Etiòpia

El miracle d’Addis Abeba

Durant dècades Etiòpia va ser considerada el refugi de la misèria, marcada per sequeres, fam i guerra. Ara, però, la segona nació més gran d’Àfrica és la que porta més esperança.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Embussos i clàxons als carrers d’Addis Abeba; venedors ambulants, treballadors i captaires s’empenten i creuen els carrers plens de clots i pols. La imatge és la típica en l’estereotip d’una ciutat africana.

Però per dalt de tots els caps el tramvia passa per un traçat de formigó, lluent com si fos un somni llunyà. No és una projecció, ni una visió boja de futur, sinó un tramvia modern i real, el primer d’aquest tipus al sud del Sàhara. El traçat de 31 quilòmetres de llargària, construït per una empresa xinesa, és un senyal d’auge del segon Estat més poblat d’Àfrica (després de Nigèria), amb 105 milions d’habitants.

Etiòpia reprèn el vol. A aquesta conclusió arriba un estudi de 72 pàgines de l’Institut per a la Població i el Desenvolupament de Berlín que s’ha publicat recentment. Després de molts anys d’una severa dictadura en desenvolupament, el nou Govern amb el primer ministre Abiy Ahmed promet des d’abril que obrirà el país a la cooperació econòmica; fins i tot, des de l’11 de setembre, la frontera amb Eritrea, antic país enemic, és translúcida.

Des de mitjan anys noranta la part de la població en situació de pobresa extrema ha disminuït d’un 67 a un 27 per cent; la mortalitat infantil, de quasi dos terços a un 4,1 per cent actualment, i el nombre de fills per dona d’un 7,1 a un 4,6.

“Etiòpia ha fet moltes coses bé, seguint els manuals”, diu Reiner Klingholz, de 64 anys, director de l’Institut i coautor de l’estudi, que ha escrit juntament amb la geògrafa social Alisa Kaps, de 27 anys, entre altres: “En menys de 20 anys el nombre d’escoles s’ha multiplicat per 25”. Fa 30 anys només hi havia dues universitats, el 2015 ja n’eren 36, i ara n’hi ha una desena més planificades.

Però només amb trens elevats i escoles no es pot explicar el petit miracle econòmic d’Addis Abeba. Fa anys que els investigadors rumien què passa a Etiòpia, i què se’n pot aprendre.

A Alemanya, fins ara, l’interès s’havia mantingut en els límits. Però això ha canviat amb els refugiats. Ara, és clar, el que passa a Àfrica afecta Europa.

També és un tema de discussió al país africà, en la cerimònia del cafè. Aquesta beguda fosca es va descobrir a Etiòpia; el procés de preparació sovint sembla arcaic per a molts visitants d’Occident. En general, una dona amb vestimenta llarga s’asseu en un tamboret amb un escalfaplats per al te amb brases al davant; torra els grans de cafè en una paella petita, els tritura en un morter i els hi aboca, amb cardamom. Llavors es serveix el buna, amb roses d’aperitiu i encens. Després ja poden començar a discutir i filosofar: alguns etíops pensen que el seu país és únic, que no es pot comparar a cap altre, bàsicament.

En qualsevol cas, aquesta muntanyosa nació cultural, que no va ser colonitzada durant un període molt llarg de temps, és bastant obstinada. S’aferra tenaçment a un calendari propi; celebren cap d’any al setembre. A més, hi ha algunes esglésies que estan tallades en la roca, no fetes de pedra. Aquí hi ha més de 80 grups ètnics, i cadascun parla el seu idioma.

En poques paraules, així és com acaba de vegades l’estona de beure buna. A causa d’aquest caràcter únic la resta d’Àfrica no pot aprendre res del país escollit. Els etnòlegs anomenen aquest concepte de peculiaritat fonamental “excepcionalisme cultural” o, també, de manera més aviat despectiva, “bongo-bongoisme”.

“No em convenç aquest tipus d’explicacions; per descomptat que Àfrica es regula pels mateixos mecanismes que la resta del món”, diu Klingholz. És científic, però també un gran expert en Etiòpia des que hi va fer per a la revista Geo un reportatge sobre el cafè salvatge que creix a la selva. I, així, es va enamorar tan intensament del país que va treballar anys per fundar, juntament amb una organització d’ajuda al desenvolupament, un negoci d’exportació que prospera, del qual avui dia poden viure al voltant de 30.000 famílies. El 2003 Klingholz va passar a ser director de l’Institut de Berlín.

Des dels anys noranta Etiòpia ha sorprès quasi tot el món amb un gran creixement econòmic; fa una dècada que, fins i tot, té més d’un deu per cent de creixement de mitjana a l’any, si bé va començar en un nivell molt pobre i probablement amb comptabilitat creativa.

Llavors, què s’amaga darrere de l’auge a la Banya d’Àfrica? És molt simple, diu Klingholz, “el canvi demogràfic”.

No fa gaire aquesta mateixa paraula tenia un regust apocalíptic de complot de Matusalem, envelliment i empobriment. Segons l’estudi de Klingholz, ja no és així: en realitat la disminució de la natalitat és una “història d’èxit de la gent”.

El principi és senzill: com més probabilitats de supervivència de nadons hi hagi i més educació tinguin les dones, menys fills tindran. Així augmenten la salut i la productivitat. Després de tota una generació, la piràmide de població clàssica, que fins llavors semblava un avet, desenvolupa un gran ventre al mig. El sector de població treballadora d’entre 15 i 64 anys augmenta mentre la base i la cúspide de la piràmide es fan més petites. Hi ha relativament menys persones grans i nens per cuidar, cosa que millora el benestar. Els anomenen els “dividends demogràfics”.

En molts països europeus aquest canvi profund va durar més de 200 anys. A Àsia va començar després de la Segona Guerra Mundial i en poques dècades va fer possible l’ascens dels “tigres asiàtics”: Singapur, Taiwan, Hong-Kong i Corea del Sud. Corea, per exemple, el 1960 encara tenia una taxa de fertilitat quasi tan alta com Etiòpia: 6 nens per dona. Avui dia és d’un 1,2 per cent. Corea del Sud es considera una de les societats més fortes en exportacions i modernes del món.

Segons l’estudi, si tot va bé, Etiòpia podria convertir-se en una mena de “tigre africà”.

El to de l’estudi no és gaire acadèmic, el text de Klingholz és clar: “Durant molt de temps els temes com la planificació familiar eren tabú en la cooperació per al desenvolupament; potser per deferència a certes organitzacions d’ajuda cristianes”. Ara ja no hi ha res d’això, al final el nombre de nens s’ha fet un lloc en el focus de la cooperació per al desenvolupament.

El març de 2017 una anàlisi de l’agència d’ajuda al desenvolupament nord-americana USAid ja va arribar a unes conclusions semblants, però amb un to més aviat escèptic. Va assenyalar de manera més clara quant havia retrocedit Etiòpia en comparació d’altres regions, per exemple en la productivitat agrícola, en la lluita contra la corrupció, en la llibertat de premsa o en la gran quantitat de nens que abandonen l’escola abans de saber contar i escriure. Vora vuit milions d’etíops estan supeditats a una ajuda alimentària, sovint a causa de sequeres. Però hi ha una escletxa per a l’esperança: amb el canvi climàtic aviat hi haurà una mica més de pluges.

L’estudi berlinès amplia la mirada cap a les grans línies de la història mundial. Cap a Xina, per exemple, que en el transcurs de cinc anys va prestar a Etiòpia més de 10.000 milions de dòlars i, a més, la seva part del comerç total ha pujat d’un 1 a un 28 per cent des de 1990, més que la de la UE o la dels EUA. Als barris perifèrics d’Addis Abeba broten contínuament naus industrials xineses.

“Avui dia els salaris a Etiòpia estan quasi al nivell dels de Xina en els anys vuitanta”, diu Alisa Kaps. Etiòpia està en una cruïlla, afirma l’informe de l’Institut de Berlín. El nou Govern podria continuar en el llarg camí cap al benestar o simplement resignar-se, perquè el canvi demogràfic ja ha començat. A Etiòpia encara naixeran sis bebès per minut; això és, en un any, quasi tota la població de Berlín.

Aquest anomenat excedent juvenil o porta al benestar o desestabilitza la situació; tot dependrà de si l’educació i el mercat laboral l’aturen o no.

Hi ha moltes coses que poden sortir malament, fins i tot l’educació. El Govern hi ha gastat gairebé el 30 per cent del pressupost nacional, però no haurà de pagar la mateixa quantitat automàticament. D’aquesta manera, no obstant això, les 36 universitats etíops s’apropen a una situació amb massa teòrics; Etiòpia és un país agrícola, recorda l’estudi, en què, al cap i a la fi, al voltant d’un 70 per cent de la població treballa en l’agricultura. Depenent de l’any, potser més de 60.000 graduats competiran per només 6.000 llocs de treball que s’ajustin al seu nivell educatiu.

La frustració pot fer augmentar la intranquil·litat i convertir Etiòpia en un volcà explosiu, ja que si el gegant de la Banya d’Àfrica comença a trontollar, segurament arrossegarà tota la regió. La conseqüència seria una migració en massa, creu Klingholz. La bona notícia? Que l’estabilització d’alguns països no costarà el món. El pressupost anual d’Etiòpia correspon, amb vora 13.000 milions de dòlars nord-americans, a molt menys de la meitat del pressupost de Berlín.

Qui, no obstant això, pensa que l’ajuda al desenvolupament aturarà inevitablement la migració s’enfronta a la següent paradoxa: un benestar en augment no significa necessàriament que tots els etíops estiguin a casa contents. Podria repercutir de manera totalment diferent, explica Klingholz: “A vegades una millor educació el primer que crea és la possibilitat d’abandonar el país per un futur millor.”

Però, a la llum de la demografia, això no sempre és una amenaça. “Algunes d’aquestes persones ben educades podrien complementar les societats en retrocés com ara Alemanya”, diu Klingholz. “Estem ja en una transició demogràfica, i necessitem treballadors".

 

Traduït per Mar Sanfèlix

Autor Hilmar Schmundt 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.