El camí que mena a Niu-Iork passa pels camps del Donbàs que dibuixen suaus ones. L’autopista és totalment buida i arreu es veuen barreres abandonades, després es passa per una pista plena d’esvorancs creats per les explosions. Al lluny s’entreveuen núvols de fum. Més al sud hi estan tenint lloc combats cruents. A Avdíivka és on els russos estan intentant arraconar les tropes ucraïneses.
Niu-Iork és el nom real que rep la població des que al segle XIX hi van anar a viure mennonites alemanys, fervents protestants. Durant la Guerra Freda se’n va canviar el nom i fins al 2021 no va recuperar el seu nom antic. Niu-Iork és molt a prop de la línia del front. Les primeres posicions russes són a escassos centenars de metres del límit municipal.
No gaire lluny de la fàbrica de fenol de l’època dels tsars s’aplega un grup de gent. D’un petit furgó es reparteixen béns i materials de primera necessitat: mantes, pasta, conserves. A voltes retrunyen les detonacions que l’artilleria ucraïnesa dispara a les posiciones russes. No sembla que ningú en faci gaire cas. Fent cua hi ha sobretot gent gran. Fan petar la xerrada i al cap de l’estona s’emporten a casa caixes blanques amb una creu roja sobre la bicicleta. És un dia d’octubre d’allò més a normal a Niu-Iork, Ucraïna.
Noves preguntes
Ja fa 21 mesos que va començar la gran guerra que el president rus Vladímir Putin va emprendre contra Ucraïna. Una guerra que Europa no presenciava des del 1945. Durant aquest temps s’han produït molts canvis dramàtics i inesperats. Els dies negres del principi quan va ser qüestionada l’existència de l’estat ucraïnès; la defensa heroica de Kíiv; l’alliberament de Kherson a la tardor; l’inici de la llargament esperada contraofensiva d’aquest estiu que havia de comportar un canvi de tendència decisiu.
Ara que comença el segon hivern en guerra queda clar que l’esperança d’un canvi era en va. La guerra s’ha convertit en un conflicte bèl·lic de posicions i, en aquest sentit, el general en cap de les forces ucraïneses ha parlat recentment en termes d’empat. És el que els experts en temes militars sabien de fa temps i ara és el que la societat presagia: aquesta no guerra no tindrà una resolució militar imminent. Pot durar anys. L’hora en què ja no hi hagi guerra s’ha situat en un horitzó llunyà, un horitzó traçat per una línia enganyosa d’esperança.
Ara sorgeixen noves preguntes: com gestiona una societat una decepció així? D’on treu les forces i la voluntat per suportar una llarga guerra? Està unida políticament? La guerra l’ha tornat més forta o més dèbil?
Aquells qui cerquen respostes pel país no en troben una de sola, sinó diverses realitats en funció del grau en què la guerra determini la vida de les persones. El viatge comença a l’extrem oriental del país, al front, on la lluita per sobreviure no deixa espai per a res més. I acaba a Kíiv, on la guerra queda lluny i les discussions han tornat al parlament i a l’esfera pública.
Niu-Iork fa temps que està en guerra
Allò que amenaça Ucraïna fa temps que és una realitat a Niu-Iork i a tot el Donbàs: la guerra que no vol acabar mai. Niu-Iork es troba des del 2014 en línia de front, després ja comença la República Popular de Donetsk, un territori controlat per Moscou. Els trets no han deixat mai de sentir-se, però els seus habitants han après a viure amb el conflicte. La fàbrica de fenol funcionava i, de la petita estació, en sortien trens regionals.
Des del febrer de 2022 tot està parat, la guerra ja no rugeix, ara brama. La línia del front gairebé no ha patit canvis.
El sorprenent és que a Niu-Iork encara hi hagi cafeteries, i no una, sinó dues. Hi ha platabandes de flors, una petita policlínica que té obert cada matí i botigues de queviures on es pot pagar amb el telèfon mòbil. Hi ha aigua corrent, almenys al centre. Es diu missa a la llar oratòria dels baptistes. L’únic que no hi ha són infants. Les autoritats van ordenar-ne l’evacuació perquè la vida aquí és massa perillosa per a ells.
De 8000 habitants n’han quedat 2500, diu Íhor Bystry, el cap municipal. Del total, 200 són majors de 80 anys, 50 no surten del llit, alguns dels quals totalment confosos. Bystry s’assembla més aviat a un curós director d’una residència de la tercera edat.
Però què ho fa que la gent s’hi quedi?
Galina, de 57 anys i viuda, va perdre després de l’atac de Putin les seves quatre vaques, és a dir, la seva font d’ingressos. Estava munyint just quan un llançamíssils Grad va bombardejar la seva granja. “Vaig plorar de ràbia i vaig trucar al carnisser perquè s’endugués tot el bestiar.”
Ara no es pot permetre marxar d’aquí perquè l’estat paga a les persones evacuades només 2000 hrívnies (50 euros) al mes. A Niu-Iorc rai que hi arriba ajuda humanitària. Galina és russa, però fa 40 anys que viu a Ucraïna. “I no tinc la més mínima intenció de tornar a Rússia”, diu. Ella vol que la pau torni el més aviat possible.
Fa de mal dir amb qui simpatitzen més els habitants de Niu-Iorc en aquest conflicte. El jove Vadim apunta que no és pas l’exèrcit rus sinó l’ucraïnès qui té la culpa de tota la destrucció: “En realitat s’estan disparant contra ells mateixos.” Es tracta d’una afirmació dura, però que no és inusual al Donbàs. La desconfiança i el ressentiment respecte de l’exèrcit són grans.
Vladímir, de 70 anys, es burla dels habitants prorussos de Niu-Iorc “que van ser els primers a fugir”.
Fins i tot a Niu-Iorc, a l’extrem oriental de la Ucraïna no ocupada, hi té cabuda tot el ventall d’opinions possible. El Donbàs, si es compara amb el 2014, s’ha tornat més ucraïnès, igual que la resta del país. Si Ucraïna està dividida, llavors ho estan menys entre regions que entre les mateixes persones. “Hi ha una anciana que porta llet als soldats ucraïnesos, i una altra els xiuxiueja malediccions per sota la boca”, diu el cap municipal Bystry.
Ell està orgullós del que ha aconseguit organitzar per a la gent de Niu-Iorc: subministrament d’aigua, un barril gratuït de carbó que cada família va rebre l’hivern passat i els petits forns en forma de cilindre. El novembre del 2022, el va ferir un dron rus quan estava reparant la xarxa elèctrica. Però no es queixa.
Una vegada i una altra en aquest país et trobes gent com ell que segueix endavant en les circumstàncies més adverses. Homes i dones a nivell comunitari, la superpotència secreta d’un estat sota atac constant. Però quant de temps aguantaran així?
D’ençà d’una fusió municipal, Bystry ja no té l’oficina a Niu-Iorc, sinó a Toretsk, ciutat minera de la vora. Els bombardejos constants l’han convertit en una ciutat fantasma. No hi ha aigua, ni gas, ni sistema de calefacció urbana, ni una cafeteria, ni un bloc de pisos en bon estat, ni vida al carrer. Toretsk és un monument de la desesperança.
En comparació, Bystry creu que Niu-Iorc ho està fent força bé. Ja somia a construir-hi algun dia una Estàtua de la Llibertat com a Nova York.
Sloviansk és el nou Bakhmut
Tot el que no hi ha a Toretsk es pot trobar a Sloviansk, una hora i mitja més al nord amb cotxe. És una ciutat animada amb boniques cases de l’època tsarista. S’hi veuen soldats pertot arreu. S’asseuen a les cafeteries o passegen pel mercat i les seves nombroses botigues militars que té. Per uns quants euros es poden comprar pegats per a la jaqueta d’uniforme amb inscripcions com “L’infern era ple i vaig tornar” o la silueta d’un tanc Leopard 2. La guerra ha portat diners a la ciutat.
Pel carrer circulen els cotxes particulars pintats de verd oliva, el mitjà de transport típic de l’exèrcit ucraïnès. És un exèrcit popular, sustentat per les donacions. Davant de l’ajuntament hi ha retrats de soldats caiguts.
Fa nou anys que aquesta ciutat era un reducte dels rebels lleials a Moscou. L’exoficial del servei secret rus Igor Girkin va prendre el control de la ciutat l’abril de 2014 amb només 50 homes armats i així (com digué més tard amb orgull) “posava en marxa la guerra”. Hi havia molta gent a Sloviansk que era favorable als russos. Qualsevol que s’interposés en el seu camí acabava al soterrani de l’edifici dels serveis secrets o era afusellat.
Nou anys després, l’ambient a Sloviansk és diferent. Com la resta del país, Sloviansk s’ha tornat més ucraïnesa. Encara són les mateixes persones que viuen aquí. Fins i tot són els mateixos els que hi estan al capdavant.
El cap de l’administració militar local és Vadim Liakh; el seu despatx ja no és a l’ajuntament, ja que allà és massa perillós, sinó en una escola. El 2014, Liakh era membre de l’ajuntament pel prorús Partit de les Regions quan Girkin va prendre el control de la ciutat. L’ajuntament va ajudar a legitimar el cop de Moscou. Quan Liakh va ser escollit alcalde el 2015, als forasters els va semblar com una venjança dels separatistes.
“La situació era molt més confusa el 2014 que no pas avui”, diu Liakh. Fins i tot la policia ucraïnesa i el servei secret ucraïnès s’haurien unit amb les tropes de Girkin al Donbàs. L’atac va venir de fora i de dins alhora. “Al febrer de 2022, quan l’exèrcit rus estava a deu quilòmetres d’Sloviansk, tot era més senzill: vaig saber immediatament qui era l’enemic i en quin costat em trobava.”
Ara Liakh és fins i tot el cap de l’administració militar. És una solució típicament ucraïnesa: el govern local escollit és substituït per una administració militar designada pel president, però la persona segueix sent la mateixa.
Hi ha dues idees que es poden extreure d’Sloviansk. Una dona esperança i és la capacitat del sistema polític per reintegrar zones que s’havien perdut i recuperar-ne els habitants. “Liakh és la millor solució per a la ciutat”, diu l’activista per la democràcia Denis Bihunov, nascut a Sloviansk.
Bihunov veu la ciutat en el bon camí. Des que l’exèrcit ucraïnès va aconseguir fer retrocedir els russos al nord d’Sloviansk la tardor passada, molts dels residents que havien fugit hi han tornat. S’obren cafeteries i s’instal·len noves finestres.
La segona idea a Sloviansk dona menys esperança. La ciutat prospera perquè és una base de la rereguarda de l’exèrcit, a uns 25 quilòmetres del front. Aquesta funció, l’ha heretada de les antigues ciutats de primera línia ara arrasades o ocupades per Rússia, com ara Bakhmut. Acabarà igual Sloviansk?
“Aquí caldria construir-hi un enorme mur com va passar als límits de l’Imperi Romà”, diu Bihunov. “I unir-se a l’OTAN amb el territori restant. Em temo que, si no, a la llarga perdrem.”
A favor de la lluita, però no amb mi
Amagar-se sota terra, posar-se en posició defensiva, renunciar de moment a recuperar territoris perduts: no hi ha gaire gent que ho digui en veu alta com ho fa Bihunov. L’opinió pública ucraïnesa no qüestiona l’objectiu de la victòria sobre Rússia.
Des d’un punt de vista psicològic, és comprensible. Qualsevol que lluiti com David contra el Goliat rus ha de creure en la victòria, en cas contrari li hauria de ser indiferent la lluita. Però el lideratge sota el president Volodímir Zelenski ha aixecat falses expectatives. Un portaveu de l’oficina presidencial afirmava a l’abril que s’hauria recuperat Crimea al cap de sis mesos, i que la següent entrevista es podria fer allà, al passeig marítim de Ialta. Va parlar “d’optimisme de base matemàtica” a la part ucraïnesa i d’il·lusions a la part russa. La victòria de Moscou és tan improbable “com si Corea del Nord pogués guanyar 7-0 contra el Brasil al Mundial”.
Ara va obrint-se pas la idea que la contraofensiva no ha tingut l’èxit esperat i que s’albira una guerra de desgast. La certesa “gairebé messiànica” de la victòria de Volodímir Zelenski preocupa fins i tot el seu propi equip, segons un retrat crític a la revista nord-americana Time de finals d’octubre. L’autor, Simon Shuster, que va tenir accés exclusiu a l’equip de Zelenski durant mesos, va escriure sobre el president: “«S’està enganyant una mica a si mateix», em diu frustrat un dels seus consellers més propers. «Ens quedem sense opcions. No guanyem. Però intenta dir-li això.»”
Poc després, el cap de l’exèrcit, Valeri Zalujni, va admetre a The Economist que s’havia arribat a un “estancament”, una guerra de trinxeres com a la Primera Guerra Mundial. Va subestimar quantes pèrdues Rússia estava disposada a acceptar. Des de l’oficina presidencial arribà una reprimenda. Zelenski el va contradir: “No hi ha res semblant a un estancament.”
Què hi ha de la confiança en la victòria a l’exèrcit? Truquem a Ivan, un soldat de Kíiv. Ivan es va oferir voluntari a l’inici de la guerra, però ara és dels que volen les negociacions de pau. “És psicològicament complicat. Les negociacions amb Rússia no serien una partida que acabés en taules; hem perdut massa territoris i massa gent. Seria una admissió de la derrota”, diu.
Ivan acaba de ser traslladat a una nova unitat a la regió de Zaporíjia. Hi va preguntar als companys què en pensaven, d’un alto el foc. Va quedar sorprès. “Aquells ja havien lluitat a Bakhmut i Izium i alguns havien resultat greument ferits. Els homes grans del poble són l’eix vertebrador del nostre exèrcit; no es recluta ningú menor de 26 anys. I ni un sol d’ells estava a favor de les negociacions de pau! Però, alhora, tothom deia que no volia lluitar més. Ara és el torn dels altres.”
A favor de la lluita, però no amb mi. Aquest és un desig molt estès. Per als soldats, la guerra interminable fa que tampoc s’acabi el seu servei militar. Després de 21 mesos ja no poden més.
La postura estricta de Zelenski de no negociar amb Rússia fins que no s’alliberin tots els territoris, inclosa Crimea, té el suport d’una majoria de la població, fins i tot dels que s’han cansat de lluitar. “Acabar la guerra sense victòria significaria per a ells que haurien sacrificat la salut i que els seus companys haurien mort en va”, diu Ivan.
Fins i tot si ho volgués, Zelenski no podria abandonar, així com així, la seva actual postura. Però cada cop és més difícil trobar els soldats que calen. Actualment, hi ha més de 800.000 persones que serveixen a l’exèrcit. Les autoritats ara recluten en estacions de tren o en talls de carretera.
L’ucraïnès, la llengua de la victòria
Un modern Intercity connecta Sloviansk amb la capital en menys de set hores. Els homes grans amb uniforme dormen a les butaques. A fora, la Ucraïna central s’endinsa en la fosca vespertina i el tren s’atura a les estacions amb noms coneguts. Poltava, on el tsar Pere I va derrotar un exèrcit de suecs i cosacs del Dniéper. Mírhorod, d’on prové Nikolai Gogol, que va escriure en rus sobre la seva pàtria ucraïnesa i no volia decidir si era més ucraïnès o més rus.
Avui la guerra reclama claredat. L’anunci es reprodueix a la televisió de bord: “L’ucraïnès, la llengua de la victòria!” Un presentador de televisió diu amb entusiasme que, com a parlant de rus, va aconseguir canviar completament a l’ucraïnès en només un mes i mig. Sembla que estigui parlant d’una dieta reeixida. Una dona promou el canvi amb les paraules: “Derroteu l’enemic! Derroteu el vostre antic jo!”
Literalment es pot sentir que Ucraïna s’ha tornat més ucraïnesa des de l’atac de Rússia. La llengua ucraïnesa està en augment. L’obligació de l’estat, la pressió social i milers i milers de decisions personals hi han contribuït. La llengua s’ha convertit en una declaració, en una marca d’identitat.
Fins ara, a les grans ciutats de l’est i del sud, i fins i tot a la capital Kíiv, l’ucraïnès era la llengua de la política, les autoritats, les escoles, els mitjans de comunicació i la publicitat. Però es podia escoltar sobretot gent parlant rus entre ells. Recentment, la gent del centre de la ciutat de Kíiv parla almenys tant d’ucraïnès com rus.
De facto, Ucraïna continua sent bilingüe, o fins i tot trilingüe, si es té en compte el súrjik, una mescla força estesa de rus i ucraïnès. Però la balança s’està decantant.
Íhor Térekhov, alcalde de Khàrkiv i de parla russa, és el polític més conegut del país que s’ha mantingut en públic en rus des de la invasió russa. És octubre quan Térekhov s’asseu al seu despatx improvisat en una instal·lació esportiva fora del centre.
Khàrkiv és la segona ciutat més gran del país, a només 30 quilòmetres de la frontera amb Rússia. És gràcies a Térekhov que la ciutat no fou envaïda pels russos durant les primeres setmanes de la guerra. El president Zelenski fins i tot va declarar Khàrkiv la “ciutat heroica d’Ucraïna”. Malgrat això, l’alcalde va ser multat per mantenir el seu compte de Facebook en rus. Així ho va ordenar un “defensor de la llengua” que supervisa el compliment d’una llei lingüística introduïda el 2019. Com s’ho va prendre ell mateix?
“El defensor del poble fa la seva feina. Jo faig la meva”, diu Térekhov amb un somriure subtil que no deixa cap dubte sobre quina feina considera més important. La ciutat encara està sent bombardejada; uns dies abans de la conversa, dos míssils russos Iskander de curt abast havien matat dos civils, destruït cases i trencat 2.000 finestres. A diferència de Kíiv, Khàrkiv ha patit una gran destrucció també al centre de la ciutat. Però la vida aquí també segueix endavant. Actualment, la ciutat està construint la primera escola subterrània. Com que la frontera russa és tan a prop, les alarmes aèries no ajuden aquí. “El temps d’avís anticipat és de només 40 o 35 segons”, diu Térekhov, “per això només es pot fer classe a escola en un refugi”. De manera provisional, ja s’han instal·lat cinc escoles en estacions de metro.
No és fàcil ser l’alcalde de Khàrkiv, fins i tot sense un defensor de la llengua que reparteixi multes des de la segura Kíiv estant. Térekhov ha canviat el seu compte de Facebook a l’ucraïnès. També en l’entrevista canvia de sobte a l’ucraïnès quan sorgeix la qüestió de la llengua. Aleshores parla una mica més lentament. “Avui, hi ha molta més gent a Khàrkiv que parla ucraïnès”, diu ell mateix. “Per demostrar a l’enemic que som una nació unida. El que era abans de la guerra, era abans de la guerra.”
Kíiv: la guerra a l’ombra
Si es torna a Kíiv des de Khàrkiv o Sloviansk, la sensació és com si s’arribés a la pau. Sorprenentment, s’hi veuen pocs militars en sortir de l’estació principal de tren. El trànsit atapeeix els carrers, els cafès són plens i, quan hi ha una alarma antiaèria, gairebé ningú no accelera el ritme. A la ciutat baixa del Dniéper, una roda gegantina il·luminada de colors gira com sempre. El toc de queda només s’aplica a partir de la mitjanit.
La guerra s’esvaeix en un segon pla a Kíiv, com el minut de silenci del matí a la ràdio o els cartells militars publicitaris al costat de la carretera. “Honor i victòria amb la 92a Brigada”, diu, o “Formar part de la revenja”. La guerra ja no té el control sobre la ciutat com a l’inici de la invasió, o com va fer la tardor passada quan les defenses antiaèries es van veure desbordades. Amb una mica d’esforç, es pot arribar a oblidar per un moment, fins i tot amb l’amenaça de nous atacs a la xarxa elèctrica a l’inici de l'hivern.
L’alcalde, Vitali Klitxkó, té l’oficina a l’ajuntament de Kíiv, un magnífic edifici de l’època de Stalin al bulevard Khreschtschatyk. Hi ha models de figures de fonts al terra, i a la paret hi ha un disseny per a un pont per a vianants per a un parc al Dniéper. Aquestes són les coses que més li agradaria tractar a Klitxkó: edificis concrets, embelliment de la ciutat, quelcom tangible que un polític pot deixar com a empremta.
“La guerra va de supervivència”, diu Klitxkó. “Em va furtar el plaer més gran, és a dir, modernitzar aquesta ciutat i portar-la als estàndards europeus.” Quan asfalta carrers o col·loca noves llambordes, la gent ara diu: els diners anirien millor a l’exèrcit. La crítica també ve del mateix president.
Es podria pensar que la defensa de Kíiv i Ucraïna ha unit el país. Però un any i mig després de la invasió, no hi ha hagut ni una sola reunió o conversa telefònica amb el president Zelenski, diu Klitxkó. Entre l’ajuntament de Kíiv i l’oficina presidencial només hi ha uns centenars de metres.
Ucraïna és ambdues coses: un país sorprenentment unit en la resistència a l’atacant. I un país en què les divisions polítiques no es poden superar, ni tan sols en temps de guerra.
Klitxkó veu Ucraïna en el camí de l’autoritarisme. “En algun moment ja no serem diferents de Rússia, on tot depèn de l’estat d’ànim d’un sol home”, afirma. “En l’actualitat només queda una institució independent, però s’està exercint una pressió enorme sobre ella: l’autogovern local.” Aquest és el tema més important per a Klitxkó, i és que és el president de l’Associació de Municipis d’Ucraïna.
En diverses grans ciutats, els alcaldes electes han estat destituïts per simple ordre judicial: el líder popular de Txerníhiv, per exemple, per fer un ús indegut del cotxe oficial.
“En els primers mesos de la guerra el país no disposava de lideratge, francament dominava el caos. I els alcaldes van tenir un paper clau com a líders d’opinió en la defensa de les ciutats i en l’ajuda als militars”, diu Klitxkó. Però el despatx presidencial els veu com “un atavisme”, un obstacle per a la centralització de les estructures de poder.
És seriosa l’amenaça a la democràcia?
Klitxkó es manté en silenci uns vint segons, com si preparés una resposta complicada, arrufa els llavis. Aleshores, simplement diu que sí, però afegeix que “convertir Ucraïna en un estat autoritari és gairebé impossible”. Els ucraïnesos són massa amants de la llibertat.
La política com un monòleg
Klitxkó no és l’únic que es queixa de les tendències autoritàries. “Hi ha exactament dues persones a Ucraïna que prenen totes les decisions: el president Zelenski i el cap del despatx presidencial, Andrí Iermak”, es queixa Oleksí Honxarenko. El polític de l’oposició acaba de venir d’un ple a la Rada, on forma part de la facció Solidaritat Europea de l’expresident Petró Poroixenko. Honxarenko és un dels diputats més coneguts, amb un milió de seguidors a YouTube i una inclinació per les aparicions cridaneres. Aquest tipus de coses han tingut tradicionalment una bona acollida en la política ucraïnesa.
Tanmateix, Honxarenko és ara com ara un actor que ha estat privat de l’escenari. Per motius de seguretat, les reunions de la Rada ja no es retransmeten en directe, sinó només en diferit i de nit. Honxarenko ara retransmet ell mateix les seves actuacions, per a disgust del president del Parlament.
La televisió tampoc ja no es pot considerar un escenari. Des de l’inici de la guerra, a gairebé tots els canals es presenta un informatiu unitari, en el qual les crítiques al president i les disputes polítiques no són habituals.
I fins i tot si Honxarenko vol aparèixer a l’estranger, ara ha de sol·licitar al cap del parlament sortir del país: en temps de guerra els representants del poble no ho poden fer així com així. Afirma que de vegades no obté permís.
“El president li ha trobat el gust al fet que no hi hagi crítiques i a controlar part dels mitjans. Per descomptat, a tots els líders del món els agradaria això”, diu Honxarenko.
La política ucraïnesa s’ha convertit en una mena de monòleg. El president Zelenski parla amb la gent en missatges de vídeo nocturns i és més popular que tots els presidents anteriors. L’octubre del 2023, segons les enquestes, tres quartes parts dels ucraïnesos encara confiaven en ell, mentre que el parlament obtenia un lamentable 21 per cent. Només hi ha una persona tan popular com ell: el cap de l’exèrcit Zalujni. Si se celebressin eleccions presidencials, Zelenski guanyaria clarament. I Honxarenko assumeix que a l’oficina del president estan pensant en noves eleccions per tal d’aprofitar la popularitat actual. Tanmateix, la llei actual impedeix la celebració d’eleccions en estat de guerra i Zelenski va declarar recentment que “no és moment de fer eleccions”.
Reformes sota pressió
Per ser justos, alguns diputats de la Rada pensen que el parlament funciona millor ara en estat de guerra que no pas abans. “Per fi ja no hi ha tants projectes de llei”, diu un diputat de l’oposició. Es refereix a aquells que serveixen més per a l’exposició personal que per a la resolució de problemes.
La guerra ha accelerat la feina. Ha eliminat obstacles i ha creat una nova pressió per a la reforma, que alhora ha fet apropar de sobte el somni d’unir-se a la UE.
Però la guerra també és un pretext i una temptació per evitar les reformes.
“Quan es tracta de qüestions de defensa, no hi ha política. Afortunadament, hi ha un suport unànime”, diu Anastàsia Radina, la jove presidenta de la comissió anticorrupció del grup parlamentari del govern. “Malauradament, al principi hi havia molta gent que deia que calia primer guanyar la guerra i després preocupar-se per la corrupció. Però aviat es van adonar que no ens ho podíem permetre.” La meitat del pressupost de l’estat ucraïnès està cobert amb ajuda financera estrangera.
El ministre de Defensa, Oleksí Réznikov, va caure per Radina i la seva feina. Va ser el càrrec cessat més important al govern des de l’inici de la guerra, i per a Zelenski fou manifestament difícil. Réznikov va ser un bon negociador a Ramstein, on els estats occidentals coordinaven l’ajuda militar a Kíiv. Al final, va caure per les compres excessives d’ous i uniformes, i per la seva resposta massa contundent a les peticions de Radina.
Radina també va lluitar perquè les declaracions de patrimoni dels diputats es tornessin a fer públiques després que fossin ocultades amb el pretext de la guerra. “Els ucraïnesos financen literalment el seu exèrcit amb donacions privades i crowdfunding. Tenen dret a saber això dels càrrecs públics.”
La pressió sobre el govern i el parlament ve dels països occidentals, dels quals Ucraïna depèn més que mai. Però també ve del mateix poble. Des de l’inici de la guerra, a Kíiv s’ha posat de moda portar samarretes amb missatges patriòtics. Un porta el disseny: “Centre de decisions”. Es burla de la retòrica del Kremlin segons la qual els atacs de Rússia no van dirigits a civils sinó a suposats “centres de decisió” militars. Però, al mateix temps, també es diu seriosament. Qui el porta diu orgullós: amb mi no hi haurà dictadura. Participaré en les decisions.
Felicitat i guerra
Com més dura la guerra, més mordaç es planteja la qüestió de la justícia. És la línia divisòria més sensible que travessa Ucraïna: la que separa la població civil i la militar. Hi ha molta mala consciència per una banda, i molta ràbia per l’altra.
El destacat advocat i veterà de guerra Masi Naiem hi ha reflexionat. És tard a la nit, està assegut en una sala d’estar al nord de Kíiv, hi ha restes de menjar a la taula i el foc a la xemeneia freda està encès. Al sofà hi ha Barmalei, el seu gos, que va portar amb ell des del front a Avdíivka, també un veterà. De vegades, Naiem es frega l’ull dret, que ja no hi és, però encara li cou.
Masi Naiem va néixer l’any 1984 a Kabul, l’Afganistan, quan les tropes soviètiques encara hi eren, però va créixer a Ucraïna, ja que el seu pare volia portar la família a un lloc segur de la guerra. Però la guerra ha tornat a enxampar els Naiem.
L’any 2013, el germà de Masi, Mustafà, aleshores un conegut periodista i actualment un alt càrrec del govern, va fer una crida a protestar a Facebook contra el rumb prorús del govern. Masi també estava constantment al Maidan aleshores per defensar la democràcia. Llavors arribà una revolució, l’annexió de Crimea per part de Putin i la guerra al Donbàs. Masi va ser reclutat el 2015 i va lluitar a Niu-Iorc i Avdíivka, on aleshores ja s’hi estaven produint cruents combats.
Quan Rússia va atacar el febrer de 2022, immediatament es va allistar com a voluntari. Va resultar greument ferit el juliol de 2022. Quan va despertar, li faltava l’ull dret. Va necessitar temps per recuperar les ganes de viure.
“Per descomptat, és difícil quan veus la gent asseguda als cafès de Kíiv. De vegades em pregunto: per què només puc veure-hi amb un ull? Per què he perdut l’olfacte?” Però, diu Naiem, “és humà voler viure i seure en un cafè en lloc de matar. Quan la gent s’asseu en un cafè, això vol dir que l’exèrcit ucraïnès està fent bé la seva feina”.
El que l’horroritza és la indiferència amb què l’estat tracta els veterans. Que els veterans de guerra amb crosses facin cua durant hores per aconseguir algun tipus de certificat per a una burocràcia que no entén ningú. Que cap metge o cuidador no li hagi preguntat mai com se’n va sortir, de la pèrdua de l’ull. “I alhora la gent escriu publicacions a Facebook sobre els herois que han perdut una cama i que tots estimem els militars.”
Naiem va fundar una organització de suport per a veterans. Però ell mateix continua lluitant a l’exèrcit. I és un dels pocs a Ucraïna que parla sense il·lusions d’una guerra llarga, molt llarga.
Al setembre, Naiem seia a la tarima d’una conferència internacional a Kíiv, el president Volodímir Zelenski havia parlat aquell matí i més tard el ministre de Defensa, Rustem Umérov, entre el públic hi havia visitants occidentals d’alt rang i es va parlar molt de la victòria. Naiem va dir: “No guanyarem en un any, ni en dos anys. I els sorprendré: ni d’aquí a cinc anys guanyarem.” Va sonar tenebrós, però no era aquesta la intenció. Si la guerra dura molt de temps, això també vol dir que no es pot ajornar la vida fins després de la guerra. “Hem d’aprendre a ser feliços fins i tot en temps de guerra.”
Traducció d'Arnau Ferre Samon