Urbanisme feminista

Passejant Barcelona amb les ulleres liles

Com en tants altres àmbits de la vida, l’estructura dels carrers i l’espai públic no sempre està pensada perquè sigui confortable per a les dones. L’experta en urbanisme feminista del Col·lectiu Punt 6, Blanca Valdivia, ha acompanyat EL TEMPS pels carrers dels barris del Fort Pienc i Ciutat Vella per tal d’exemplificar aquesta realitat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el marc del cicle Ciutat Oberta, celebrat a Barcelona, l’antropòloga Rita Segato es preguntava com havia de ser una política en clau femenina. Ella mateixa es responia que havia de ser “una política d’arrelament espacial i comunitari”.

Cal, doncs, prestar atenció a com es configuren els carrers i la distribució urbanística de la ciutat. En el cas de la capital catalana, qui ho ha fet, sobretot, és la cooperativa Col·lectiu Punt 6Blanca Valdivia, sociòloga especialitzada en gestió i valoració urbana amb perspectiva de gènere i part del col·lectiu, acompanya EL TEMPS pels barris del Fort Pienc i Ciutat Vella per copsar fins a quin punt la ciutat és un espai de confort per a les dones. Valdivia explica que, quan fan recorreguts d’aquesta mena, intenten fixar-se “en la percepció de seguretat” i si el planejament “acompanya les tasques de cura”.  Carla Vall, penalista assessora en polítiques públiques i plans de seguretat, relata que “les dones se senten insegures en molts espais de la ciutat” i que quan són preguntades sobre què els genera por, a diferència dels homes que diuen que són els robatoris, elles diuen temes com “ser violades o fins i tot assassinades”. Abans de sortir a caminar amb les ulleres lila, però, Valdivia fa encara un apunt més a tenir en compte a l’hora de dimensionar l’anàlisi: “Si veiem les dades de qui s’encarrega de la distribució de tasques de cures a Catalunya, veiem molta diferència entre la càrrega dels homes i de les dones. Pel que fa a la gent gran, el 80% de les cuidadores són dones”.

Així, potser, quan enfilin el carrer que va de l’Estació del Nord al centre cívic del Fort Pienc (imatge superior), trobaran que un ampli carril bici ocupa el centre del camí. A la dreta, terrasses i a l’esquerra, una part de vorera força inclinada per on és pràcticament impossible circular amb cadires de rodes, cotxets o carretons d’anar a comprar. En contrast, però, Valdivia explica que “l’equipament del Fort Pienc està prou bé, és multifuncional”. La combinació entre mercat, biblioteca, ludoteca i un centre per a gent gran afavoreix, a banda de la convivència intergeneracional,  d’“anar a comprar i poder deixar els infants a la ludoteca”.  A aquesta possibilitat de conjugar diferents tasques domèstiques sense necessitat de grans desplaçaments, Valdivia hi afegeix el fet que les parets de l’edifici siguin vidrieres transparents. Això fa que quan vas pel carrer “a les 6 de la tarda que. depenent de l’època ja és de nit, tinguis la sensació que hi ha gent a dins. La visibilitat entre els edificis públics i el carrer és molt positiva”, detalla la sociòloga. No és, però, la realitat de la major part de l’espai públic. Segons Vall, “els usos de la ciutat estan molt segregats per gènere i l’espai públic no està pensar per a les dones, l’espai públic no comercial, com a mínim”.

/JORDI PLAY

L’altra cara de la moneda del centre cívic del Fort Pienc, però, és just a la part del darrere d’aquest mateix edifici, la que dona a la zona d’autobusos de l’Estació del Nord (imatge inferior). Primer, veurem que és una zona amb pocs bancs, fet que limita l’autonomia de la gent gran que necessita descansar durant els seus trajectes urbans i, de retruc, el de les persones cuidadores.

Tanmateix, la sòcia del col·lectiu Punt 6 posa l’accent, sobretot en la percepció de seguretat. Un mur, amb reixes a la part de sobre, va de costat a costat del carrer.  “És molt llarg i no té portes ni finestres. Ningú et veu i genera ombra. Genera percepció d’inseguretat”, detalla la sociòloga. A l’altra banda del carrer, però, la situació no millora. “Al costat l’estació hi ha molts llocs on la gent es pot amagar”, diu la sociòloga, que repara també en l’aspecte abandonat de l’estació i exposa que, segons un estudi de la canadenca Anne Michaud, “no genera la mateixa seguretat  un espai ben mantingut que un de brut”.  La conclusió és clara: “Jo evitaria de totes totes aquest carrer”.

Carla Vall hi afegeix altres elements que són importants perquè els carrers siguin segurs per a les dones. Així, exposa que cal una bona “il·luminació per fer perceptible el màxim d’àrea possible” i que, a més, “no hi hagi elements que entorpeixin la visió com poden ser contenidors, arbustos, etc.”. A partir d’aquí, detalla que és interessant que grans parcs porticats, com el de la Ciutadella, tanquin de nit “perquè són zones insegures. Espais laberíntics que no et permeten preveure on t’apareixerà algú”.

En el cas de la nit, i sobretot en allò relacionat amb l’oci nocturn, Vall recalca la necessitat que s’hi pugui accedir en transport públic: “fora de Barcelona és impensable poder-ho fer. Molts cops els trajectes es fan caminant, recorreguts llargs que són espais de la por”.  Valdivia, a més, afegeix que és important que en carrers grans “hi hagi senyalització que indiqui, per exemple, que el metro es troba en aquella direcció a 10 minuts”.

Apareix, doncs, que, des d’una perspectiva feminista, els exemples d’espais públics que es plantegen com a poc confortables per a les dones són múltiples, ja sigui en termes de seguretat o de cures. A les següents pàgines trobareu cinc exemples més concrets de bones i males pràctiques als barris de Barcelona.

De tot plegat, però, Blanca Valdivia remarca que des del col·lectiu Punt 6 no posen l’èmfasi en les qüestions de la seguretat dels carrers i, en especial, en les facilitats per realitzar les tasques de cures “perquè les dones ho segueixin fent soles, sinó per donar-li un valor social i que, d’una vegada per totes, les cures estiguin al centre de les decisions i qualsevol persona pugui fer-ho sense dificultats”.

Pensar els carrers per a tothom —per a les dones, però també per a les persones racialitzades, amb diversitat funcional, la gent gran o els infants— és un dels reptes que els propers anys hauran d’afrontar les administracions públiques.


PARCS HOSTILS

/JORDI PLAY

Tot i que gran part de la societat viu d’esquena a ells, els parcs infantils són el pa de cada dia de les famílies amb criatures. Tanmateix, el seu disseny no sempre respon a les necessitats de les persones que en fan un ús intensiu. És el cas, per exemple, d’un dels parcs del Fort Pienc que es veu a la imatge superior. Durant la ruta, Venciana en destaca algunes coses. Per començar, assenyala el tancament del parc que entén que “és un tema de cura perquè els nens i les nenes no marxin”. Tanmateix, critica que “en comptes de posar una tanca, que simbòlicament té un sentit, es podria fer el tancat amb un banc corregut”. D’aquesta manera, s’aconseguiria una doble funcionalitat “la de tancament i la d’espai perquè la gent cuidadora pugui seure”. En aquest punt, posa de manifest la incoherència que representa que part de les cadires estiguin situades mirant cap a fora del parc. De dilluns a divendres, entre setmana, es reprodueix la imatge de mares dretes observant els fills. A més, explica la sociòloga, seria millor que, en comptes de cadires unipersonals, s’hi posessin bancs “que la gent pugui compartir”. “Sembla —continua— que el que s’està fomentant és que la gent vingui només a fer-ne ús individual. Si es comparteix, es fomenten relacions i vincles que és el que creiem que ha de tenir una ciutat”.

A banda d’això, parla també de la necessitat de crear espais de joc que combinin el joc dirigit i la creativitat i que, a banda, ofereixin possibilitats per a infants d’edats diferents en un mateix espai. És, per exemple, el cas de la imatge. Per a la sòcia del col·lectiu Punt 6, no suposa “només una complicació als nens i nenes que s’avorreixen”, sinó perquè les persones que han de cuidar, infants per exemple de tres i vuit anys, tenen problemes per oferir espais de joc adequats als dos infants a la vegada. Qüestiona, també, que el terra de la plaça sigui de paviment, més fàcil de netejar, o de goma, “que està bé perquè, si cauen, els nens no es fan mal”.  Argumenta, però, que “hi ha altres materials més naturals, com suros, sorra o fusta que són menys tòxics i creen més vincle”.


ESPERES GENS INCLUSIVES

La tesi doctoral de l’ambientòleg Miquel Ortega assenyala que en aspectes com la mobilitat s’aprecien diferències significatives degut a “una dependència superior del transport públic per part de la població femenina [...} col·lectiu especialment perjudicat per un model que prioritza el transport individual motoritzat”.

Partint d’això, la qüestió del bus i del transport públic genera crítiques en dos aspectes diferenciats.  En primer terme, per la fisonomia d’algunes parades que s’estan implementant en certes zones de Barcelona. “El clàssic és la marquesina, però ara cada cop més n’hi ha que són un pal i no es pot seure”, explica Valdivia, assenyalant que això va en detriment, sobretot de la gent gran i en conseqüència, de nou, de les persones cuidadores. A banda, la informació sobre el recorregut, els horaris i les parades “sovint té lletra molt petita o només es pot accedir a través del mòbil”.

En segon lloc, Carla Vall remarca que l’organització dels traçats i de les línies de bus també té un component de gènere. Explica doncs que cal mirar si el transport públic “està pensat per a trajectes unidireccionals -de casa a la feina i de la feina a casa-, o pensat per fer múltiples parades per encàrrecs familiars”.


VISIBILITAT I SEGURETAT

/JORDI PLAY

No són poques les dones que, caminant pels carrers, sobretot si és fosc, vigilen a cada racó. Com s’explicava en pàgines anteriors, la por d’una possible violació o agressió és una constant.

És per això que les expertes adverteixen que cal que els espais públics mantinguin una bona visibilitat, amb elements com la il·luminació, l’absència d’obstacles visuals o el contacte interior-exterior dels edificis.

En aquest cas, tal com es pot veure a la imatge, Valdivia destaca que a Barcelona s’està apostant, des de fa anys, perquè “els pàrquings gairebé sempre siguin transparents. Si en comptes de tenir finestres, fos opac, la percepció de seguretat seria diferent. Jo, ara, passo i veig perfectament si hi ha algú amagat o no”. En aquest cas, però, aquest element ben pensat contrasta amb la semiporxada revolta i opaca que ressegueix  tot el perímetre de l’Estació del Nord i que genera molts obstacles visuals, tallant el contacte visual amb tot el que hi ha més enllà o al carrer adjacent.
De racons com aquests se’n troben també, per exemple, als grans parcs que acaben esdevenint laberints que redueixen la sensació de seguretat, especialment de nit.

El més generalitzat, però, és part del disseny dels carrers. A banda d’intentar evitar grans murs sense portes ni finestres, Carla Vall es fixa en una cosa que pot passar més desapercebuda en la construcció dels habitatges. Així, genera més inseguretat “el fet que la porta dels aparcaments no estigui a l’alçada del carrer —que és molt més pràctic pels cotxes que tenen lloc per parar dins— genera un espai on amagar-se”,  explica aquesta advocada.

Una cosa similar passa amb les entrades dels blocs de pisos que deixen un replà entre la porta i la vorera “i no pots dominar visualment el que està passant. És millor que estiguin a l’alçada de la façana perquè no deixin aquest espai on es podria amagar algú”, relata Vall en referència a potencials agressors.

Aquesta mesura, que és de difícil solució en edificis antics, és una intervenció que podrien fer les administracions, posant requisits enfocats en aquesta direcció a l’hora de revisar els plans d’obres i donar-los les autoritzacions.


EXEMPLE INCLUSIU A CIUTAT VELLA

/JORDI PLAY

La ruta exploratòria amb Blanca Valdivia finalitza, per acabar bé, en un lloc que, explica, els agrada especialment a les dones membres del col·lectiu Punt 6. Es tracta del Forat de la Vergonya —oficialment, Pou de la Figuera—, un espai carregat d’història al cor de Ciutat Vella.  En el marc de la Barcelona postolímpica, entre els anys 2000 i 2006 els veïns van okupar el solar, on es volia fer un aparcament, per acabar-hi construint un parc. Després d’una intensa confrontació amb l’ajuntament, l’espai es va estabilitzar. Una font decorada amb trencadís recorda l’esperit de la lluita veïnal.  Fora d’això, Valdivia destaca la gran quantitat d’arbres que hi ha i l’hort urbà que s’aixeca a un costat de la plaça: “Per a nosaltres és un oasi”. A més, destaca que és l’únic espai gran, de sorra, de tota Ciutat Vella i que té espais perquè hi puguin jugar infants i joves de totes les edats, però també perquè les persones grans hi puguin seure a l’ombra. A banda del centre cívic. “Té molta vida, ho fa servir moltíssima gent al llarg del dia i durant tot l’any”, reivindica la sociòloga com posant en valor que els espais ben pensats acaben fent la seva funció.

Finalment, però, destaca un darrer element que fa diferent la plaça. Al costat del mar hi ha l’Espai Mescladís. Es tracta d’un bar separat de la plaça per un envà de fustes horitzontals discontínues que “permet la relació d’ulls des de la plaça i cap a la plaça”, explica la membre del col·lectiu Punt 6 en referència a un dels elements que donen sensació de seguretat. Destaca, però, sobretot, un rètol verd a l’entrada que assenyala que el lavabo de dins és d’ús públic: “Saps que, encara que no facis cap consumició, hi pots entrar. Això està molt bé i es podria fer en altres llocs”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.