Societat de la informació

“L’Internet està acabat”

Dos anys després de ser elegit Donald Trump s’albira un període de transició per al sector tecnològic. Les empreses digitals són considerades perilloses per a la democràcia; només porten la riquesa d’uns pocs en lloc d’un benestar general. És possible una reestructuració?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 6 de novembre serà un dia decisiu, de segur. Per primera vegada en l’era de Trump, els Estats Units elegeixen un Parlament nou, i ja fa setmanes que hi ha un gran rebombori arreu del país. Els titulars són cada vegada més dramàtics. La CNN pregunta: “Encara es pot salvar la democràcia?” Mentre The New York Times adverteix: “Es decidirà el futur del món”.

Tanmateix, i això sí que és inesperat, el 6 de novembre no es decidirà només el futur de Donald Trump, sinó també el de Mark Zuckerberg. Silicon Valley, pel que sembla aquests dies, està més nerviós que Washington.

Però per què? No es tracta només si el partit del president tornarà a obtenir la majoria al Parlament, sinó com.

Si tornarà a haver-hi un bombardeig de fake news, si s’hi interposaran agents russos, si es tornarà a sabotejar el procés democràtic, i tot perquè les xarxes socials són màquines de manipulació.

Aquestes setmanes prèvies a les eleccions són decisives per a Facebook i Twitter, i també seran una sotragada per a les empreses tecnològiques. I per a Internet, encara que soni estrany. Al final de les primeres dues dècades de l’era digital s’està afeblint la visió que tenim de l’“Internet bo”, fomentada sense cap dubte per la humanitat.

La presidència de Trump coincideix amb una transició digital, amb desil·lusió i decepció. El món en línia havia de fer-nos més lliures, havia de fer avançar l’economia a nous nivells, havia de millorar la vida per a tothom... Però ha resultat que Facebook ajuda els demagogs, Airbnb abarrota les ciutats, Uber intensifica el caos del transport i Apple fa que els nens siguin dependents dels smartphones. Les societats no s’uneixen, se separen, mentre algunes empreses monopolitzen els beneficis de la digitalització.

En els últims mesos s’estava formant un front sorprenentment privat de polítics, economistes i sociòlegs, de programadors desil·lusionats i mànagers nerviosos. Tots ells s’havien unit perquè suposen que alguna cosa ha anat molt malament. Diuen que és hora de reestructurar, ràpidament, amb noves lleis, noves normes, noves estructures. Abans que sigui massa tard i que el futur digital, suposadament prometedor, ens exploti a tots.

Els evangelistes digitals s’han esfumat quasi de la nit al matí, van ser un fenomen especial de les primeres dues dècades “en línia”: eren missionistes (encarregats per empreses o autodesignats), que van portar al món el terme de l’“Internet bo”, amb eufòria i entusiasme. Avui dia es manifesten poc i, quan ho fan, ho fan decebuts i inquiets, com els socialistes quan van haver de reconèixer que la seva revolució no havia portat a un estat popular igualitari, sinó a Stalin.

Molts “precursors en línia” dubten d’ells mateixos, vacil·len entre purificació i mortificació autoimposada. “Internet ha decebut la humanitat en lloc de fer-la avançar”, diu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web. Un coinventor de l’iPhone s’avergonyeix perquè la seva creació fa les persones dependents com si fos una droga. El cofundador de Twitter Ev Williams diu que “l’Internet està acabat”.

A Google en els últims mesos molts treballadors han protestat amb peticions i cartes de protesta contra la pròpia estratègia d’empresa i reclamaven un Google nou, reflexiu i prudent. La Technology Review del MIT (Massachusetts Institute of Technology) a Boston, el principal butlletí global del progrés i la tecnologia des de fa dècades, titulava: “La tecnologia amenaça la democràcia. Com la podem salvar?”

Encara és difícil comprendre aquest desenvolupament i el que realment significa. Hi ha massa coses passant al mateix temps, les forces polítiques, econòmiques i socials es combinen per crear una mescla opaca i amenaçant. Els polítics volen regular. Els usuaris perden la confiança. Els treballadors perden el model. Els economistes dubten que el canvi digital realment porti a més força econòmica i benestar.

Al mateix temps, a Xina s’està formant una alternativa a la indústria tecnològica encunyada a Occident. Allí els poderosos en partit i economia no dissimulen que encara es fan amb més dades i intel·ligència artificial quan es desatenen els principis liberals i democràtics. No només té por el Silicon Valley: per a la pròxima fase de l’era d’Internet es podria encunyar el model xinès, no el californià. Seguint el lema de “qui necessita democràcia si té dades?”.

El mite de l’“Internet bo” procurava que durant dues dècades les empreses tecnològiques ho tinguessin fàcil. Segons es deia i es va acceptar, l’Internet podria funcionar i alliberar les seves forces que exigeixen llibertat i porten benestar només si roman sense regulació, a ser possible lliure de qualsevol intervenció de l’Estat o la política. Llavors, qui posi límits a Facebook i Google reduirà la llibertat d’informació i s’arriscarà a una intervenció perillosa i no democràtica.

Creure que Internet és perfectament adequat com a instrument de control i vigilància, ideal per a manipular i difondre ideologies, fins ara es considerava una visió del món típica europea. Una visió de perspectives distorsionades.

Tant o més sorprenent és que el nou pessimisme digital té el seu origen als EUA, impulsat per intel·lectuals de tot tipus, per nerds de la tecnologia deprimits, per polítics canviats. L’antic president dels EUA Barack Obama, que en un temps fou elogiat com el digitalitzador més important i que bàsicament va organitzar la seva campanya electoral a través de xarxes socials, ara veu Facebook i Google com un “duopoli” perillós que construeix “realitats alternatives”. És l’hora, va dir Obama en una conferència al MIT, “de conversar seriosament sobre els models de negocis, els algoritmes i els mecanismes” amb què operaven les empreses.

Henry Kissinger, l’home més vell de la política realista nord-americana, i Déu sap que no és un columnista sensible, ja veu com puja per l’horitzó la “fi de la Il·lustració”, gràcies a la intel·ligència artificial.

Actualment, als quarters generals dels gegants tecnològics es lluita per l’estratègia adequada. Es necessita autocrítica, un nou començament, fins i tot, o hem de continuar com fins ara?

Quina sembla ser la resposta en Facebook? Ser més controlador, més centralitzat, més concentrat. Com a protesta contra aquesta estratègia els dos fundadors d’Instagram ja han trencat relacions amb Mark Zuckerberg, van abandonar l’empresa matriu en crisi quan el director de Facebook va començar a regir amb duresa.

El director general de Google, Sundar Pichai, per contra, vol dirigir l’empresa “reflexionant”, parla d’una “responsabilitat” especial, ja que la tecnologia dels ordinadors ara mateix es troba en una cruïlla. I la setmana passada en un crida dramàtica el director d’Apple, Tim Cook, va advertir sobre un “complex de dades i industrial” amb “grans quantitats de dades personals que només servien perquè les empreses s’enriquissin”. Els EUA necessitaven lleis de protecció de dades segons el model europeu.

En la pròpia empresa, va dir Cook a l’Spiegel, reflexionem sobre algunes qüestions en cada producte nou: “quines possibilitats hi ha que aquest producte s’utilitzi amb fins positius i com els podem reforçar? O també: quines possibilitats negatives hi ha? Com podem prevenir-les?”

Però “reflexionar i no avançar” no és suficient com a resposta. La digitalització està a punt de destrossar l’antiga societat industrial, tot això està clar. Però què vindrà en el seu lloc?

L’antiga promesa de l’era d’Internet (un món descentralitzat, no jeràrquic i igualitari) sembla que ja no val. Fa molt de temps que el vertader desenvolupament va en la direcció contrària: la xarxa global és cada vegada més centralitzada, i dominada per uns pocs, i la desigualtat augmenta.

L’economia digital en la seva forma actual és un món del “guanyador ho guanya tot”, això s’ha manifestat completament des de fa uns anys. “Mercats on els guanyadors potser no s’ho enduen tot, però sí la major part”, com diu Erik Brynjolfsson, professor al MIT i un dels economistes digitals líders mundials. En realitat ho hauríem pogut preveure: el plantejament, profundament neoliberal en el fons, de deixar els usuaris i el mercat completament sense regulació genera que un munt d’empreses ho dominen tot.

D’aquesta manera, doncs, es planteja una altra pregunta fonamental: si la revolució digital, enaltida durant dècades, de veritat porta a més benestar per a tothom, o si només uns pocs s’omplin les butxaques, ben plenes.

Perquè, realment, el món digital no hauria d’enriquir només alguns, sinó que hauria de fer que l’economia en conjunt fos més productiva. També sembla lògic: cada treballador produeix més gràcies a les noves eines en línia, i així el producte interior brut augmenta i també el nivell de vida de tot el país. Igual que la màquina de vapor i l’electricitat van fer l’economia més productiva.

Però no estem notant el salt de la productivitat digital. Al contrari. A Alemanya, per exemple, la productivitat en els anys setanta estava al voltant d’un quatre per cent i en els anys noranta, en un dos per cent. En els últims anys, està vora l’u per cent.

Alguns economistes diuen que és degut a estadístiques deformades que es van crear només per al món analògic. El sistema de mesura no funciona “en els models de negoci que són gratuïts per als usuaris del món digital emergent”, diu, per exemple, l’antic membre del consell alemany d’experts econòmics Bernd Rürup.

La gran empenta d’eficiència a través de les noves tecnologies encara no ha arribat, diuen altres experts com Brynjolfsson, l’economista del MIT. Altres salts tecnològics anteriors com l’electrificació van necessitar quasi 30 anys per augmentar la productivitat, ja que la producció es va haver d’anar reorganitzant a poc a poc.

Només quan acabi aquesta difusió lenta en tots els àmbits de l’economia la productivitat tornarà a pujar al dos per cent anual, també en els països industrials, segons un estudi del McKinsey Global Institute. Se’n beneficiarà sobretot l’economia alemanya, alguns experts diuen que ja en els pròxims anys hi haurà un 2,5 per cent més de creixement econòmic. Si les empreses continuen digitalitzant-se.

Però potser són simplement somnis daurats de nou. Perquè no es té en compte una cosa: que l’economia mundial digital funciona de forma diferent, amb nous centres de poder. A la fi del mil·lenni encara només el cinc per cent de les 500 empreses més grans del món s’havien establert fora dels països industrials occidentals. Tanmateix, fins el 2025, en comparació als EUA o tota Europa, Xina tindrà més empreses que guanyen més de mil milions de dòlars. I els gegants d’Internet xinesos Alibaba, Tencent i Baidu estan a punt de superar els seus rivals occidentals.

Això inquieta molt Silicon Valley i Washington, ja que no es tracta de la competència d’empreses, sinó de sistemes: pot el capitalisme estatal xinès produir més benestar econòmic que les economies de mercat occidentals? Té Xina el millor exemple per a l’era d’Internet?

Hi ha senyals que apunten que sí. La següent fase de la digitalització es definirà per la intel·ligència artificial i aquí entra en joc molt més que fins ara: qui aconsegueixi recollir i utilitzar dades dominarà.

I mentre Occident s’enfonsa cada vegada més en el pessimisme digital, a Xina la recollida de dades no és important en els debats intel·lectuals. El reconeixement facial es considera la nova tecnologia exemplar. El camí a aconseguir l’hegemonia digital global sembla que està lliure.

Per això Google ja pensa tornar a fer negocis a Xina. Fa vuit anys l’empresa va abandonar el país, com a protesta contra la censura estatal. Ara està en proves una versió xinesa del buscador, una que filtra pàgines web i consultes, que no agrada al govern xinès. Aparentment, Google està preparat per censurar-se a si mateix per mantenir el contacte. Si arribés a aquesta humiliació seria un senyal que comença la següent etapa de la digitalització.

L’escenari politicoeconòmic amenaçant porta els EUA a reflexions fonamentals: com es poden establir sistemàticament els valors occidentals en les estructures digitals per poder contraatacar el sistema xinès.

“És el moment perquè per fi Washington superi la idea tecno-utòpica que Internet es pot arreglar per si mateix”, escriu en un article per a Foreign Affairs l’experta en política exterior Karen Kornbluh, assessora d’Obama durant molt de temps.

En canvi, ara s’haurien de fer “mesures actives per assegurar que Internet sigui un instrument que enforteix els valors democràtics, no que els soscava”. Es necessiten urgentment normes polítiques noves, la creació d’Internet hi aporta el model: intervenció estatal per garantir la transparència.

Molts líders tecnològics a la costa oest dels EUA comparteixen aquestes reflexions estratègiques. Però prefereixen que Internet es reformi per si mateix a regular-lo. Amb models de negocis adaptats, solucions tècniques, noves i millors plataformes. “Fa deu anys els correus brossa també eren un greu problema, ara l’hem solucionat amb tecnologia”, diu Ev Williams, cofundador de Twitter.

Ell mateix ha escrit un manifest sobre com es pot salvar Internet. “El problema principal és que nosaltres com a usuaris d’Internet estem acostumats que tot és gratis. Però realment no és així.” El món en línia es finança a través de publicitats i així es va convertir sobretot en una màquina d’atenció en què la veritat i la qualitat no jugaven cap paper. Això ha de canviar.

Però com?

Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web, va presentar fa poc el seu pla: Internet ha de descentralitzar-se per enderrocar els monopolistes com Google o Facebook i “aconseguir el canvi cap a un ‘Internet bo’”. El moment ha arribat, diu Berners-Lee, perquè “la xarxa s’ha convertit en una màquina de desigualtat i divisió, regida per interessos poderosos amb la seva pròpia agenda”.

Juntament amb experts del MIT i altres activistes d’internet de l’antiga guàrdia, ha desenvolupat a més una nova plataforma en línia, on les dades no seran de les empreses, sinó dels usuaris, i ells podran decidir qui pot treballar amb les seves. La plataforma mateixa és descentralitzada, no pertany a ningú i no es pot monopolitzar.

Sembla una bona idea, una renaixença de l’antic ideal bo de l’època en què es va fundar Internet. Però aquesta època ha passat, Internet està comercialitzat i legat. Les possibilitats que aquesta idea s’imposi serien quasi nul·les.

Berners-Lee destaca que “el futur encara serà més gran que el passat.” Però el que sembla un revifament de l’antiga eufòria sona simplement a nostàlgia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.