Havia de ser una setmana per treure pit. L’aniversari de l’1 d’octubre es preveia com un moment de comunió col·lectiva, de retorn a la unió originària que permetés, encara que fos una estona, adormir les discrepàncies internes que s’arrosseguen des de llavors. Quim Torra pronosticava una plàcida jornada visitant el seu col·legi electoral i fent una reunió de Govern al poble en què vivia Carles Puigdemont: el simbòlic Sant Julià de Ramis, que va rebre de valent el dia del referèndum d’autodeterminació.
L’endemà, el dia 2 d’octubre, havia de començar el debat de política general. Després de l’acord in extremis entre JxCat i ERC sobre què calia fer amb els diputats processats per Pablo Llarena -amb la inaudita fórmula de la suspensió temporal havia sembrat la discòrdia entre l’independentisme- els plens havien de ser moment per reivindicar l’acció i el pla de Govern. Tampoc havien de tenir massa problemes per aprovar el gruix de les propostes de resolució, bé amb el suport dels comuns, bé amb el de la CUP o, fins i tot, alguna amb el del PSC.
Tot seguia el pla establert a principis de dilluns dia 1 d’octubre. Al matí, l’ANC i els CDR criticaven Torra, però no massa. I ell, paternalment, els deia que feien bé de pressionar el Govern, que així havia de ser. Que seguissin. La manifestació de la tarda transcorria amb calma pel centre de Barcelona amb un homenatge a les urnes de l’1 d’octubre al capdavant. Els manifestants proferien exigències al Govern per fer efectiva la república, però dins dels marges del que era esperable. Reivindicació i commemoració convivien i tant Torra com el president del Parlament, Roger Torrent, es dirigien cap al parc de la Ciutadella per assistir a l’acte final. Aquí començà a escalfarse la tardor independentista. Ara bé, fora del guió
La dissidència als carrers
Un petit escenari de no més de mig metre d’alçària just al davant de la porta d’entrada del Parlament anticipava que aquell no seria un final de manifestació homologable a les ordenades performances que solen orquestrar Òmnium Cultural i l’ANC. Tot just començar, els crits de “Buch dimissió” tapaven la veu dels parlamentaris. La visió, la tapava una gran pancarta amb el mateix lema. Les càrregues dels Mossos l’anterior dissabte contra els antifeixistes que s’oposaven a la manifestació del sindicat policial espanyol més ultra, JUSAPOL, eren encara ben presents. Els CDR, que al matí van fer desenes de talls de vies arreu del territori, assenyalen el conseller d’Interior, a qui la CUP ja fa mesos que demana la dimissió, diuen, per la seva “permissivitat” amb la ultradreta.
Va ser només el principi. Dalt de l’escenari, una de les oradores ho deixava clar: “O desobeïu o dimitiu”. Els convocants, sota el paraigua de la plataforma Primer d’Octubre —composta per ANC, Òmnium, CDR i d’altres entitats— eren contundents exigint al Govern l’aplicació efectiva del mandat de l’1 d’octubre. Torra empal·lidia. Més encara quan una de les activistes que feia els discursos se saltava el guió i demanava la dimissió del conseller Buch des de dalt de l’escenari. A partir d’aquí, tot faria pujada per al president del Parlament i el president del Govern que, acabat l’acte, van haver de marxar d’esquitllentes enmig de crits com ara “Esquerra i PDeCAT la paciència s’ha acabat” o, fins i tot, “Torra dimissió”.
Una tercera proclama, però, va ser la que va fer més furor: “Ocupem el Parlament”. Va ser dit i fet, o si més no, intentat. De cop i volta, les persones concentrades van començar a desfer la barrera de tanques disposada pels Mossos, fins a situar-se a l’altre costat de la tanca que separa el parc del carrer que hi ha entre aquest i l’edifici del Parlament. A poc a poc, doncs, anaven guanyant posicions davant d’un feble desplegament policial. Amb algunes unitats de la Brigada Mòbil fora de servei o pendents de les protestes que en paral·lel hi havia a Via Laietana de Barcelona i a Girona, es van haver de mobilitzar patrulles de seguretat ciutadana, no entrenades per fer d’antiavalots. La nit acabaria amb un estrany moviment dels Mossos, reculant i permetent que els manifestants arribessin fins a la porta del Parlament. Minuts després, la porta s’obriria i de dins sortirien desenes d’agents. Començaven les càrregues per dissoldre la concentració que s’acabarien estenent per tot el parc de la Ciutadella primer i, després, pel centre de Barcelona.
L’actuació costaria a Buch queixes tant per part dels manifestants com dels agents dels Mossos d’Esquadra. També per part de la CUP, de manera que faria créixer la distància entre Govern i els anticapitalistes que, de cara a un futur, complica encara més l’aprovació de pressupostos. Malgrat tot, això quedaria com una nota a peu de pàgina la nit en què es va evidenciar que part de l’activisme independentista havia trencat amb la coordinació amb els partits i el Govern que havia predominat fins al moment.
Torra, que al matí havia alimentat les protestes, quedava pres de la dicotomia entre la seva retòrica d’aplicar el mandat de l’1 d’octubre i els pocs gestos que, segons els manifestants, ha fet fins ara per caminar en aquesta direcció. El president català quedava en una situació gens idíl·lica per afrontar les tres jornades de plens dels dies següents.
Així li ho recordarien els partits de l’oposició durant la segona jornada del debat de política general. Especialment contundent era la portaveu dels comuns, Jèssica Albiach: “La falta de rumb i coherència entre el que fan i el que diuen està creant aquesta frustració”.
Les discrepàncies internes
Tot plegat hauria estat el drama de la setmana si no fos pel que va començar el vespre de dimarts. La judicialització de la política catalana ha esdevingut un handicap important i, tal com es comprovaria, quan la presó apareix a l’equació, tot acord es complica. Al matí s’havia aprovat un dictamen de la comissió de l’estatut dels diputats, amb els vots de JxCat, ERC, Catalunya en Comú i, només el primer punt, la CUP. El primer ítem del dictamen reconeixia que els diputats processats no havien de ser suspesos. El segon punt, obria la porta perquè els diputats suspesos poguessin designar una persona del seu mateix grup per tal que exercís els seus drets parlamentaris mentre durés l’actual situació judicial.
Al cap de poc, ERC presentava els escrits per a Oriol Junqueras i Raül Romeva. Tanmateix, Eduard Pujol, portaveu de Junts per Catalunya, anunciava al faristol del Parlament que la seva formació no presentaria aquests escrits perquè, entenien, un cop reconegut que els diputats no estaven suspesos, n’hi havia prou de seguir delegant el vot tal com feien fins ara. Als passadissos començava el soroll de sabres i des d’Esquerra acusaven els seus socis de Govern d’haver trencat el pacte.
Cal recordar que l’acord havia tancat més de dos mesos d’aturada parlamentària, durant els quals els dos partits de Govern s’havien arribat a reunir fins i tot a la presó de Lledoners per tal de tancar un acord que posés fi a la crisi que ja s’havia obert a principis d’estiu per aquest mateix tema.
Des de dimarts i fins dijous a la tarda, fora de micro, ambdues formacions es trencaven els plats pel cap. Des de Junts per Catalunya explicaven que no havien trencat cap pacte i que cada diputat era lliure d’acollir-se al que volgués, que el segon punt era “elpuntd’Esquerra”,peròqueellsja els havien fet saber que farien això. A més, acusaven ERC de condicionar-ho tot a la preservació de Roger Torrent, que per a alguns podria ser el futur líder del partit. Des dels republicans, els retreien el contrari, voler-se carregar el president del Parlament per fer-los mal. A més, exposaven que el pacte havia estat clar i era la manera per garantir jurídicament els vots. També els comuns deien sentir-se enganyats per Junts per Catalunya, cosa que podria ser un nou entrebanc per a uns pres- supostos per als quals Catalunya en Comú semblava l’aliat més factible.
Gens menyspreable, tampoc, va ser la reacció d’ERC i PDeCAT a la decisió de Torra que, durant el seu discurs de dimarts, va donar un ultimàtum a Pedro Sánchez per oferir un referèndum abans de novembre. Tot i que va ser rebutjat a l’instant pel Govern espanyol i que Torra el va diluir fent-lo desaparèixer de la carta que va enviar a Sánchez per demanar-li una reunió, els diputats d’ERC i el PDeCAT deien que desconeixien que Torra presentaria l’ultimàtum i el diputat al Congrés de Madrid d’Esquerra, Gabri- el Rufián, li advertia que “els ultimàtums carregava el diable”.
De fons, i com des de l’inici de la legislatura, la lluita pel relat dividit entre legitimistes i pragmàtics. Cada vegada, però, amb més aires electoralistes. I és que la convocatòria electoral sembla cada cop més a la vora per a un Govern immers en la crisi continuada.