Memòria història

La brutal colonització d’Amèrica

La universitat de Stanford retira els honors a Juníper Serra, cosa que  irrita la historiografia espanyolista, la qual nega el caràcter 
sanguinari de la colonització espanyola d’Amèrica.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 28 de setembre de 2015 el cap de l’Estat del Vaticà, l’argentí Jorge Bergoglio, atorgava el rang pòstum de “sant” al mallorquí Miquel Josep Serra Ferrer, nascut al poblet de Petra el 24 de novembre de 1713 i mort a Monterrey, Alta Califòrnia, el 28 d’agost de 1784. Més conegut com a Fra Juníper Serra, va fer feina tota la seva vida adulta com a missioner de l’orde catòlic internacional de frares fundat per Francesc d’Assís el 1208, coneguts com a franciscans. S’enquadrà en les legions d’aquests soldats de Crist que partien cap al Nou Món per “evangelitzar” els “salvatges” que allà vivien, els indígenes americans. Serra exercí a Califòrnia, on el seu llegat ha estat recordat com un motiu d’orgull. 

Fins ara.

Deshonor per a Serra

Juníper Serra i els milers de seus “germans” que militaven a la mateixa organització i que foren enviats a “evangelitzar” els “salvatges” al llarg del temps formaven part d’un disseny polític elaborat a Madrid que pretenia l’explotació econòmica del continent americà, la liquidació de les llengües i cultures pròpies dels indígenes i la seva conversió a la fe que a Espanya es considerava la “verdadera”.Quan ara fa tres anys Bergoglio elevava Serra a la condició de sant, al mateix temps demanà “perdó” pels “excessos” que durant la colonització d’Amèrica es produïren. Unes paraules que no donaren satisfacció suficient als col·lectius d’activistes indigenistes de Califòrnia, que criticaren fort ferm l’honor que es dispensava a qui trobaven que era un “instrument” del cruel imperialisme espanyol d’aleshores, més enllà de si el mallorquí va ser millor o pitjor persona.Al cap de pocs dies de l’acte a Washington, individus desconeguts mutilaren diverses estàtues de Serra a Califòrnia i hi pintaren la llegenda: “Sant del genocidi”.

D’aleshores ençà, de forma recurrent han aparegut a Santa Bàrbara, Los Angeles i altres indrets californians pintades contra el mallorquí. La idea que el franciscà illenc fou un “sant del genocidis’ha estès els últims tres anys. I no només entre els indigenistes. Fruit d’aquest corrent d’opinió creixent, l’assemblea d’estudiants de la californiana Universitat de Stanford —fundada el 1891, és avui una de les més valorades dels Estats Units i té un alt prestigi a tot el món— demanà l’any passat a l’autoritat acadèmica que procedís a retirar el nom de Juníper Serra de tots els establiments i llocs del campus batejats així. El passat 18 de setembre la presidència de la universitat anuncià que es desfeia del nom del franciscà mallorquí que identificava dos edificis i, sobretot, l’avinguda central del campus que li dóna l’adreça postal.

El deshonor que ha projectat Stanford sobre el soldat de crist mallorquí podria tenir més recorregut. El juliol de 2015 el senat de Califòrnia aprovà per 22 vots contra 10 retirar l’estàtua de Serra del Capitoli de Washington —cada estat té dret a instal·lar-n’hi dues, dedicades als ciutadans més distingits de la seva respectiva història—, on roman des de 1931, i substituir-la per la de la primera astronauta estatunidenca que sortí a l’espai, la californiana Sally Ride (1951-2012). El fet que Bergoglio tingués previst dos mesos després l’acte de nomenament de sant de Serra, aconsellà les autoritats californianes a deixar en suspens el canvi. I més tard s’ajornà sine die. Enmig de l’actual pressió creixent contra els honors a la colonització espanyola de Califòrnia, és qüestió de temps que l’efígie del mallorquí al Capitoli sigui substituïda.

Entrada al Campus de la Universitat de Stanford, a Califòrnia



Llegenda negra

La noticia de la degradació de Serra a Stanford ha caigut com un tro entre la dreta espanyola catòlica. És significatiu que el diari ABC hagi criticat durant dies la decisió i que hagi publicat nombroses opinions d’historiadors espanyolistes que emmarquen l’episodi en la famosa “llegenda negra”, el suposat intent d’imputar a Espanya la condició de potència imperialista sanguinària a Amèrica que ells neguen.

Citava el diari referit les opinions d’historiadors com Fernando García de Cortázar, María del Carmen Martín Rubio i, sobretot, Carmen Iglesias, contesa de Gisbert, especialitzada en el segle XVIII, directora de la Real Academia Espanyola de la Historia, per a la qual la decisió presa per Stanford és producte “de la manca de coneixement (...) Fra Juníper Serra no maltractà mai els indis, fou una persona que es va desviure per ells, va ser bastant íntegre. Això és un acte que es fa de cara a la galeria, no té més interès que l’insult” contra Espanya. I per rematar, apareixia María Elvira Roca Barea, autora del llibre Imperiofobia y leyenda negra: “Juníper sols és l’excusa, l’atac és contra el món hispà en la seva totalitat”, assegurava.


L’església catòlica també s’ha posat en peu de guerra santa ideològica contra Stanford i el deshonor a Serra. Entre d’altres àmbits web, el portal religionenlibertad.com titulava el dia 20 d’aquesta manera: “Torna la polèmica sobre sant Juníper Serra, li retiren honors a 
Califòrnia... és llegenda negra
”. Així ja no queda cap dubte en el titular de la veritat que cal que cregui un bon espanyol catòlic. Tot i que és cert que els fets ocorreguts en el passat s’han de contextualitzar correctament i no s’han de jutjar amb ulls actuals —cosa 
que algunes crítiques indigenistes a Serra han fet—, entestar-se a al·ludir a la “llegenda negra” per intentar desprestigiar qualsevol 
crítica al caràcter brutal de la colonització d’Amèrica respon a la ideologia dretana profundament espanyolista que no accepta cap desviació sobre la tesi imperant. Per a aquesta norma més que una colonització fou una “trobada” entre civilitzacions. Una fantasia que tan bé retratà Joan Carles de Borbó el 23 d’abril de 2001, en el discurs que va fer amb motiu del lliurament del premi de literatura Miguel de Cervantes: “Mai fou la nostra llengua d’imposició, sinó de trobada; a ningú se l’obligà mai a parlar en castellà: foren els pobles més diversos els que feren seva, per voluntat libèrrima, la llengua de Cervantes”.

Visió crítica

No hi ha gaires historiadors que surtin de la norma fàcticament imposada. Un dels valents és el catedràtic d’Història Moderna de la 
Universitat Autònoma de Barcelona, Antonio Espino López
, que publicà el 2013 el llibre gràficament titulat La conquista de América: Una revisión crítica, en el qual l’especialista en història militar fa una mirada sense prejudicis a la colonització hispana d’Amèrica basant-se en els nombrosos documents que ha recollit sobre les armes, tàctiques, batalles i sanguinàries pràctiques a càrrecs dels herois conqueridors. Amb el resultat de deixar clar el caràcter brutal de la conquesta i colonització americana.

Segons explica a aquest setmanari Espino López, no té dubte sobre la “llegenda negra” i sobre els historiadors que la defensen: “És la típica sortida endavant d’aquells que pensen que el més important que ha fet [Espanya] a la història va ser sotmetre tot un continent, sense parar-se a pensar en les conseqüències. La conquesta d’Amèrica va ser incorporada a l’essència de la nacionalitat espanyola, de manera que criticar qualsevol del seus aspectes significa criticar la nació espanyola. I això és un error molt greu. Es un aprofitament de la història per part de determinats sectors polítics i ideològics que han aconseguit que la cultura popular accepti aquest discurs sense discussió. És un llegat més del franquisme, i en la situació política actual criticar-lo et situa automàticament com un enemic d’Espanya, de la unitat, etc. D’altra banda, és bastant patètic això de sempre al·ludir al que altres van fer també —és la típica al·lusió a la situació dels indis nord-americans, al que van fer els anglesos...—, i això quan no surten veus, com la d’Elvira Roca Barea, que, fins i tot, diuen que era impossible que els espanyols maltractessin els indis ja que les Índies mai no van ser una colònia. Aquesta afirmació, que oculta bona part de la realitat històrica als lectors, és una de les més grans ximpleries que s’han escrit en els darrers anys”.

Respecte a la tesi que Juníper era un bon home que defensava els indígenes, com diu la citada contesa de Gisbert, López critica aquesta 
visió volgudament reduccionista perquè allò rellevant és que “en zones de frontera, sobretot el nord de la Nova Espanya ­—el Mèxic actual—, els pares missioners van ser importantíssims per establir un primer contacte amb les poblacions que, després, serien controlades pels soldats dels presidis. De fet, tant la missió catòlica com el presidi de tropes eren les primeres manifestacions del nou poder que s’establia en els territoris que s’anaven guanyant per explotar-los després. A la monarquia només li interessava si hi havia mines de plata, i els primers que feien la feina bruta explorant i introduint-se en el territori eren els missioners”. Explica que és cert que “quan el sistema colonial ja estava en marxa, hi havia tensions i disputes entre els missioners i els soldats, entre els missioners i els governadors dels territoris o amb els colons”, i aleshores “sí que els pares podien arribar a ser una eina de moderació en el tracte als indis”. Però, així i tot, considera Espino que “amb el seu ideal evangelitzador [els missioners] eren la clau per obrir els territoris i les poblacions a tots els mals que després arribarien. Juníper Serra i molts com ell, amb la millor intenció del món, van acabar permetent l’arribada de grans mals”.

Aprofitant l’avinentesa de la proximitat de la diada espanyola del 12 d’octubre, aquest setmanari també ha interrogat el catedràtic de la UAB sobre el sentit d’aquesta festivitat que commemora l’inici de la conquesta i colonització d’Amèrica: “És aberrant mantenir en el segle XXI una festa nacional amb aquestes característiques o amb aquestes connotacions històriques. Sembla que la nació espanyola no hagués fet res més important al llarg de la història i, per tant, la diada només pot ser el 12 d’octubre. No s’hauria de celebrar un dia amb connotacions imperialistes. Tothom hauria de poder saber el que van fer els seus avantpassats respecte a les expansions imperialistes i els excessos que van cometre. És un problema d’educació. Els herois no poden ser els grans guerrers, sinó aquells que hagin aportat coses positives per a la seva societat. Els referents no poden ser els grans conqueridors, ni les diades han de celebrar conquestes i sotmetiments. Personalment, la diada de França seria un exemple perfecte per seguir, però, es clar, allà feren la revolta contra l’Antic Règim, i a Espanya no ha passat res d’això, més aviat el contrari: només cal fer una ullada al tema del Valle de los Caídos...”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.