom. L’homosexualitat és un tabú més consentit. La reivindicació explícita de la seva visibilitat social resulta una mica desfasada o estereotipada. En contrapartida, a la vista del triomf de Trump i altres bàrbars, l’envestida contra el discurs i la praxi de l’ultramuntanisme ianqui continua vigent. També es manté viu l’al·legat a favor de la força del progrés per garantir els drets civils, especialment respecte a la diferència (de gènere, pell...) i la dissidència (política). Sobretot, ara que l’extrema dreta d’Amèrica i d’Europa torna a ensenyar les urpes.