Cop de CUP

«L’ajornament indefinit de l’autodeterminació ens situaria en una lògica de traïció»

La CUP ha decidit exercir d’oposició clara a la majoria independentista que governa Catalunya. Parlem amb el seu cap de files al Parlament, Carles Riera, per saber què comportarà aquesta situació i quina és l’estratègia que proposen els anticapitalistes per assolir la independència per la via desobedient.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Vostè és deixeble de Lluís Maria Xirinacs. Després de la Transició, ell va parlar de la “traïció dels líders”. Creu que ara les bases independentistes tornen a trobar-se amb aquesta situació?
—A hores d’ara, potser és precipitat parlar de traïció dels líders. Tanmateix, sí que podem parlar de determinades claudicacions, renúncies o ajornaments que, si es converteixen en la norma, podrien abocar a una situació de traïció. Però, en aquests moments que una part de la direcció política de l’independentisme està a la presó o a l’exili, seria precipitat i injust. Per acabar, hi ha un risc objectiu de traïció que podria tenir dues expressions. L’ajornament indefinit de l’autodeterminació ens situaria en una lògica de traïció compatible amb la retòrica independentista. L’altra seria traslladar les aspiracions independentistes a un debat sobre les millores de les competències autonòmiques.

—La CUP ha criticat que el Govern no seguís la lògica desobedient que entenen que es desprèn del mandat de l’1 d’octubre. Ara bé, després del 27 d’octubre passat es va constatar que no hi havia les eines per implementar la República. Quin sentit té  mantenir la desobediència, amb els costos repressius que comporta, sense un pla de què cal fer?
—La desobediència i la unilateralitat són, des del nostre punt de vista, les úniques eines possibles. La via del diàleg avui és impossible perquè l’Estat la té en via morta. Tanmateix, la desobediència cal exercir-la de manera efectiva, en funció d’uns objectius clars i una estratègia clara. Quan ha tingut més força el moviment independentista i hem aconseguit disputar a l’Estat el control sobre el territori? L’1 i el 3 d’octubre. És amb la desobediència que avancem i amb els intents de pactisme i autonomisme quan el moviment es col·lapsa.

—Aquesta via desobedient avui no té majoria dins els partits independentistes...
—Com que avui l’estratègia dominant sembla el pacte, ens trobem en un moment de bloqueig. Els fets ens estan donant la raó. El potencial de ruptura democràtica, l’1-O i el 3-O, va ser desactivat per Carles Puigdemont el 10 d’octubre i pel conjunt del Govern el 28 d’octubre. Amb l’inici de la nova legislatura, el 30 de gener quedà dilapidat. Però és un potencial enorme que hem de reactivar i tornar a una dinàmica de mobilització i desobediència civil que tingui tanta força que obligui els partits a plegar-se de nou a una estratègia desobedient.

—Així doncs, la CUP entén que fer efectiva la República Catalana ha deixat de ser un objectiu a curt termini per passar a ser un objectiu a mitjà o llarg termini?
—Jo no m’atreviria a parlar de terminis en sentit temporal, és una mica imprevisible. Sí de tempos polítics o conceptuals. És una obvietat que, en aquests moments, no es donen les condicions per, d’avui per demà, fundar un Estat nou. Hi podien ser després de l’1 i el 3 d’octubre, però la majoria independentista ho va desactivar. També és obvi que en el món actual, per fundar un nou Estat, necessites que es materialitzi a través d’una situació de plebiscit en què puguis posar una majoria sobre la taula.

—Com se’n creen les condicions?
—Tenim l’1-O i el 3-O que han estat desactivats, però que hem de reactivar. Tenim unes institucions que no haurien d’entrar en una lògica d’acatament a l’Estat, sinó en una plena sobirania i desobeint les limitacions que puguin venir. Com a suma d’aquestes dues dinàmiques hi hauria les condicions per iniciar un procés de ruptura amb l’Estat. Generar una crisi, un conflicte de sobiranies. Disputar a l’Estat, des del carrer, els ajuntaments i les institucions, el control del territori. Però també a l’IBEX-35 el control dels recursos. Si no tens control de recursos, no hi ha república viable. Les grans empreses es van posar al costat de l’Estat. Hem de recuperar sobirania a través d’això, cosa que ens permetrà posar aquests recursos al servei de la gent. També a partir de la creació d’institucionalitat alternativa. Tot procés d’alliberament passa per la creació d’unes institucions que realment siguin l’expressió de la nova sobirania popular. Tot això ens hauria de permetre el trencament amb l’Estat i el règim del 78 per generar un moment de crisi i de disputa de poder. Això vol dir també assumir més repressió, òbviament, però també girar-la en contra de l’Estat. Això és el que ha de crear les condicions internacionals per arribar a un moment referendari o plebiscitari.

—Per tant, ara l’objectiu ja no és fer efectiva la República, sinó generar un moment de trencament amb l’Estat que acabi amb un plebiscit?
—Correcte. Per generar un moment de trencament amb l’Estat que ens permeti generar una crisi de sobirania entre el país i l’Estat. Una disputa de poder de control polític i material del territori i els recursos. Això és començar a autodeterminar-se. Però la institució de la República necessitarà tots els elements que internacionalment ens permetran fer-ho. Per tant, caldran referèndums, plebiscits constituents... Però per arribar això cal un trencament amb l’Estat.

—Com es fa?
—L’exemple ens el donen l’1 d’octubre i el 3 d’octubre. I segurament no en caldrà només un. Caldrà més d’un 1 d’octubre. I no caldrà només una vaga general d’un dia, caldrà una vaga general sostinguda de diverses jornades per disputar, realment, el control del poder econòmic.

/JORDI PLAY

—Arribats a aquest punt, per què creuen que la CUP és millor que estigui a l’oposició?
—Actualment ens trobem amb el risc que JxCat, ERC i el Govern Torra apostin pel pragmatisme autonomista amb elements de discurs simbòlic del president. Amb un procés preconstituent que no genera cap confrontació amb l’Estat i que es mou en un pla autonòmic i amb un Consell per la República totalment simbòlic a l’exterior. Defugim la batalla principal, l’autodeterminació al territori, i per mantenir un cert ambient republicà desplacem l’atenció a un debat constituent que pot ser innocu i un Consell que no influeix aquí. Tot per esperar a la sentència del judici i convocar unes eleccions autonòmiques favorables als interessos de JxCat i ERC. I qui dies passa, anys empeny.

—Davant d’això, la CUP què fa?
—Si aquest és el marc, nosaltres no ho podem avalar de cap manera. Per a nosaltres, cal exercir l’autodeterminació aquí. Aquest és el conflicte que no s’encara. Malgrat el discurs de Quim Torra, la praxi del Govern és d’un pragmatisme autonòmic absolut. Tant amb l’Estat com amb les empreses, que no se’ls disputa ni un mil·límetre econòmic. El Consell per la República i el procés constituent poden tenir sentit si aquí es disputa un conflicte amb l’Estat. Però un debat? De debats, en podem fer cada dia. A més, en l’àmbit social, està fent les polítiques de sempre que no alteren l’estructura social del país. No hi ha mesures. Perquè, si s’emprenen, toparem amb el Tribunal Constitucional i caldrà desobeir, cosa que no volen fer. La política institucional actual està desactivant i bloquejant la lluita per la independència. Només si plantegem una lluita aquí, els judicis poden ser un moment per fer un judici a l’Estat i crear un moment propici per a l’autodeterminació i la ruptura democràtica amb l’Estat.

—La seva oposició, però, pot arribar a no fer trontollar el Govern si JxCAT i ERC decideixen pactar amb els comuns...
—En aquests moments la CUP no ha decidit fer caure el Govern ni convocar eleccions. Entre altres coses, perquè no podem fer ni una cosa ni l’altra. El que s’ha decidit és que no col·laborarem en el sosteniment de l’autonomia. Si això porta a un altre tipus d’aliances, vol dir que JxCat i ERC opten pel reformisme, cosa que ens reafirmarà més en la nostra posició. Nosaltres treballarem en la línia de la reconstrucció de la unitat popular que va fer possible l’1 i el 3 d’octubre. El que no comprem és un relat de JxCat, ERC i el Govern que diu que fer autonomia és necessari per al procés cap a la República. Nosaltres, no només no ho compartim, ho combatem. Fer autonomia és absolutament contrari a avançar cap a la República.

—Si la CUP creia necessari fer aquest embat des de l’interior, per què quan va facilitar la investidura de Torra no va exigir ser dins del Govern?
—La CUP es va oferir per formar part de la Mesa del Parlament i, perquè quedés clar que no era una qüestió de cadires, amb el compromís de prendre els llocs quan calgués prendre decisions d’embat amb l’Estat i després retornar-los les cadires. Encara esperem resposta. La CUP va dir que només es plantejaria la possibilitat d’entrar al Govern si sobre la taula hi havia un pla de plena ruptura amb l’Estat, de desobediència, de plena sobirania de les institucions i exercici d’autonomia. El que se’ns va proposar era absolutament al contrari.

—Però des de dins no s’hauria pogut forçar?
—Des d’una posició de minoria, no. Això creiem que es pot forçar des del carrer. L’1 i el 3 d’octubre van desbordar el Govern i Junts pel Sí. La majoria dels seus components plantejaven posicions que l’1 d’octubre reforcés posicions de diàleg amb l’Estat. Ells no havien previst un procés per la via desobedient. En aquest sentit, la CUP també hem de fer autocrítica. També ens vam veure desbordats. Tot i que vam jugar un paper actiu en aquest desbordament, després ens va faltar determinació per defensar amb més força la seva aplicació immediata i per sostenir la declaració d’independència. Hem après la lliçó.

—Plantejava que per fer el trencament amb l’Estat calia també recuperar sobiranies econòmiques. Això implica recuperar la gestió de certs sectors per part de la Generalitat, nacionalitzar. Si la CUP sempre ha tingut clar que això era necessari, perquè durant tots aquests anys s’ha sostingut un pacte independentista amb una dreta catalana que ha apostat per la privatització o la gestió publicoprivada?
—Correcte. L’única raó era fer viable l’1 d’octubre. Òbviament, hi havia una controvèrsia molt important. JxSí ens deia que, si no aprovem el pressupost, no hi haurà 1 d’octubre. Des d’un punt de vista nacional, sorprèn. Si realment estaven compromesos amb la independència, el pressupost els havia de ser igual. En canvi, la CUP assumeix un pressupost contrari als seus plantejaments per fer possible l’1 d’octubre. Em sembla que el compromís patriòtic, la CUP l’ha tingut assumint contradiccions que JxSí i Carles Puigdemont no volien assumir. Això s’ha demostrat, després, una falsedat. Perquè l’1 d’octubre es va fer i la partida corresponent al pressupost per fer-lo, o no hi era o no es va gastar. Per això, precisament, en aquests moments, en la mesura que no hi ha voluntat de ruptura, no té sentit reproduir l’aliança.

—Entén que no hi haurà una possibilitat de ruptura fins que no hi hagi una majoria de persones que aposti per la recuperació de sobiranies?
—Crec que s’està construint una majoria social que aposta per l’autodeterminació i per aquestes sobiranies. És de sentit comú. La gent va veure com la Caixa i el Banc Sabadell marxaven. Això, la gent ho té clar. El problema és que no té una translació política, perquè els partits majoritaris no fan seu aquest relat de les sobiranies que la gent està intentant exercir. Hi ha un embut, un mur, que impedeix que la reactivació de l’1 d’octubre no es reprodueixi en l’àmbit institucional. Per què? Jo crec que s’està treballant per arribar a un pacte amb l’Estat per tal que el procés d’independència no es faci des d’una lògica insubmisa. Es busca fer-ho de la llei a la llei que es va demostrar que era una falsedat. El trencament amb l’Estat s’ha de fer a través de la insubmissió popular.

/JORDI PLAY

—El posicionament del darrer consell polític de la CUP com es trasllada al Parlament?
—Primer, no col·laborarem amb uns pressupostos autonòmics, un pressupost que acata la norma constitucional que diu que primer s’ha de pagar el deute financer, el FLA i les lleis de mercat que imperen a l’Estat espanyol. Un pressupost de pa sucat amb oli. D’altra banda, també visualitzarem aquesta no col·laboració amb qualsevol cosa que no sigui autonòmica. Com? Ja ho plasmarem

—La possibilitat de no assistir a plens o comissions?
—És una possibilitat.

—I de plantejar propostes de resolució per recuperar les lleis de trencament?
—Òbviament, i de recuperació de lleis suspeses, que de moment el Govern Torra no n’ha recuperat ni una.

—I al carrer?
—Òbviament, una vaga general sostinguda serà un element imprescindible. Hem de crear les condicions per fer-ho. Per això parlem de construcció de la unitat popular que vam assolir el 3 d’octubre.

—Com es construeix aquest subjecte polític?
—Qui portarà el país a la independència serà la unitat popular. Aquell conjunt d’actors socials i polítics que realment s’ho juguen tot en el trencament amb el règim del 78. Aquí, l’esquerra independentista té un paper clau. En canvi, al sobiranisme hegemònic a vegades li interessa mantenir més posicions de poder en el marc autonòmic que plantejar un trencament. Si han de triar entre confrontació i trencament amb el règim, però posant en qüestió el seu poder autonòmic, aquí no juguen. Això, ho hem de fer a escala de Països Catalans. Tot el processisme dels darrers anys ha portat a una marginació i exclusió del projecte de construcció nacional. S’ha imposat una centralitat pragmàtica sota la hipòtesi que facilitaria l’accés de Catalunya a la independència de manera ràpida. El que hem de fer és baixar al terreny i consolidar les nostres aliances amb tots els actors socials que apostin per la mobilització i la desobediència.

—Parla de fer-ho a escala de Països Catalans, però ara mateix la territorial de la CUP al País Valencià està pràcticament desactivada...
—Sí, és molt feble, és veritat. Nosaltres no hem fet les coses bé en l’àmbit nacional i de Països Catalans per impulsar l’esquerra independentista i la CUP i ara és un bon moment per abordar-ho.

—Parlava del judici i la sentència com un nou moment de mobilització. Com es capitalitza això per tal que suposi una nova finestra d’oportunitat o un nou moment constituent?
—Cal que hi hagi unitat antirepressiva. Hi ha d’haver la conversió del judici als polítics en un judici a l’Estat. Ha d’anar acompanyat d’una mobilització que ens permeti fer evident que el que està hi ha joc és la democràcia i la justícia. Que l’Estat i el règim del 78, per tal de defensar-se, vulneren drets. Això genera una causa justa de ruptura amb l’Estat, defensable internacionalment, per causa democràtica. Ja no només independentista, sinó per crear un espai de protecció de drets que no és possible a l’Estat espanyol. Això és el que crearà una finestra d’oportunitat per tal que hi hagi un nou moment de desobediència comparable o superior a l’1 d’octubre, que eixampli la base social, i ens permeti una ruptura amb l’Estat.

—I en aquest procés d’internacionalització, no és important el Consell per la República?
—Tornem al que hem dit abans. Si, efectivament, aquí hi ha un procés de conflicte i ruptura, òbviament que una instància a l’exterior pot ser útil. Si no hi ha trencament, i el moment dels judicis no passa de ser un moment de protesta que porta a convocar unes eleccions, aleshores el Consell no tindrà cap efectivitat. El poder li ve de la lluita aquí i no al revés. La República a l’exili, després del 39, té sentit en la mesura que aquí hi ha resistència, clandestinitat i lluita.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.