PPCV

El club de fans antibolivarià d’Isabel Bonig

La presidenta del PPCV esdevé un referent del moviment antibolivarià a Llatinoamèrica gràcies a una recopilació d’intervencions seues publicades a Youtube i reproduïdes a la xarxa social Twitter. Al vídeo, que s’ha fet viral ara però correspon a la seua etapa de consellera, ataca els diputats de PSPV, Compromís i Esquerra Unida que aleshores formaven part de l’oposició.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 26 de maig de 2019 sabrem si Isabel Bonig és profeta a la seua terra. De moment ha demostrat ser-ho a l’altra banda de l’Atlàntic, on els seus seguidors ja es compten per milers i milers. Un extens club de fans amb persones de Colòmbia, Veneçuela i Xile, principalment, però també de l’Argentina, Mèxic, Guatemala, Cuba i el Brasil, entre més països.

Llocs en què es delecten amb el seu llenguatge duríssim contra el comunisme i el socialisme, fins al punt que la presidenta del PPCV ha guanyat més d’un miler de seguidors a la xarxa social Twitter en només uns dies. Tot just des que va fer-se viral un vídeo de dos minuts amb algunes de les seues intervencions com a consellera valenciana de Territori, Infraestructures i Medi Ambient, càrrec que va ocupar entre els anys 2011 i 2015. En concret, les dues frases més celebrades del greatest hits de Bonig és una en què afirma que “no se puede mantener lo público arruinando lo privado” i una altra en què assegura que “la izquierda, trabajar, poco, pero movilizar es la primera que moviliza”.

Als dos minuts i mig que dura el vídeo, Bonig li dedica unes paraules a l’actual consellera socialista María José Salvador: “Una vez más, la izquierda radical hace demagogia y da la espalda a los ciudadanos”. En un altre passatge, probablement adreçat a Esquerra Unida, Bonig exclama: “Estamos en un estado de derecho. ¡Si no le gusta, deje su escaño y a Cuba!”. I com a colofó, recupera una frase pronunciada pel socialista Indalecio Prieto: “La política es un proyecto de realidades y no un fumadero de opio”.

Aquest tast de les intervencions de Bonig va penjar-lo al seu compte de Youtube l’agitadora Cristina Seguí, on acumula unes 40.000 visualitzacions. No obstant això, l’èxit desbordant li ha arribat gràcies a la fama que li ha proporcionat —a través de Twitter— el cantautor colombià Elior Cymbler, d’ideologia clarament escorada a la dreta. “Aquí hablo de política porque toca: el narcomarxismo es una estafa. ¡Que la verdad nos haga libres y Dios nos ilumine!”, és la manera com es presenta a Twitter. Tot i que amb prou feines compta 1.700 seguidors, va pregar que el vídeo tinguera la màxima difusió i li han fet cas. Ha superat els 4.400 retuits i els 4.600 agradaments. A més, el vídeo ja ha estat contemplat per més de 84.000 persones, el doble de visualitzacions de les que té a Youtube.

Centenars de comptes llatinoamericans, especialment de Colòmbia i Veneçuela, segueixen Bonig a Twitter des que el seu vídeo s'ha fet viral.

Una part d’aquestes persones ja s’han convertit en fans virtuals de Bonig, que en les darreres dues setmanes ha vist com s’incorporava una allau de seguidors llatinoamericans. I a diferència dels 20.000 àrabs i russos que de sobte van començar a seguir Alberto Fabra a la seua etapa com a president valencià, en aquest cas es tracta de perfils actius que li mostren reverència.

L’espurna colombiana

Com ha quedat dit, Elior Cymbler és qui provoca l’espurna. El 15 d’octubre passat piula açò: “Les presento a mi política favorita, mi heroína, aunque no sé su nombre. Yo le daría el "premio Nobel de la verdad sobre los socialistas" a esta concejal de Valencia, España”. I és que no en té més dades. Desconeix el seu nom i el càrrec real que ocupa.

Al cap d’unes poques hores, quan esbrina de qui es tracta, s’afanya a posar-se en contacte amb la pròpia Bonig a través d’un missatge platònic que, tanmateix, no obté cap resposta: “Ayer me llegó y publiqué por Twitter una sinopsis de sus discursos dedicados a la izquierda. Estoy asombrado con la reacción positiva que ha tenido por toda Latinoamérica. Sus palabras se aplican para los bandidos de aquí. ¡Te queremos mucho, mándanos cosas!". 

De seguida, les mostres d’adhesió són nombroses. Així, l’arquitecte Fernando Orjuela proposa convidar-la ja mateix per tal que alliçone els mamertos, l’apel·latiu que reben els comunistes a Colòmbia.

Hi coincideix l’oficial de l’exèrcit, publicista i agent immobiliari Mauricio Gallego: “La he visto, es contundente con sus palabras. Una manera espectacular para invitarla a Colombia y desenmascarar a los mamertos”. Gina Martínez, emocionadíssima, també demana una visita de Bonig: “¡Sí, invítenla y que sea público el evento para poder verla y escucharla!”. En un altre tuit es mostra encara més contundent:

“Quién es esta dama? Ya la amo”, diu El Mirón, que es defineix com a “anticomunista” i “uribista”. A Lucinda Barrera li sembla una “verdadera sinfonía magistral sobre la izquierda” i Diego Alejandro, un altre arquitecte, també diu allò de “ya la amo”. “Cuánto diera por que le cantara sus verdades a Gustavo Petro”, sospira a continuació en referència al líder del Polo Democrático Alternativo, de tall castrochavista. Ana de Solano i Jorge Caballero també li declaren el seu amor incondicional:

Hi va molt més enllà Julio Enrique Zapata, líder del Puro Centro Democrático de la regió colombiana d’Antioquía, per qui Bonig és “la mejor en toda la historia de España”. L’expert en dret penal José Álvaro Vargas també reclama algú semblant al seu país: “Quisiera escuchar algo parecido a algún político colombiano, aunque tenga que hacer referencia a la distinguida dama. Eso es hablar en blanco y negro”. “¡Uf!... Una dama, ¡pero de acero!”, expressa Juan Román des del desconeixement de l’estima que Bonig li professa a Margaret Tatcher. Carlos Orozco, enginyer i emprenedor, reclama “¡un viva para esta verdadera líder!”.

“Me quité el sombrero. Una de las nuestras: diestra es diestra”, explica Carlos Enríquez, mentre Perseo Santa i Juan Rafael Gómez se senten tan o més impactats:

A ulls de molts, la duresa que caracteritza Bonig és la que necessita la dreta colombiana. No debades, gent com Alexandra —una altra autodenominada “anticomunista”— i Lázaro Ortega demanen una emigració temporal a aquell país. Ni que siguen “unas semanitas” només.

Veneçuela, l’altre gran focus de fans

Andrews Abreu, un reporter gràfic veneçolà amb més de 100.000 seguidors a la xarxa, ja havia publicat l’agost de 2016 un vídeo més breu de Bonig que va causar furor. Ha estat vist més de 164.000 vegades. Ningú no es va preguntar llavors, però, qui era aquella dona que parlava amb tanta vehemència.

Ara, en canvi, la reacció ha sigut extraordinària. “¡No la conozco y ya la amo!”, exclama un veneçolà “100% petrolero” anomenat Jorge Carrillo. Magda Ramos se sent “totalmente identificada” li dona les gràcies a Bonig “por su claridad sobre el socialismo”. Amanda Judith Vegas, al seu torn, qualifica el recull d’“excelente”. “Así se habla los comunistas demagogos, que entreguen sus propiedades al resto de los humanos, que no cobren por su trabajo y que todos se vayan a Cuba”, sentencia. Vivian, una altra veneçolana entusiasmada amb ella, demana més vocacions com la de Bonig a Veneçuela, i Altazaroin, que els seus discursos s'emeten a l'Assemblea Nacional de Caracas:

De la seua banda, l’enginyera civil Laura Tablante i Wilmer Jiménez no dubten a establir comparacions entre Veneçuela i Espanya, ni que siga de manera contradictòria:

La gira ha de continuar a Xile

Una mica més al sud, a Xile, també sol·liciten que el tour llatinoamericà de Bonig passe per allà, encara que únicament puga ser un dia. La necessitat de veure-la actuar en directe és compartida amb els països veïns. Fins i tot n'hi ha que s'ofereixen a recollir-la amablement a l'aeroport de Santiago:

I és que, a Xile, Bonig és una “ídola”, com s’hi refereix Myriam, que la descriu com a “mujer inteligente y clara”. Luis Hernández Cárdenas és d’un parer idèntic: “En Chile hacen falta más mujeres así, las hay pero pocas, para que les canten estas mismas verdades y otras a los vagos comunistas y socialistas, que están en el Congreso, especialistas en mentir descaradamente, en paros, marchas, tomas, quiebra de Empresas, cesantía, etc.”. Caro, una altra dona embadalida amb Bonig, torna a fer referència, com els seguidors dels països veïns, a l’aparell reproductor masculí. I Marguerite M. Karak, que va residir un any al País Valencià, dona fe de les bondats del Bonig style:

Un no parar

Bonig aixeca passions de punta a punta del continent. Un argentí que es fa dir La Bestia Rubia opina que les paraules de la valenciana són “una fenomenal cerrada de boca a la izquierda trotskista”, i el seu compatriota Nighthawk, que es declara fan de Donald Trump, considera que el vídeo hauria de ser “terapia obligatoria” i, com a tal, projectar-se “en secundarias y universidades”. Vés per on, l’adoctrinament que Bonig critica amb tanta insistència. Les lloances continuen al Brasil i en portuguès per part de Sidney Pinto França:

El bolivià Alfonso Julio, la guatemalteca Magui Sandoval i la mexicana Martha García continuen amb les seues lloances, i per últim, un cubà de nom José Manuel envia una única paraula, però molt eloqüent, dels sentiments que li ha despertat el discurs de Bonig:

Els colombians, veneçolans, xilens, argentins, mexicans i bolivians no podran sentir el plaer de votar Bonig d’ací a vuit mesos, però li enviaran molts ànims des dels seus respectius comptes de Twitter. Quan ella comence a escriure tuits relacionats amb les eleccions valencianes del 26 de maig, de segur que tot aquest entusiasme es traduirà en bons desitjos i missatges de suport. De fet, tal com va afirmar la setmana passada en una entrevista a EL TEMPS, Bonig està completament convençuda que la polarització política arreu del planeta fa que les eleccions ara no es guanyen pel centre, com s'afirmava abans, sinó apostant per un to més dur. La gent vol marxa.

Mónica Oltra, liderant un petit grup de l’oposició, va aconseguir trencar el silenci mediàtic ajudada pels seus vídeos impetuosos a les Corts. L’impacte dels de Bonig, que també és elevat, de moment se circumscriu als països llatinoamericans, on milers de persones estarien encantades de rebre-la amb els braços oberts. En cas de derrota, doncs, sempre podria fer com Manuel Valls i provar sort a l’altra riba de l’Atlàntic.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.