Entrevista a Melcior Comes

«Durant els anys que treballes en el llibre allò és la teva vida, és delirant»

L’escriptor Melcior Comes (sa Pobla, Mallorca, 1980) ha provocat un dels grans impactes de l’inici de la temporada literària amb ‘Sobre la terra impura’, una novel·la llarga i ambiciosa, la més important de la seua trajectòria, que conté una història punyent sobre poder, diners, sexe i amistat ambientada en el triangle entre Barcelona, Mallorca i Madrid. Un llibre minuciós amb no poques aclucades d’ull a la novel·lística de Philip Roth.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Un dels seus personatges diu una frase definitòria: “Mallorca és una novel·la”.
—Ah, sí! Ho diu el germà del protagonista, un provocador que el burxa molt. Mallorca és una novel·la en el sentit que ja fa vuit-cents anys que hi passen coses extraordinàries. Els qui vivim afora, quan retornes i parles amb la gent, t’adones que hi ha moltes trames, molts personatges interessants, moltes fortunes que es fan i desfan. No acabes mai de sortir mentalment de Mallorca. Això és una cosa que li passa al protagonista: quan arriba a Madrid o Barcelona s’orienta amb relació a Mallorca, sap en tot moment Mallorca on és [riures]. Ens passa a tots els mallorquins.

—S’ha dit que és la seua novel·la més ambiciosa, i això és evident. Com a mínim, la manera de construir-la és molt minuciosa, revela un temps de gestació intens i un cert procés obsessiu. 
—És un llibre que tenc la impressió d’haver-lo pensat més que d’haver-lo escrit. L’he escrit dins la dutxa, al metro, a l’autobús, fent classes, parlant amb gent. Però del procés de redacció no recordo res. Recordo haver-me documentat, haver anat a fàbriques, parlar amb gent, però el fet físic d’escriure estava en relació amb la història i amb viure mentalment en els personatges.

—Entenc el que diu, però l’escriptura sembla molt conscient, amb molta atenció als detalls. Com ara quan hi ha la fusió de diàlegs d’escenes diferents.
—Quan escrius, hi dediques hores i hores, però al cap tens molt clar les escenes que vols mesclar, la barreja de plànols temporals. Però ho tens molt interioritzat, gairebé com si fos la teva pròpia biografia. Perquè durant els anys que treballes en el llibre allò és la teva vida. Recordes més les vides dels personatges que la teva, és una mica delirant i psicòtic.

—Aquell creuament de plànols em recordava Jaume Cabré, però també em venia al cap Sicília sense morts, de Guillem Frontera... Quins són els referents de la novel·la?
—Sí, tens raó. Faulkner va inventar això de barrejar escenes. I també ho va fer l’Onetti... Els escriptors dels anys 30, 40 i 50 que varen fer aquest trencament més arriscat de les formes tradicionals. I autors nostres com Jaume Cabré o Vicenç Pagès són molt innovadors en la manera de presentar materials clàssics d’una novel·la. El cinema ho ha fet tota la vida, com ara amb el clímax d’El Padrino, que és un referent. Són tècniques que ja formen part d’un estil de narrar molt del segle XXI, que no explica les coses d’una manera tan convencional. I el llibre té moltes coses convencionals, s’estructura d’una manera clàssica, amb un personatge que va explicant la història de manera molt íntima, molt propera. Però tot s’acaba convertint en una paranoia.

—En la novel·la apareixen referents com Nirvana o Extremoduro, molt generacionals.
—Leo és un personatge que, com tota la nostra generació, maneja referents molt diversos, des de la cultura de masses més tronada a “El pi de Formentor” o una cita de Shakespeare. Té a veure amb el contacte que hem tingut amb l’alta cultura i amb la cultura de masses més senzilla i accessible. Extremoduro cantava poemes d’Antonio Machado, l’equivalent a una versió rock&roll d’“El pi de Formentor”. 

—En algun moment de la promoció s’ha parlat de Sobre la terra impura com un thriller, però en realitat és una barreja de gèneres. 
—Hi ha alguns ganxos típics de la novel·la d’intriga, com la desaparició d’un personatge, una noia, no resolta fins a l’última pàgina. Era un repte, mantenir la intriga 400 pàgines. I més encara quan el mateix narrador diu que sap que mai més la tornarà a veure. 

—No pensa que això li trau una mica d’intriga, al lector?
—Sí, però la novel·la no la volia fer massa barata. Està bé dir-li al lector cap on vas i donar-li la sorpresa després. Tampoc no volia que fos una novel·la de fulletó policial, de quiosc. Aquí hi ha un plantejament que també apareix en un cas de Sherlock Holmes, la desaparició d’una noia la nit de noces, un motiu més o menys clàssic a partir del qual es pot construir una novel·la més idiosincràtica. 

—Leo, el protagonista, és un escriptor mallorquí fracassat.
—Són els tipus de personatges que m’agraden, que van una mica a la deriva, que no acaben de definir-se mai, que donen joc melodramàtic. Que es veuen amb poc poder davant dels altres, que tenen una sensació d’impotència. Però dóna joc perquè és un personatge que pot créixer. En el fons, és una història de pobres i rics. Un paio que viu de qualsevol manera i acaba sent  gairebé el príncep de la sabata perquè inventa un eslògan famós arreu del món, guanya molts diners i té un amor i una integració familiar que mai no ha tingut. Quan agafes un personatge així, només pot pujar. I això dóna molt de joc.

—Es tracta d’una novel·la amb una presència central del sexe, molt carnal.
—Fonamentalment és una novel·la sobre el poder, un dels grans motors de la vida humana. El poder i el que es fa per aconseguir-lo, per deixar de sentir-nos impotents. I això té molt a veure amb la família, que és on ens han creat l’autoestima i el caràcter. Escriptors com Philip Roth ens han ensenyat que parlar dels seus pares pot ser apassionant i que pot apel·lar a la teva pròpia biografia. Pots entendre la teva pròpia família a través del que t’està explicant aquest senyor.

Sobre la terra impura
MELCIOR COMES

Proa, Barcelona, 2018
Novel·la, 526 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.