El dia que les dones es treguin la llosa de les responsabilitats domèstiques s’esberlarà el marmori domini del patriarcat. Si són capaces de trencar amb la dependència i la dominació masculines, amb l’obligació d’aguantar els pilars que sostenten la família i d’exercir d’esposes i mares tot terreny, les dones s’alliberaran finalment de les alienacions ancestrals, d’allò que els impedeix de viure en llibertat. Feina tindran! Esperem que, com a mínim, sàpiguen fer un món molt millor que el que han construït els homes.
Shirley Valentine, de Willy Russell, atorga la veu a una dona anglesa, de classe treballadora, que és capaç de recuperar la seva dignitat femenina. Poc abans de començar a fer el sopar del marit, la senyora Valentine confessa que se sent menyspreada pels fills i per l’home, que té l’autoestima molt baixa i que res no li feia pensar de jove que acabaria sent una mestressa de casa derrotada, sense il·lusió i escarràs de tots. Mentre beu vi blanc per consolar-se i parla sola amb la paret com a confident, desgrana en què s’han convertit els somnis de joventut i reconeix que la seva relació conjugal és insatisfactòria, monòtona i avorrida.
Sota la direcció de Miquel Gorriz, Mercè Aránega es posa en la pell i l’ànima d’una Shirley Valentine entranyable i irònica que, als 50 anys, decideix de fer un tomb radical a la seva vida insulsa d’esposa submisa, mare bastaix i veïna exemplar. Quan s’adona que ha desaprofitat el temps, es pregunta què li ha passat per convertir-se en una matrona com aquesta. La seva transformació progressiva de mestressa de casa convencional a dona emancipada es fa notar en el vestuari, els moviments i l’alegria en la mirada. La maduresa i la sinceritat rotundes del personatge li van com l’anell al dit i, des de la primera confidència, sedueixen la simpatia de l’espectador.
L’escenografia de Jon Berrondo defuig el naturalisme d’altres posades en escena i planta a l’escenari una gran pantalla de fons que projecta una cuina i un paisatge de postal de la costa grega. Quatre cadires, un parell de taules, un penjador de roba i un para-sol fan la resta. Tot el protagonisme és per a Aránega i el seu monòleg, tan ple de tendresa, causticitat i gust de viure. Com es podia preveure per la seva trajectòria (recordem les interpretacions a Mort de dama o Un cel de plom, per exemple), Aránega es posa de seguida el públic a la butxaca. Amb tota la naturalitat del món, domina plenament l’espai, sap com col·locar les rèpliques, combina molt bé els registres còmics i dramàtics, i escolta amb tot el cos el batec de la platea.
El monòleg de Russell, amb els retocs incorporats per la versió que n’han fet Joan Sellent i Ferran Toutain, llisca de primera. Ofereix, dins del gènere de la comèdia per al gran públic i sense gaires cabòries, un retrat psicosociològic de la dona que —arribada a l’equador de l’existència— es replanteja tant la vida íntima com la relació amb els altres. Sense perdre l’optimisme, però amb la tristor de qui sap que no pot tornar enrere i que cal aprofitar el futur. A més de recobrar el nom de soltera, Shirley Valentine ressuscita de dins seu l’esperit rebel de la joventut i reconquereix la llibertat perduda. De segur que, després de riure una bona estona, més d’una (i d’un) sortirà del teatre pensant que tothom té una mica del deler vital de Shirley Valentine.
Shirley Valentine
Autor: Willy Russell
Versió de Joan Sellent i Ferran Toutain
Direcció: Miquel Gorriz
Teatre Goya, 22 de setembre