Els crítics

«El PSUC era una veritable escola de democràcia que ho impregnava tot»

El catedràtic d’Història Antoni Furió (Sueca, Ribera Baixa, 1958) és autor del pròleg del llibre ‘La crisi com a triomf del capitalisme’, recentment publicat per 3i4, després de la desaparició del seu autor, Josep Fontana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest llibre pòstum de Fontana representa el seu compromís social més latent. De tot el que explica en el conjunt de conferències recopilat ara per 3i4, què és el que més en destacaria?

—El seu doble compromís com a historiador i com a ciutadà. Com dic en el pròleg del llibre, Fontana compagina el combat d’idees, la crítica política del capitalisme, amb la pràctica rigorosa i disciplinada de l’ofici d’historiador. Vull dir que no es només un historiador compromès amb el seu temps i el seu país, amb els problemes que afecten la humanitat en aquest moment que ens ha tocat de viure, sinó també amb la mateixa ciència històrica i les seves exigències metodològiques.

—Fontana va començar especialitzant-se en els segles XVIII i XIX espanyols, com interpreta que acabara analitzant els segles XX i XXI de manera global?

—Durant el franquisme, que és quan es va formar i iniciar Josep Fontana com a historiador, la història contemporània pràcticament no existia. La història d’Espanya acabava amb la gran gesta de la guerra de la Independència o, com a màxim, si algú s’aventurava més enllà, amb el “glorioso movimiento nacional”. No es podia estudiar la guerra ni tampoc la República, si no era per desacreditar-la i atribuir-li la responsabilitat de tots els desastres. Per això, la majoria dels historiadors fugien cap enrere, cap als temps medievals i moderns, que havien estat també els temps imperials. Només els més compromesos políticament i amb voluntat d’entendre el present s’arriscaven a ocupar-se del segle XIX, de la revolució liberal, de la hisenda, com va fer Fontana o com havia fet també, abans que ell, Jaume Vicens Vives, un dels seus mestres, que s’havia format originalment com a medievalista, amb una tesi sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona i amb llibres i estudis sobre els remences i els Trastàmara, però que, quan va poder, va anar ocupant-se dels segles XIX i XX. De manera semblant, Fontana va eixamplant els límits de la disciplina i de l’Espanya dels segles XVIII i XIX passa a ocupar-se d’Europa i del món als segles XX i XXI, amb la pretensió de fer una història global, que supere els límits estrictes del marc nacional o estatal, i d’arribar a una audiència també més global, com mostra la projecció que han tingut els seus llibres fora de Catalunya i d’Espanya.

—L’historiador insisteix molt en les seues conferències que el que ocorria als EUA sempre era un precedent del que acabava passant a Europa. El van escoltar tant com calia?

—Fontana era un home d’una vasta cultura i d’una gran intel·lectualitat. Llegia molt i estava ben assabentat del que es publicava sobre història, però també sobre assaig i pensament, especialment al món anglosaxó. Això vol dir que tenia una idea molt precisa no sols de les tendències historiogràfiques i de l’estat de la disciplina als EUA, sinó també de l’evolució dels grans corrents de pensament i, naturalment, de la mateixa evolució política. Això el feia estar molt alerta dels processos que anava detectant i que trobava que acabarien ocorrent també a Europa. Per exemple, el neoliberalisme, la reacció conservadora i, més recentment, el populisme. Ronald Reagan i Margaret Thatcher, a principis dels anys vuitanta, anticipen el que en les dècades següents marcarà el mainstream polític a la major part d’Europa: el triomf del neoliberalisme, el desmantellament de l’Estat del benestar, la globalització i la submissió del estats nacionals als mercats internacionals. Més recentment, no cal esperar a Trump per parlar del triomf del populisme als EUA. Ja abans, amb el Tea Party i els corrents més reaccionaris dins del partit republicà, s’anunciaven moltes de les mesures xenòfobes i contràries als drets dels immigrants, convertits en ciutadans de segona categoria, que han acabat impregnant també les polítiques migratòries dels països europeus i que han situat la immigració i les amenaces que suposadament comporta en el centre del debat. El que està passant a Hongria i a Polònia, però també a Àustria, Alemanya i els Països Baixos, o fins i tot a França i el Regne Unit, no s’explica sense el precedent nord-americà. No sé qui l’hauria d’escoltar tant com calia, però el que és cert és que Fontana no deixà d’insistir-hi i d’advertir-ho en els seus escrits i conferències.

La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perspectives marxistes
Josep Fontana

Col·lecció Biblioteca Marxista
3i4, València, 2018
Assaig, 228 pàgines

—Què pensa de la tesi central del llibre, de la gran divergència, visible quan l’Estat del benestar comença a desmantellar-se un cop la Unió Soviètica mostra símptomes de debilitat i a deixar de ser una alternativa a Occident?

—Europa ha viscut en els últims anys del segle XX i els primers del segle XXI una prosperitat econòmica sense precedents. Cosa que no significa que aquesta prosperitat afecte tothom ni estiga repartida de manera equitativa. El creixement econòmic ha anat acompanyat d’un enorme increment de les desigualtats. Avui no sols els rics són més rics i els pobres més pobres que mai, sinó que ha augmentat la distància entre ambdós extrems, entre els de dalt i els de baix. I a això ha contribuït notablement la liberalització de totes les cauteles que havia introduït l’Estat del benestar i el moviment obrer al llarg de la seva història. L’existència mateixa de la Unió Soviètica i la por de la revolució, del comunisme, havien servit de fre a la cobdícia sense límits característica del capitalisme, i havien permès desenvolupar unes polítiques socials que milloraren les condicions de treball i desactivaren políticament l’amenaça de la revolució. Amb el col·lapse del comunisme i la caiguda de la Unió Soviètica, aquesta coartada ha desaparegut i l’Estat social pot ser desmantellat sense riscos. Les retallades en matèria social, assistencial, d’ensenyament, etc., es poden dur a terme impunement, perquè ja és evident que no hi haurà revolució. Hi haurà protestes, però no revolució. Els grans empresaris i, sobretot, els grans taurons de les finances poden enriquir-se sense traves i sense remordiments, perquè ja no hi ha límits polítics ni ètics a la seva rapacitat. Han perdut la por. Perquè no hi ha cap amenaça creïble al davant.

—També hi ha el compromís de Fontana amb el PSUC. Valora molt, d’aquesta formació, el seu esperit transversal i integrador. Què en queda, d’aquell PSUC?

—El PSUC era, en primer lloc, el partit dels comunistes de Catalunya, però també era, més en general, el partit dels demòcrates i els antifranquistes, dels partidaris de la transformació social i l’emancipació nacional que havien de produir-se al mateix temps amb la transició a la democràcia. En aquest sentit, el PSUC era el partit dels qui volien el canvi democràtic, amb un esperit transversal i integrador. La transició i gairebé quaranta anys de govern autonòmic han deixat molt malmès aquell PSUC, del qual no queda res, o en queda molt poc, perquè ICV no n’és sinó una caricatura molt desdibuixada. Jo diria que el PSUC va exercir un fecund mestratge polític sobre totes les altres formacions, incloses les més allunyades del seu ideari, però dins de l’àmbit democràtic. El PSUC, malgrat el centralisme democràtic i la ceguesa d’alguns dels seus dirigents, ja aleshores anquilosats, era una veritable escola de democràcia, que ho impregnava tot. L’hegemonia i l’empenta inicials anaren esmorteint-se, a mesura que es normalitzava el joc polític, que es reduïa a la confrontació partidària i, per què no dir-ho, també s’estenia el desencís, la decepció, entre una militància molt motivada i molt activa en els anys de la transició. Avui el mapa polític està molt fragmentat, atomitzat, i és impensable pensar en un partit amb la força i l’ascendència que va tenir el PSUC. Però també han canviat els objectius. Abans el PSUC aspirava a la revolució per vies pacífiques i democràtiques. Avui, en canvi, alguns dels hereus que n’han quedat s’estripen les vestidures per qüestions tècniques o formulismes legals, com hem pogut veure al parlament de Catalunya. Això ja no és el PSUC, que, si continua, ho fa en una miríada de formacions progressistes i sobiranistes, que en mantenen viu el llegat. I això no deixa de ser una victòria pòstuma.

—També és molt crític amb el paper d’aquesta formació durant la Transició per no acabar de forçar el trencament amb el nou règim.

—La Transició ha estat presentada sovint, de manera interessada, com un model de transformació d’un Estat dictatorial, repressiu, a una democràcia liberal i moderna. I això no és veritat. En primer lloc, perquè no és veritat que fos de manera pacífica, sense morts. La Transició va tenir també els seus anys de plom, amb assassinats i massacres, amb violència al carrer i repressió. En segon lloc, l’Estat dictatorial no va ser desactivat del tot, com ara, quaranta anys després, estem veient i patint. No sols Franco encara està al Valle de los Caídos, soterrat amb tots els honors, i la seva figura històrica gaudeix encara d’un cert prestigi en determinats ambients, que s’encarrega de mantenir viva la fundació que porta el seu nom, cosa absolutament impensable a Alemanya amb la figura de Hitler i el nazisme, sinó que es va estendre durant quaranta anys una espessa cortina de silenci i desmemòria sobre la guerra i la repressió franquista. El que hi hagué va ser una reforma del règim existent, no un trencament, i una tutela que encara dura fins avui, com posa en relleu l’actual debat sobre Catalunya. Fontana es va mostrar molt crític amb aquells que ens van donar gat per llebre, amb un PSUC que es va emmotllar ràpidament a la nova situació, no sense fortes tensions internes i que acabarien portant-lo a la irrellevància, pas previ a la seva desaparició. El PSUC, que era el gran partit de Catalunya, havia d’haver estat també, pensava Fontana, el qui devia conduir la transició fins al final, és a dir, fins al trencament total amb l’antic règim i la instauració d’una democràcia completa i sense tuteles. En tots els plans: el polític, el social i el nacional. Les conseqüències, les continuem pagant encara ara, de nou amb presos polítics i amb la sensació de viure en una llibertat retallada.

—Fontana defensa la necessitat d’una reinvenció del socialisme que puga tornar a fer de contrapès a un capitalisme desenfrenat. Ho veu factible?

—Fontana era un gran optimista. Els seus llibres són crítics, denuncien un estat —lamentable o terrible— de coses, sobretot per als més desfavorits, però al mateix temps estan sempre amarats d’esperança. Fontana creia molt en la gent, en la mobilització popular, en els importants guanys que havia aconseguit el moviment obrer des de la segona meitat del segle XIX. I, si al mateix temps mostrava com molts d’aquests guanys havien estat neutralitzats, estava convençut de la necessitat d’una alternativa al —com bé dius— capitalisme desenfrenat. Per continuar amb aquest símil, el segle XX ha estat el dels frens al capitalisme, gràcies a la Unió Soviètica, a la por del comunisme i a l’Estat del benestar. Alliberat d’aquests frens, el capitalisme ha mostrat de nou la seva cara més salvatge, que ja no és la dels magnats i plutòcrates del començament del segle XX, sinó la invisible dels accionistes de les grans companyies financeres. En vista d’aquesta ofensiva, que amenaça —pitjor que amb la seua explotació— de fer irrellevants, innecessaris, els més desfavorits, la resposta no pot ser la resignació —com prediquen les religions. Potser ja no serà el socialisme, o potser serà un socialisme diferent, refundat o reinventat sobre l’experiència del que ha estat el segle que acabem de deixar, que és el que defensava Fontana. Però alguna resposta hi ha d’haver. En aquest sentit, val la pena acabar com hem començat: amb el doble compromís de Fontana com a historiador i com a ciutadà, que ens aporta amb els seus estudis el coneixement dels errors, dels fracassos, de les coses que s’han fet malament en la construcció del socialisme al segle XX, justament perquè siga possible reinventar-lo d’una altra manera, millor, al segle XXI, ja que, com a éssers humans, no ens podem resignar al triomf incontestat del capitalisme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.