Rastres d'Octubre

12 dies d'octubre sense els Jordis

Es compleix el primer aniversari de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Què va suposar per al moviment independentista aquest fet en els dies clau previs a la declaració del dia 27 d’octubre? Analitzem això i també la situació actual de les entitats independentistes cíviques mancades dels qui van ser els seus principals líders, empresonats des del 16 d’octubre de l’any passat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Arribat el moment decisiu, dues absències cabdals marcaven el context. La declaració política més important de la història contemporània de Catalunya, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, es va fer amb els qui havien estat els dos principals líders de l’independentisme civil durant els darrers mesos tancats a la presó. En un context de dubitacions i riscos, és evident que tot va estar condicionat per l’empresonament dels dos principals líders de l’independentisme aliens a l’àmbit institucional.

Més enllà de detalls, el consens sobre la funció aglutinadora que, en una o altra mesura —segons la font—, tenien el president d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart i el president aleshores de l’Assemblea Nacional Catalana Jordi Sánchez, és ampli. Per tant, el seu empresonament el dia 16 d’octubre, enmig del batibull per gestionar els resultats de l’1 d’octubre, per força havia de tenir conseqüències dins l’entramat independentista. Tanmateix, no és dirimible si això hauria canviat l’esdevenir d’aquells dies.
Com van viure aquesta situació els actors que van participar activament en el procés previ a la declaració d’independència?

El rol dins l’estat major

Primer cal analitzar quin paper van jugar tots dos dins del conegut com a estat major o sanedrí. Sobre aquest ens extraoficial requeia la responsabilitat de coordinar els partits de Govern i les entitats independentistes entorn de tot allò que estigués relacionat amb la preparació del referèndum i l’eventual declaració d’independència. Impulsat amb gran hermetisme durant la primavera de 2017, no es tractava d’un organisme estable, sinó d’un espai de geometries variables en funció del moment i on segons les necessitats  assistien unes persones o altres. No obstant això, hi havia un pinyol, un nucli dur, en el qual s’inclouen els Jordis, el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, l’expresident Artur Mas, Jordi Turull (PDeCAT), Marta Rovira (ERC) o Lluís Llach (diputat independent i part de Junts pel Sí). També hi serien habituals, segons coincideixen a assenyalar diverses versions, persones com ara el publicista Oriol Soler, l’exdirigent d’ERC Xavier Vendrell o l’històric assessor convergent, David Madí. La CUP en quedava fora fruit d’una mescla del poc interès d’uns per entrar-hi amb les poques ganes dels altres de fer que hi entrés.

Dins d’això, Sànchez i Cuixart, de qui tothom destaca que tenien una gran sintonia mútua, exercien funcions que hi ha qui qualifica de “complementàries” i pacificadores de les tensions entre les formacions polítiques.

Segons la periodista de La Vanguardia Lola García, autora del llibre El naufragio. La deconstrucción del sueño independentista (Península, 2018), Sànchez era “una de les persones més importants en l’estructura de l’estat major, una de les primeres que es va incorporar a aquest grup”. Considera, també, que tenia un perfil molt polític. Fonts properes a l’anterior Govern afirmen que mentre que el líder d’Òmnium dui a cap un rol de lideratge “moral”, Sànchez era “un líder més polític. Eren molt diferents i molt complementaris”. Persones properes a l’exlíder de l’ANC afirmen, també, que era l’encarregat de mantenir la iniciativa política “no tant pel poder que pogués tenir, sinó perquè l’ANC vam ser dels primers a moure’ns per organitzar el referèndum”. A més, diferents veus destaquen que feia servir l’ascendent que li atorgava ser un personatge amb força projecció pública per posar pau.

Jordi Sànchez, però, també és vist des d’ERC o la CUP com una persona que en aquells moments es va mostrar molt propera als postulats de Carles Puigdemont, lluny de la posició d’arbitratge que esperaven de les entitats. Posen, com a mostra, el fet que es presentés a les eleccions amb Junts per Catalunya com a segon de la llista per la demarcació de Barcelona.

El periodista de Nació Digital Oriol March, autor del llibre Los entresijos del procés (Catarata, 2018), dona una altra dada: “Des de finals d’estiu apuntava en privat la possibilitat que la repressió de l’Estat impedís el referèndum. Era dels que tenia clar que tot plegat acabaria en eleccions”. A més, March afegeix que va ser un dels artífexs de la suspensió de la declaració d’independència el 10 d’octubre i que, segons membres de l’estat major, “la frase amb la qual el president Carles Puigdemont —ara a l’exili— deixà en suspens la proclamació de la República està escrita directament per ell”.

Per a Lola García, el paper del company de lluita cívica de Sànchez, Jordi Cuixart, és més important en l’actualitat que llavors. Tanmateix, March assenyala que el president d’Òmnium va tenir un paper destacat durant el dia 1 d’octubre quan, en vista del context repressiu, “és un dels membres de l’Estat Major —com Marta Rovira— que es pronuncia a favor de continuar endavant amb el referèndum”. Ara bé, destaca que la seva tasca és més social que no política, en contrast amb Sànchez, i remarca la campanya d’Òmnium “Lluites compartides” o la “denúncia de la repressió de l’Estat”.

La figura de Cuixart, però, és sobretot posada en valor per ERC i la CUP, que el sentien més proper que no a Sànchez. Així, fonts republicanes asseguren que “aportava molt més equilibri i criteri” i empatitzava amb totes les posicions. A més, remarquen les mateixes fonts, “probablement va sentir la mateixa frustració que nosaltres el 10 d’octubre”, en referència al fet que creia que era el moment de fer la declaració d’independència definitiva. Al seu torn, els anticapitalistes veien en Cuixart  la persona que els feia de pont amb l’estat major, del qual quedaven exclosos: “Personalment teníem més capacitat per confiar en ell, no estava en la pugna política”. Fonts properes a Sànchez remarquen que la figura de Cuixart ajudava  “que hi hagués consensos i que l’Assemblea no es quedés sola exercint el lideratge” .

L’absència

La nit del 16 d’octubre, les cassoles ressonaven als balcons d’arreu de Catalunya. Es coneixia la decisió de l’Audiència Nacional de decretar presó preventiva per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart després de les seves compareixences. D’aquesta manera, la jutgessa Carmen Lamela feia cas a la petició de la Fiscalia de l’Estat, que els acusava d’un delicte de sedició en tant que responsables de les protestes del dia 20 de setembre davant del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat, que era em aquells moments escorcollat per la Guàrdia Civil a la recerca d’informació sobre el referèndum.

“Havíem previst diversos escenaris possibles de repressió, però en veure que anava així...”. Qui parla és una persona pròxima al govern Puigdemont, que afegeix que en el moment en què el risc de presó es concreta, comença a prendre més força l’opció de marxar a l’exili. Aquestes paraules lliguen amb l’anàlisi que fa la periodista Lola García, que concreta que fins aquell moment s’havia esmentat, en reunions privades, la possibilitat de penes de presó, encara que “sobretot es parlava d’inhabilitacions, problemes amb el patrimoni, multes i coses així. En aquell moment hi ha un punt d’inflexió”. Oriol March pensa que, en aquells moments, els líders polítics “no estaven preparats per a una resposta tan forta de l’Estat”.

D’aleshores ençà, remarca aquest periodista, “a la demanda d’independència s’hi suma la qüestió antirepressiva i tothom entra en xoc. Puigdemont incorporà l’alliberament dels Jordis en les demandes dirigides a Madrid per encetar una etapa de diàleg”.

L’empresonament repercutiria també dins de l’anomenat Estat Major i el joc de forces que ERC i PDeCAT mantenien al si de Junts pel Sí. “Vam perdre equilibris dins la difícil conjuntura d’una pluralitat de forces. Els empresonaments van facilitar que allò fos un campi qui pugui”, reconeix una font de l’antic grup parlamentari. Una visió similar la dona una altra veu propera al govern Puigdemont, que explica que els Jordis feien d’argamassa entre la institució i el carrer i que, malgrat tenir opinions diferents, “per a les coses greus era tot una pinya”. No obstant això, fonts de la CUP pensen que en aquell moment “la seva capacitat d’influir ja era molt limitada”, perquè a causa dels recels interns “tot era caòtic”.

Amb tot i això, un dels punts que ha generat més ficció política és saber què hauria passat els dies 25, 26 i 27 d’octubre si els Jordis no haguessin estat empresonats. Aquells dies, un cop constatat que l’esperada mediació internacional no arribaria, les línies de telèfon entre Barcelona i Madrid cremaven,  incloent-hi la línia el lehendakari Íñigo Urkullu.

L’amenaça del 155 era damunt la taula i Puigdemont feia públic que tenia intenció d’anar a eleccions. Primer als cercles més propers i el dia 26 als diputats de Junts pel Sí que havia convocat al Palau. Molts sortien plorant de la reunió. Entre ells, Marta Rovira. A partir  d’aquell moment, les pressions se succeeixen des de tots dos costats. Membres dels CDR es manifestaven a la porta de la seu del PDeCAT i el diputat d’ERC Gabriel Rufián llançava a Twitter una frase lapidària: “155 monedes de plata”. La comunicació final de la decisió de Puigdemont s’anava allargant. Finalment, segons recullen diferents versions, com que no va rebre cap comunicació per escrit des de Madrid assegurant que, si aturava la declaració, l’executiu Rajoy no tiraria endavant amb el 155, el president decideix ultimar la declaració d’independència.

Fonts pròximes a Jordi Sànchez asseguraven ja fa mesos que, amb el llavors president de l’ANC en llibertat, el 27 d’octubre s’hauria resolt amb la convocatòria d’eleccions. Tanmateix, Lola García considera que l’empresonament no va tenir pes sobre la decisió final: “En aquells moments, la cúpula anava ja cap a un lloc molt definit. Era més una qüestió dels dos líders fonamentals dels partits”, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.

D’elucubracions, n’hi ha de tota mena, i algunes fonts sostenen que Cuixart hauria estat més partidari de la declaració i Sànchez de la convocatòria electoral. Fonts de l’Assemblea remarquen, però, que especular sobre aquest fet “és fer trampes”, en la mesura que els empresonaments són “el més important que passa entre el 2 i el 26 d’octubre” i, per tant, el context seria molt diferent. Així, les mateixes fonts matisen que Sànchez era partidari de tirar endavant amb el referèndum només si anava de veres i que, si no era possible, calia anar a eleccions.

Una font propera al govern Puigdemont explica a EL TEMPS que no creu que haguessin canviat gaires coses el 27 d’octubre posat que hi fossin els Jordis. Tanmateix, afirma que “el president hauria pres les decisions amb més suport. Tenien molta lleialtat al president i li haurien fet costat. Puigdemont confiava molt en ells”.
Amb tot i això, però, Oriol March afirma que “amb l’expresident de l’ANC i Cuixart alliberats, la trencadissa interna hauria estat menys gran”.


Entitats escapçades

Una de les conseqüències més directes dels empresonaments de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart va ser l’escapçament de les entitats independentistes. Per a totes dues la posició del president és cabdal. Els vicepresidents d’Òmnium, Marcel Mauri, i de l’ANC, Agustí Alcoberro, van ser els encarregats de prendre’ls el relleu de cara al públic, però es va fer evident que no era possible carregar amb el pes que havien guanyat els Jordis els darrers mesos. “Exercien un lideratge que no s’assoleix d’un dia per l’altre. Ara, la seva fortalesa ens ha ajudat a fer aquest trànsit i demostra que el moviment polític no va d’una persona, sinó de lideratges compartits”, reflexiona Mauri.

Aquest ha estat, doncs, un factor determinant per a les entitats de l’independentisme cívic el darrer any, malgrat encarar l’empresonament dels seus líders de dues maneres diferents. Òmnium va reafirmar Cuixart com a president i ha mantingut Mauri com a cara visible en el dia a dia.

En canvi, l’ANC, després que Sànchez optés per presentar-se a les eleccions amb JxCat, es va veure obligada a fer unes eleccions internes i ara és Elisenda Paluzie qui lidera l’entitat. Fonts de l’Assemblea consideren que el fet que Sànchez decidís anar en una llista electoral “va eliminar el debat sobre si havia de continuar sent president des de la presó. Un fet que pesa a la resta de partits i organitzacions”. En un altre aspecte, Eulàlia Espona, membre del secretariat nacional de l’ANC, remarca que “les persones que són líders sempre es troben a faltar, però l’Assemblea està formada per multitud de persones i tira endavant”.

March, però, assenyala que “a l’ANC hi ha hagut moltes més tensions internes sobre el full de ruta —ara proposen un ultimàtum sobre la República abans del 21 de desembre dirigit a Quim Torra— que no a Òmnium, que fa girar l’estratègia al voltant d’un judici que es vol convertir en una acusació contra les actuacions de l’Estat”. Lola García concorda a assenyalar que “Sànchez era una persona més capaç de controlar l’ANC amb mà esquerra”.

Les dues organitzacions, però, coincideixen a apuntar que la gent ha seguit endavant. “En aquest darrer any ningú ha deixat de sortir al carrer”, diu Mauri. “El moviment civil continua mobilitzat”, remarca Espona.

Una mobilització que no ha impedit la polèmica, sobretot després dels aldarulls del passat 1 d’octubre, quan se celebrava el primer aniversari del referèndum, que van anar acompanyats de peticions de dimissió per a Torra i el conseller d’Interior Miquel Buch. De nou, queda el dubte sobre què hauria passat si els Jordis no haguessin estat empresonats. Aquest cop, però, cal tenir en compte que un nou actor, els CDR, s’escapa de les lògiques dels lideratges verticals.

Això a banda, el pes dels Jordis dins de les dues entitats continua sent significatiu. “La idea és mantenir-nos molt independents de qualsevol formació política. Ara, és evident que hi ha contactes amb en Jordi Sànchez i que la seva opinió, a títol individual, ens interessa a molts”, assegura Espona. Al seu torn, Marcel Mauri remarca que Cuixart continua sent president de l’entitat i que “ell estigui tan fort i determinat ens ofereix un horitzó molt clar per davant”


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.