Els crítics

Crispetes i 'Bodyguard'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha sèries que només començar deixen clar que les hauries de veure acompanyat d’un pot ben gros de crispetes. És el cas de Bodyguard, el fenomen de l’any al Regne Unit, que arrenca amb el protagonista descobrint que, al tren on viatja amb els seus fills, està a punt de produir-se un atemptat. El primer episodi va ser seguit a la BBC per 10,6 milions d’espectadors (un 40,9% de share), la xifra més alta per al debut d’una sèrie des de 2006. És fàcil entendre les causes de l’èxit: el protagonista és Richard Madden, actor molt conegut pel seu paper de Robb Stark a Joc de trons, i el creador de la ficció és el guionista Jed Mercurio, conegut per la vibrant Line of Duty, una de les sèries més vistes de la BBC (el final de la quarta temporada va ser seguit per 7,5 milions d’espectadors). Amb aquestes xifres és lògic que Netflix s’hagi interessat per totes dues sèries. Line of Duty es pot veure des de fa temps al servei i Bodyguard estarà disponible a partir del proper 24 d’octubre. El que trobareu en tots dos casos és droga. I és que, si alguna cosa defineix la forma de concebre la ficció televisiva de Jed Mercurio és que sempre manté l’espectador enganxat a la pantalla, un objectiu que per ell és prioritari. Des del moment que coneixem en David Budd en aquell tren ja no podem deixar de mirar.

El primer episodi de Bodyguard és una classe magistral de control de la tensió i dosificació de la informació. Començant per un primer fragment, llarg, on es col·loca l’espectador en una situació d’alt voltatge que també serveix per presentar el caràcter del protagonista i els primers elements de la història, i acabant pel crescendo de l’escena final, amb cliffhanger inclòs, que t’aboca a veure sí o sí els següents episodis. El que ve a continuació és un revolt rere l’altre de girs que reformulen la premissa de la sèrie amb en Richard Madden captant, en un registre molt limitat, els canvis del personatge. Inicialment és la història d’un ex soldat ara dedicat al món de la seguretat a qui s’encarrega protegir la Secretaria d’Interior del Regne Unit. El conflicte ve quan descobrim que ella havia votat a favor de la intervenció militar a l’Afganistan i per tant ell té motius per fer-li pagar les dificultats que està tenint en la seva reintegració a la vida civil. Evidentment, a la vida real mai no s’encarregaria protegir a un polític a una persona que pogués tenir motius per venjar-s’hi i que a més pateix un trastorn d’estrès post-traumàtic derivat de l’experiència a la guerra, tal i com s’ha encarregat d’assenyalar l’ex-cap de seguretat de Tony Blair, Frank Armstrong, en una entrevista. Però és que Bodyguard no vol construir una història plausible, si no una història impactant.

La realitat mai es pot espatllar un bon gir de guió deu ser la primera norma del llibre d’estil de Jed Mercurio. I en aquest sentit, Bodyguard compleix donant constantment escenes impactants i descobriments inesperats, sempre comptant amb la complicitat de l’espectador que sap perfectament què està veient. Sabem que a la realitat moltes de les coses que passen no serien possibles, però l’espectador de Bodyguard està disposat a sacrificar la versemblança a canvi de la diversió, de la mateixa manera com ho fa l’espectador de sèries com 24. Qui vol que una sèrie sigui veraç quan la ficció ens proporciona aquestes descàrregues d’adrenalina? A mesura que Bodyguard arriba al final, el guió va prenent cada cop més decisions que fan la història poc creïble, fins que arriba a un últim episodi on s’ha prioritzat l’impacte per sobre de tot, amb un gir en concret que es veu extremadament forçat.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.