Ara que fa un any, més que la votació, el record de l'1 d'octubre és el de la defensa. La defensa, en abstracte, dels drets democràtics, però també la defensa, tangible, física, de posar el cos, braç a braç, dels col·legis electorals. No entrava al guió, però les amenaces constants per part de l'Estat espanyol van agitar l'organització popular. Setmanes abans, els més pioners, dies abans o hores abans la gran majoria, es van anar organitzant en xarxes amb l'objectiu de protegir els punts de votació. Era l'embrió dels CDR, aleshores, Comitès de Defensa del Referèndum.
El pla inicial era acumular forces des de bon matí a les portes dels col·legis electorals, poc abans de l'inici de la jornada de votacions. Tanmateix, hi va haver qui no se'n va refiar que, arribat el matí, les portes del col·legi es poguessin obrir amb normalitat o se les trobaren precintades pel gran desplegament policial que havia fet el Govern espanyol.
Les trucades van començar a circular. També els missatges de Signal -l'aplicació mòbil per fer missatges xifrats i segurs que en aquells moments era una gran novetat per a molts i que ara ja és part del dia a dia de l'independentisme organitzat. A poc a poc, com qui no vol la cosa, persones que havien tingut la mateixa idea s'anaven trobant entre si. En alguns municipis com Sabadell (Vallès Occidental) o Vilassar de Mar (Maresme) van ser a temps de fer assemblees amb centenars de persones per organitzar la distribució i l'estratègia de defensa dels col·legis. En altres llocs, gairebé va ser una improvisació nascuda la mateixa tarda nit de divendres, a dos dies del referèndum.
Converses amb responsables de claus d'escoles, instituts, centre d'atenció primària... I, de cop i volta, per les xarxes començaven a córrer cartells que anunciaven jornades sobre sostenibilitat, xerrades, sopars populars, activitats culturals diverses, formacions de resistència pacífica. Tota excusa era bona per passar les nits del 29 i el 30 de setembre als punts de votació.
Els sacs de dormir, les màrfegues o les carmanyoles no paraven d'entrar per les portes de centenars de centres. A dins, els moments de formació o organització s'entremesclaven amb d'altres d'esbarjo. O, a vegades, fins i tot, esdevenien en paral·lel. Per allò de dissimular. Tot s'amarava, però, d'un nerviosisme constant. De la incertesa mesclada amb la convicció que el referèndum havia de ser una realitat.
En alguns col·legis, a l'hora de sopar, els adults seien a taula i comentaven la jugada mentre pels voltants els infants corrien jugant amunt i avall despreocupats, com si amb ells no anés la cosa. Les pel·lícules de dibuixos animats contrastaven amb els debats sobre l'estratègia a seguir. Autoorganització i convivència a parts iguals.
També temor. Defora, alguns feien voltes impacients. Mirades furtives a les cantonades i vaivens constants per intentar esbrinar si s'acostava cap furgoneta de les forces policials de l'estat. Als pobles on hi havia desplaçada la Guàrdia Civil o la Policia Nacional, les mirades còmplices de cotxe a cotxe durant el camí d'anada i tornada al lloc on s'estaven eren una constant durant els dies anteriors. Hi hagué moltes nits així. Calia extremar precaucions i tenir informació de primera mà.
De tot allò, però, el que més destaquen els que en van participar, amb el pas del temps són dues coses. La primera, que va ser una iniciativa sorgida i liderada per persones anònimes capaç de plantar cara a l'Estat. La segona, que d'aquelles nits als col·legis electorals en va sorgir una xarxa comunitària nova, inèdita. D'organització, però també interpersonal i veïnal. Els records, a poc a poc, s'anaren convertint en vincles. Coneguts i saludats, que diria JosepPla, esdevindrien amics.
Potser per això, per tota la càrrega política i emocional que van tenir aquelles nits prèvies al referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre, ara que fa un any els llocs de votació es tornaran a omplir de gent. Com aquells dies, com bolets, les darreres setmanes han anat apareixent diferents actes per als dies 28, 29 i 30 de setembre. A cada poble, a cada barri, la gent que va dormir als col·legis electorals ha organitzat jornades reivindicatives i festives de tota mena.
De cartells n'hi ha centenars, i per a tots els gustos. Només a Barcelona, més d’una quarantena. La majoria d'ells, però, s'acumulen a la pàgina web 1octubre2018.cat.