Els critics

El desencís revolucionari de Joseph Roth

Abans d’esdevenir un dels novel·listes fonamentals del segle XX i un dels testimonis clau, juntament amb el seu amic Stefan Zweig, de l’època d’entreguerres, Joseph Roth fou periodista cotitzat. ‘Viatge a Rússia’ recull les cròniques des d’aquell país quan no feia una dècada del triomf de la revolució. Un testimoni que bascula entre la voluntat de creure-hi i el desencís. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Moses Joseph Roth naix, el 1894, la seua regió natal, Galítsia, actualment repartida entre Polònia i Ucraïna, forma part de l’Imperi austrohongarès. Nascut en una acomodada família jueva, Roth conclou els seus estudis universitaris enmig de la Gran Guerra i a les portes d’un altre dels esdeveniments cabdals del segle XX, la Revolució russa de 1917.

Els primers anys de solsida soviètica, Roth comparteix amb molts intel·lectuals europeus la fascinació pel que sembla el primer i decisiu pilar d’un nou món més just i igualitari. Aquest és l’estat animicoideològic del futur autor de La marxa Radetzky quan l’any 1926 el diari Frankfurter Zeitung li encomana —Roth ja és un dels periodistes més ben pagats d’Alemanya— un viatge per la Unió Soviètica. La idea és contar les seues impressions a través d’una sèrie de cròniques publicades entre el setembre d’aquell any i el gener de 1927. Peces amb volada literària, de gran valor periodístic, escrites amb capacitat analítica i un distanciament que acaba derivant en un canvi de percepció, en la destrucció parcial de les expectatives creades.

El primer xoc és la constatació de l’existència, juntament amb la vella i decadent burgesia tsarista derrotada, d’un nou tipus de burgès nascut al caliu de la Nova Política Econòmica (NEP) impulsada per Lenin. Una nova classe (“el burgès revolucionari”) clarament diferenciada de l’antic burgès i del proletariat. Tímides notes de desconcert que Roth combina amb passatges magistrals, escrits amb nervi narratiu, sobre els seus viatges. “De dia, aquest espai estret és vergonyosament sorollós i indigne. De nit, però, s’hi estén el recolliment. La pobresa que dorm té alguna cosa de sagrat”, explica sobre l’ambient en un vapor del Volga.
El cronista va contant el que veu, descriu la tipologia social, para atenció en minories ètniques com els txuvaixos i dibuixa la fisonomia de les ciutats a la vora del gran riu, “(...) les més tristes que hagi vist mai”. Són els fragments literàriament més vius i vigorosos: “Les mosques i no els peixos constitueixen el 98% de la fauna d’Astrakhan. No serveixen per res, no són objecte de negoci, no s’hi comercia, ningú no viu d’elles, però elles viuen de tothom”.

Roth, en aquelles primeres cròniques, encara té una visió en fase de modelatge, com ara quan escriu sobre la manera “brillant i modèlica” de tractar les minories nacionals, en contraposició a un govern tsarista que “no va entendre res en absolut les peculiaritats del Caucas”. També elogia el distanciament calculat de l’església, que no és perseguida tot i que sí que se’n combat la influència. O la situació de la comunitat jueva: Rússia, sosté, “és l’únic país d’Europa en què l’antisemitisme està socialment mal vist, si és que no ha desaparegut del tot”

Alhora, tanmateix, es lamenta de la grisor de les ciutats russes i de la massa que les habita, de la manca d’elegància i la tristor dels hàbits femenins, la pèrdua d’erotisme substituïda per un alliberament sexual més reproductiu que humanista. “És reaccionari que la dona, gràcies a l’equiparació, es transformi en alguna cosa neutra, el que seria revolucionari és que, gràcies al respecte, continués essent femenina”, escriu.

Roth valora positivament la persecució de la prostitució i el càstig sever del proxenetisme. Però en la seua visió, d’alguna manera, sura el burgès que comença a sentir melangia pel galanteig i la cavallerositat, pel refinament i la sofisticació de Viena o París. L’escriptor expressa el desig que, algun dia, les dones puguen aprendre “la independència, la igualtat de drets, el foxtrot i el xarleston”. 

En la mesura que avancem en la lectura de les cròniques, els possibles prejudicis del viatger cosmopolita esdevenen reprotxes més seriosos. Els guanys revolucionaris admeten els matisos d’un art pobre i adust, posat al servei dels ideals soviètics, d’una nova estirp de komsomols (membres de les joventuts comunistes) el mèrit dels quals per escalar socialment és cremar-se les celles “aprenent de memòria les resolucions del partit”, o d’una uniformitat ideològica alimentada des d’uns mitjans de comunicació al servei del partit. “La contemplació del món lligada a la ideologia genera un relat provincià, estret de mires i, a més a més, fals”, esclata en algun moment.

Roth també posa en dubte l’optimista tirada del règim per unes estadístiques pel que fa a l’alfabetització i els progressos educatius que l’escriptor limita a les noves classes burgeses, al mateix temps que s’escandalitza per l’expulsió de les matèries humanístiques del sistema. La tensió entre les expectatives i el que veu realment comença a ser difícilment sostenible. De la mateixa manera que aspira a un canvi en la visió femenina, es mostra convençut que la desigualtat social en l’educació canviarà. O quan, de manera molt optimista, assegura que “hi ha de nou una rebel·lia contra la nova mediocritat”. 

Aquelles llavors de regeneració que Roth detectava —o que volia veure— mai no donaren fruit. I Roth confessaria un dia a Walter Benjamin que el bolxevic convençut que havia anat a Rússia en tornava convertit en un monàrquic. L’escriptor havia albirat en els ulls del llop estepari  l’espurna totalitària. El mateix totalitarisme, però de signe contrari, que va destruir la seua existència. Aquesta, tanmateix, és una altra història.

Viatge a Rússia
JOSEP ROTH
L’Avenç, Barcelona, 2018
Traducció de Jaume Creus
131 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.