PAÍS VALENCIÀ

La nòria diabòlica de Podem

Podem travessa moments convulsos al País Valencià. El procés d'elecció de candidats per a les eleccions de 2019 ha obert ferides i n'ha cicatritzades d'altres que semblaven incurables. Antonio Montiel i José María Copete, rivals irreconciliables en 2015, faran pinya ara en contra de Rubén Martínez Dalmau, el candidat pactat entre Antonio Estañ i el 'pablisme'. Un escenari de divisió que evoca les batalles perennes del PSPV.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primavera de 2014, Sandra Mínguez, una jove i impetuosa mestra de matemàtiques, va presentar Pablo Iglesias al primer míting que l’aleshores professor de la Universitat Complutense va celebrar a València. Mínguez, que després seria membre de la direcció estatal de Podem, secretària d’organització al País Valencià i diputada a les Corts, va decidir posar fi a la seua trajectòria política l’estiu de 2017. No podia més.

Feliç d’haver reprès la seua activitat professional, quan ara observa els debats parlamentaris, sent una profunda sensació d’alliberament, i quan llegeix notícies sobre la vida interna del partit, aquest sentiment es multiplica per dos. Va acabar esgotada. 

Mínguez va viure en primera fila, per exemple, el combat per la secretaria general del Podem valencià protagonitzat per Antonio Montiel i José María Copete el febrer de 2015. El partit més jerarquitzat i clàssic que proposava Montiel contra el més horitzontal i assembleari que propugnava Copete. Una pugna descarnada que va proporcionar un moment sui generis: a les primàries per a confegir la llista a les Corts, el sector de Copete va votar massivament alguns noms de la llista de Montiel que els agradaven i que, de sobte, van saltar dels darrers llocs de la llista als primers. Un d’aquells noms era el d’Antonio Estañ, que gràcies a aquella operació de desestabilització va aconseguir una acta de diputat. Ara és el secretari general i el síndic parlamentari.

La nòria diabòlica de Podem, però, no ha deixat de girar en aquests quatre anys i escaig. L’últim gir imprevisible, novament amb les primàries a les Corts com a teló de fons, aplega Montiel i Copete contra l’afany d’Estañ d’elegir el docent universitari Rubén Martínez Dalmau com a presidenciable.

D’ella se n’han baixat ja, per voluntat pròpia, alguns valors de la formació. Per exemple, Fabiola Meco i David Torres, diputats que han destacat en la negociació de lleis molt importants aprovades pel Govern del Botànic. L'anticapitalista Daniel Geffner, company de grup a les Corts, tampoc no repetirà. Ni Llum Quiñonero ni Josep Almeria. Ni, evidentment, la trànsfuga Covadonga Peremarch, que ha passat la legislatura com la seua homònima asturiana: callada i refugiada a una cova. En aquest cas, la del grup mixt.

L'espiral autodestructiva no ha repercutit en el treball del grup a les Corts, però promet unes primàries calentes

La nova política no havia de caure en els pecats de la vella, però Podem n’ha entropessat repetidament. En la majoria dels casos les baixes no tenen a veure amb el compromís de no eternitzar-se a les institucions, sinó que són producte de la desafecció generada pels enfrontaments personals. Ja no es contraposen projectes polítics, ara es contraposen afinitats electives. Una espiral autodestructiva que no ha repercutit negativament en el treball quotidià del grup a les Corts, però promet unes primàries calentes. Massa calentes.

“Al País Valencià, Podem no té res a veure amb el de fa dos anys, presenta una orografia completament nova”, explica un bon coneixedor de les interioritats del partit, “molts dels corrents estan desarticulats o dividits”. Un escenari convuls que aquesta mateixa font qualifica de “supervivència personal”, atès que les diferències ja no se sustenten en la defensa d’un projecte polític en detriment d’un altre. “Les fronteres polítiques s’han esborrat”, remarca. De fet, els reglaments del partit —que obliguen a presentar llistes completes que després els militants poden alterar internament— afavoreixen l'aparició de nous grups i la construcció de noves aliances.

A la recerca del candidat de 2019

Estañ va sondejar la predisposició del jutge Joaquim Bosch i de l’economista Marta Flich per tal d’encapçalar la llista de Podem en 2019. Dos perfils independents —i molt mediàtics— amb què pretenia contrarestar el nivell de popularitat de Ximo Puig i Mónica Oltra. Cap dels dos, però, no hi va mostrar interès.

Descartades unes primàries conjuntes amb Esquerra Unida, formació amb la qual Podem concorrerà als comicis, el secretari general ha considerat que Dalmau pot ser un bon cartell: professor de dret constitucional a la Universitat de València, va pertànyer a CEPS (Centre d’Estudis Polítics i Socials), una fundació lligada a la UV on va coincidir amb Montiel i Meco, però sobretot, amb Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Juan Carlos Monedero i Carolina Bescansa, el nucli impulsor de Podem. Ja va ser diputat al Congrés a la legislatura fallida de 2015, però per motius personals va preferir no repetir a les de 2016.

Rubén Martínez Dalmau, professor de dret constitucional a la UV i possible presidenciable de Podem a les eleccions de 2019.

Rubén Martínez Dalmau, en qualsevol cas, va supeditar la seua presentació com a candidatable a liderar la llista a un acord amb el sector afí a Pablo Iglesias, que al País Valencià encapçala Pilar Lima, qui en 2017 havia competit per la secretaria general contra Estañ i Meco. Una entesa que va fructificar i a la qual va sumar-se Beatriu Gascó, diputada especialitzada en temes de medi ambient que també era pròxima a Montiel però que se n’ha distanciat. El resultat d’aquestes negociacions era una nota de premsa titulada “Estañ, Lima i Gascó avalen una candidatura per a les primàries de Podem amb Martínez Dalmau com a candidat a la presidència de la Generalitat”. Tres cognoms que, a simple vista, remeten a tres famílies del partit.

Estañ complirà la seua promesa de no acumular càrrecs i tampoc no farà el salt al Congrés

De la seua banda, Estañ enviava un missatge a la militància en què comunicava la seua intenció de centrar-se en la secretaria general. Malgrat que es va plantejar la possibilitat que optara a liderar la llista electoral, complirà la seua promesa de no acumular càrrecs, cosa que, a desgrat seu, ha infringit transitòriament des que, poc després de guanyar l’assemblea celebrada al barri del Cabanyal de València, va descalvarcar Montiel com a síndic. Tampoc no farà el salt al Congrés.

En la carta, Estañ es felicitava per la “candidatura plural” acordada amb Lima i Gascó i expressava el seu desig de “continuar sumant el major nombre de gent possible”. Una mà estesa a Montiel i la resta de gent que se n’havia quedat al marge, entre les quals Rosana Pastor, diputada al Congrés que ha estat temptada de competir contra Dalmau. Finalment no ha fet el pas, però de candidat alternatiu, n’hi haurà. O n’hi hauran, perquè els anticapitalistes també en proposaran un.

Montiel i Copete avalaran com a presidenciable una dona lligada al municipalisme, àmbit del qual esperen rebre un suport important

Pel que fa a l’aposta avalada per Montiel i Copete, previsiblement es tractarà d’una dona lligada a l’àmbit municipal. Es preveu que aquesta candidatura gaudisca d'un suport municipalista important. De fet, un dels retrets habituals a la direcció de país ha estat la desconnexió amb els càrrecs locals de Podem. El Fòrum d’Electes Locals ja no es reuneix. Entre les regidores que podrien encapçalar la llista destaca María Dolores Giménez, edil a Sagunt en representació d’ADN Morvedre. Però n’hi hauria unes altres vies.

Per exemple, una llista unificada amb el sector anticapitalista i de l'antiga Marea Valenciana, que tenen Àngels Varó, professora de filosofia a Elx, com a principal exponent. Entre els membres d'aquesta tercera llista figura Lidia Montero, secretària d'organització de la direcció actual, comandada per Estañ. 

Des de l'altra punta del ring, l’home fort d’Estañ a les comarques castellonenques, Cèsar Jiménez, lloa “la capacitat de comunicació i la seua trajectòria internacional, molt lligada a Llatinoamèrica, de Martínez Dalmau”. No debades, el protopresidenciable ha viscut de prop eleccions veneçolanes, bolivianes i peruanes. Amb tot, no ha tingut inconvenient a mostrar-se molt crític amb l’evolució del règim chavista fins al punt d'explicitar la seua oposició frontal a les posicions de l’actual president, Nicolás Maduro. El de Dalmau és un perfil rocós que pretén explotar les promeses incomplides pel Botànic i la necessitat d'un Podem més incisiu i més exigent.

Cèsar Jiménez es plany per l’adéu de Fabiola Meco, a qui havien reservat uns posició preeminent de les llistes. A Podem van assabentar-se de la seua renúncia alhora que enviava el comunicat als mitjans de comunicació. “Podria haver sigut la número 1 per València”, apunta Jiménez, que subratlla la bona sintonia que Meco manté amb Dalmau, company seu a la universitat i que, en cas de resultar escollit, aspiraria a la presidència de la Generalitat des del número 1 per Alacant. La pablista Pilar Lima serà qui partirà amb avantatge per tal d'esdevenir l’1 per València, encara que després els electors —mitjançant un sistema “per desbordament”— podran introduir-hi canvis i promocionar els noms que els vinga de gust.

Pablo Iglesias i Pilar Lima, la seua dona de confiança al País Valencià, que partirà com a número 1 per València a les primàries de la formació. / EFE

Les primàries seran el 27 de novembre i més tard caldrà encabir els noms que trasllade Esquerra Unida, tot respectant la paritat i l’equilibri territorial. Una negociació que, per cert, transcorre en paral·lel: mentre EUPV reclamava un repartiment al 50%, Podem vol imposar, des de la seua posició de força, una correlació de 7 a 3 al seu favor. Hi al·leguen els resultats de 2015 (11,6% dels vots davant el 4,4%) i avancen que qualsevol compensació haurà d’arribar per la via municipal, reforçant el paper dels candidats locals d’EUPV.

Montiel, ‘on fire’

Dalmau sembla tenir-ho tot de cara, però no ha de donar la partida per guanyada. “Els recomane que no infravaloren les bases de Podem”, avisa Antonio Montiel, que optarà a repetir com a diputat ras dins de la candidatura alternativa que ara es cou. “El seu matrimoni de conveniència significa una provocació en un partit com el nostre, on la gent té dret a decidir”, emfasitza.

“Van idear el qualificatiu 'montielisme' per poder dir-se 'antimontielistes'”, critica Montiel

Per bé que la seua eixida de la secretaria general també va significar un alliberament personal i encara que ha continuat gaudint d’un pes rellevant al si del grup parlamentari, Montiel pensa plantar batalla. “Van idear el qualificatiu montielisme per tal de dir-se antimontielistes”, sosté. “Com que no podien anar contra Moscú, van crear el seu propi Moscú”, afegeix. En l’argot intern de la formació morada, Moscú representa la direcció estatal del partit, liderada per Iglesias.

A Montiel, el sector més jove del partit li van retreure que, després de les eleccions estatals de 2016, comunicara a la premsa —sense consultar-ho a les bases— que Podem estava “preparat” per accedir al Consell. Va ser Pablo Iglesias qui va instar a explorar un gir tàctic que generava bastants dubtes i que volia fer de manera conjunta, ordenada, a diverses autonomies. “En canvi, ara ells donen per fet que entrarem al pròxim Govern sense haver-ho consultat a ningú”, replica.

“Des que vam nàixer, hem caminat entre dos precipicis: havíem de donar imatge de solvència sense formar part de governs presidits per socialistes”, una contradicció difícil de salvar. La mancança d'una estructura de caràcter federal també ha estat un entrebanc. Montiel, a més, té la sensació que tothom l’ha mirat amb lupa. Sobretot, els companys de partit.

Comprar verdures a la cooperativa Punt de Sabor un diumenge i ser acusat per la premsa de fer allò que tot just critica. Declinar l’assistència a l’aniversari de la companya de classe d’un dels seus fills perquè alguns dels pares convidats, periodistes de professió, no el tractaren com una peça informativa. O estar dret tot el trajecte de l’AVE entre Madrid i València, a la cafeteria, perquè el bitllet en oferta que havia adquirit estava en preferent i corria el risc de ser fotografiat al vagó noble del tren... Un martirologi inherent a tots els càrrecs públics de Podem que en el seu cas, com a secretari general d’una federació especialment irascible, s’agreujava encara més.

I és que el Podem valencià, pujat a la nòria de l'enfrontament familiar, reprodueix els mateixos tics que el PSPV-PSOE. “Era inevitable”, conclou amb resignació, abans de la tancar la porta, una diputada apenada per l'ambient que s'hi respira.

 


 

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.