La dramatúrgia catalana dels anys vuitanta ençà ha tendit a fugir d’estudi. Ha desatès els debats més candents de l’actualitat. Tret d’algunes excepcions, la majoria de dramaturgs ha tractat temes innocus, amb grans dosis de banalització i superficialitat. N’hi ha tot un filó que ha optat per la comèdia anodina. Un altre ventall de peces ha fet tombs i més tombs als problemes sentimentals... Darrerament, s’observa alguns viratges cap a temàtiques polítiques, però sovint des d’una correcció o candidesa enervants. No hi ha manera que la dramatúrgia indígena s’atreveixi a escometre un teatre polític de debò, valent en termes estètics i ideològics.
Ofici de tenebres de Joan Rusiñol, dirigit per Joan Anguera, és un intent remarcable d’abordar una temàtica política complexa, com és l’anomenat terrorisme. En aquest cas, encara que el text no ho concreti, la història apunta cap a l’experiència de lluita armada viscuda a Euskal Herria. S’entén —fins a un cert punt— que no es vulgui especificar el referent de partida per atorgar-li més valor universal, però l’autor, que per experiència professional coneix bé el terreny que trepitja, es queda a mig camí: vol i dol. Així i tot, les pistes que dissemina permeten vincular el referent a ETA.
Ofici de tenebres comença amb la sortida de la presó d’un dels membres d’una organització armada, responsable anys enrere d’atemptats violents. El seu retorn provoca un terrabastall en el nucli familiar. El passat revifa i obliga tothom a posicionar-s’hi. Res no és, tanmateix, el que sembla a primera vista. L’ex-presidiari confessa que la seva lluita ha fracassat, però recorda el conflicte ideològic de fons i el context de dictadura ferotge en què va tenir lloc i que encara cueja. La violència —també la del terrorisme d’estat— genera ferides irreparables. De manera col·lateral, hi prenen un cert protagonisme els excessos de la fal·lera periodística per l’exclusiva informativa, com més sensacionalista millor.
Ofici de tenebres
Autor: Joan Rusiñol
Direcció: Joan Anguera
Sala Beckett, 10 d’octubre
Convincent en el paper de militant terminal, Pep Ferrer està molt ben secundat per Fina Rius —ex-companya de lluita i mare del seu fill—, que creix a mesura que avança l’obra. En canvi, els joves tenen més dificultats per imposar-se: Paula Blanco (la nora) i Albert Prat (el fill). Val a dir que l’espai escènic no els ajuda gaire, perquè n’engavanya la interpretació. Els diversos àmbits espacials combinen el naturalisme (el pis dels joves i el de la mare) amb el simbolisme (el túnel del temps) i l’efecte metonímic (el bar on s’entrevisten el revolucionari i la seva nora). Una combinació, mancada de coherència, que més aviat distreu i dispersa.
Rusiñol té l’encert d’observar la violència política des d’angles diferents i de focalitzar-la en un nucli familiar que, de manera directa o indirecta, en pateix les conseqüències. A més del símil litúrgic de base, que dona joc interpretatiu, planteja el conflicte des d’una òptica moral. El bé i el mal no hi són pas absoluts: depenen del punt de vista i l’experiència viscuda per cadascú. No hi ha bons ni dolents en estat pur —el maniqueisme fa estralls en les societats hipodemocràtiques com ara l’espanyola. Potser, si filem molt prim, l’obra a voltes ratlla el melodramatisme familiar, abusa dels subtextos elusius i passa de puntetes sobre la dimensió política de l’ase de tots els cops, que és el revolucionari. Jesús també en fou i acabà penjat a la creu.