Camp de Morvedre

Sagunt, viatge a la pedra i el ferro

En poques ciutats com la mil·lenària Sagunt es pot copsar amb més precisió les petjades de la història, des dels jaciments de l’edat del bronze i l’esplendor romà a l’era de l’acer i la industrialització del segle XX, present al Port de Sagunt. Fem un recorregut resseguint aquells vestigis per l’actual Capital Cultural Valenciana i aspirant algun dia a ser Patrimoni de la Humanitat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per explicar els més de dos mil anys d’història de l’antiga Saguntum romana és indefugible el tòpic rebregat de l’enclavament privilegiat i estratègic. Una talaia des de la qual es podia albirar una franja astronòmica del Mare Nostrum i es tenia el domini visual d’un ampli territori que abasta les actuals comarques del Camp de Morvedre i l’Horta Nord, al sud, i la Plana Baixa al nord. El pas natural per sortejar la serra Calderona. Un indret cobejat, escenari de setges i batalles. Però també de floriment cultural i comercial.

El mateix nom de la comarca també té adherit el fang de la història: Morvedre fou durant segles la denominació de la ciutat, topònim que tenia el seu origen en la dominació musulmana encetada al segle VIII. El nom, aleshores, era Morbyter, que acabaria derivant en Morvedre i en el Murviedro castellà. Curiosament, en la Crònica de Jaume I, les referències que hi apareixen són a “Murviedro”. Caldria esperar a l’any 1868 per a la restitució del topònim vigent. Morvedre sobreviuria com a denominació comarcal, en una àrea extensa dominada per accidents geogràfics importants com la serra Calderona, cims com el Garbí o el riu Palància.

És en aquest entorn natural on cal buscar la matèria primigènia, els primers assentaments humans que daten de l’edat del bronze, cas del pic dels Corbs. Alguns són de segle i mig abans de Jesucrist. I serien el germen de la primera civilització important que dominaria la zona, els ibers, establerts a la muntanya sobre la qual s’assenta el castell, una de les moltes estacions del nostre itinerari.

El viatger que visite Sagunt amb temps pot visitar aquells jaciments o gaudir de les possibilitats de la natura, amb els miradors del Garbí o la Pedrera com a possibles al·licients. Sense oblidar la visita a la marjal dels Moros, un aiguamoll declarat zona d’especial protecció per als ocells (ZEPA) i un dels vestigis d’una enorme zona humida de quilòmetres parcel·lada i acotada, entre més, per la pressió urbanística.
Arribant en automòbil des de València, deixem aquell paratge a l’esquerra, per atènyer la històrica ciutat. Uns quants quilòmetres abans, ja s’albira el perfil del castell; però, com en qualsevol urbs amb centre històric, el primer que veiem són les zones d’eixample, edificis impersonals i carrers comercials. Hem d’endinsar-nos una mica i fer talls longitudinals en les principals artèries per trobar carrers amb les típiques cases baixes valencianes. L’extensa plaça del Cronista Chabret, centre neuràlgic saguntí, és el pòrtic d’entrada a la ciutat vella, que comença així que superem l’edifici que acull l’Ajuntament. En aquest punt ja es veu la plaça Major, la primera gran topada del viatger amb la història.

La plaça Major i l'església de Santa Maria.

Aquesta imponent plaça porticada de forma rectangular era el centre comercial en època medieval, però conserva algunes fustes de l’època romana. Deslliurat del trànsit i dels cotxes, l’espai és encara més captivador. Així es va poder veure en un dels actes centrals de la jornada inaugural de la capitalitat cultural valenciana, el passat 28 d’abril: com a part de la segona edició del Festival Romà de Recreacions Històriques Saguntum Invicta, s’hi va representar un impactant soterrar iber recreat amb la cinematogràfica llum de les torxes. Una detallada recreació amb esperit de dramatització. 

L’aposta per la capitalitat valenciana 2018-2019, que Sagunt comparteix amb la vila saforenca de Potries, va ser un projecte ambiciós de visibilització i projecció del patrimoni històric i cultural de la ciutat, amb una programació d’esdeveniments culturals que mereixeria un reportatge a banda i que té en el festival Sagunt a Escena —ubicat al Teatre Romà i uns altres espais de la ciutat—, el seu mascaró de proa i l’activitat amb més dimensió estatal. 

La capital del Camp de Morvedre, a més, havia estat declarada per unanimitat de les Corts Valencianes Capital Valenciana de la Romanització. Tot i això, la gran aposta saguntina és poder aconseguir algun dia la declaració de Patrimoni Universal per la UNESCO, un objectiu en el qual es va començar a treballar de valent fa dos anys. Un consell assessor, amb participació del teixit cívic, n’està elaborant l’expedient. I les perspectives són bones: entre més personalitats rellevants, la candidatura ja compta amb el suport de Federico Mayor Zaragoza, director de la UNESCO entre 1987 i 1999.

D’arguments per a la declaració no en falten. Des de la plaça Major, accedim a la imponent església de Santa Maria, declarada monument nacional. Un edifici d’estil gòtic ogival valencià que començà a erigir-se el 1334, però que conté elements de diferents èpoques. Malauradament, com passa a tants indrets amb patrimoni que depèn de l’Església, el monument està tancat al públic quan passem, abans del migdia. En tot cas, molt a prop, trobem la Casa Capellà Pallarés, un edifici que pertany a la Fundació Bancaixa i que acull un atractiu espai de sales comunicades dedicat al pintor Joaquim Michavila. Es tracta, de fet, d’un edifici encisador, barreja de residència vuitcentista amb pinzellades grecollatines com les que es poden veure al pati.

Casa Berenguer. Fotografia: Pilar Sampedro

Tornant cap enrere, rodejant l’església, ens trobem amb la Casa dels Berenguer, un antic palau gòtic reconvertit en Centre d’Interpretació i Recepció de Visitants. En aquest edifici ens perdem una bona estona: maquetes, peces arqueològiques dels universos contraposats de la guerra i el teatre (cascos i cuirasses vora màscares i la vestimenta completa d’un cor grec), panells explicatius i elements de gran valor com el mur del que era un temple dedicat a Diana i una pica d’un antic bany ritual jueu, (micvé).

Detall del micvé o bany ritual jueu. Fotografia: Pilar Sampedro

La petjada jueva

Moment de perdre’s, precisament, pel barri jueu, pels seus carrerons estrets, de pujades i baixades, una orografia que s’ha mantingut inalterable al llarg del temps. L’accés el tenia al Portalet de la Jueria o Portalet de la Sang, del segle XV, al carrer del Castell. En aquell espai van viure els jueus fins a l’expulsió el 1492 pels Reis Catòlics. La petjada jueva és indubtablement important ací, cosa que justifica l’organització de jornades al voltant de la cultura jueva i la futura inclusió —s’espera que l’any vinent— en la xarxa espanyola de jueries “Camins de Sefarad”, inclosa en els itineraris europeus del patrimoni jueu del Consell d’Europa.  

Portal de la Jueria.

El visitant metòdic trobarà en els fullets turístics diverses rutes temàtiques, però nosaltres recorrem aquests espais passejant a la manera del flâneur, perdent-nos en la curiosa teranyina urbana saguntina. Així és com ens trobem amb la petita ermita de Sant Roc i l’ermita de la Sang, un edifici més gran i que destaca per la seua arquitectura d’estil barroc, la qual cosa s’explica per la seua construcció als inicis del segle XVII. Dues de les nombroses ermites de la ciutat, connectades també a través d’una ruta. També topem amb el preciós carrer d’En Font, amb la seua pujada escalonada. No cal dir que no és l’únic carrer amb encant en un centre històric en el qual el paviment de pedra, retirat en alguns municipis per les exigències del trànsit rodat, li atorga un encant especial.

Museu Històric de Sagunt.

Abans de reprendre el costerut carrer del Castell, visitem el Museu Històric, estratègicament ubicat a la meitat de l’itinerari. En el seu edifici gòtic, del segle XIV, s’ubicava la llotja. Una parada adient per adonar-se de la ingent quantitat de trobades arqueològiques de diferents èpoques que allotjava el subsòl de la ciutat. Algunes de tan valuoses com les inscripcions amb caràcters ibèrics o hebraics. O l’escultura del Bou Ibèric. No és, ni de bon tros, l’última petjada anterior a la romanització que esmentarem. De fet, caldria recordar que Sagunt va ser inclosa en la Ruta dels Ibers posada en marxa l’any 2012 per la Diputació de València.

Abans d’això, hem de parlar de la gran icona de la romanització de Saguntum, el teatre romà, ubicat en la falda de la muntanya que acull el castell. L’edifici es va construir al segle I, durant l’esplendor romana, aprofitant el desnivell per excavar i habilitar part de les galeries. Amb el temps, la morfologia del recinte va anar deteriorant-se i s’enfonsà l’escenari, la qual cosa plantejava ja en el segle XX el debat sobre la rehabilitació de l’espai. Fins que l’any 1985 es va presentar el projecte de restauració de Giorgio Grassi i Manuel Portaceli, executat uns anys després i motiu d’una enorme controvèrsia i d’un llarg litigi en els tribunals impossible de resumir en unes ratlles. El Teatre Romà, en qualsevol cas, ja ha consolidat els seus usos escènics i és seu de l’esmentat festival Sagunt a Escena entre moltes altres activitats.

Testimoni de la història

Deixem en el monument un nombrós grup d’escolars atenent aquesta història per fer el camí a peu al castell, un monument que té pendent la posada en funcionament d’un centre de recepció de visitants a l’altura de la seua transcendència. L’edifici està acabat però fretura encara de l’empenta inversora de l’Administració autonòmica.

El castell de Sagunt.

Abans d’accedir-hi, a la dreta, fem una ullada al cementeri jueu. Allí mateix, hi ha marcada una ruta senderista que deixarem per a una altra ocasió. Tot i que el nodrit historial bèl·lic del Castell ha erosionat seriosament el seu estat de conservació, la visita és obligada: en ell són visibles les empremtes de totes les civilitzacions que han estat presents a Sagunt els darrers 2.000 anys. Fins i tot es conserva un fragment de muralla de l’assentament iber d’Arse, del segle V abans de Jesucrist, un poblat que arribà a un considerable grau de desenvolupament econòmic.

Fragment de muralla ibera conservat en el castell. Fotografia: Pilar Sampedro

Els segles posteriors, l’indret és l’escenari de l’acarnissada lluita entre cartaginesos i romans pel control de la zona, amb episodis històrics tan significatius com el setge de vuit mesos a què el líder cartaginès Anníbal va sotmetre la ciutat, l’any 219 abans de Crist. El setge fou atroç. I la resistència, aferrissada. Evidentment, no va ser l’únic conflicte bèl·lic que van contemplar els murs que encara sobreviuen. Tot i això, en localitzacions com la plaça d’Armes encara perduren restes de diferents èpoques. I la monumentalitat del recinte, l’amplitud dels espais, dona una idea de com d’important va arribar a ser aquesta construcció d’un quilòmetre de llargària. Una distància que cal recórrer amb el calcer adient, amb soles consistents que preserven els peus de les irregularitats del terreny. És un bon consell. I això que als nombrosos turistes internacionals que hi ha a banda i banda de la muntanya no semblen importar-los els còdols. En una mena de forat, una turista nord-americana posa perquè la fotografie una amiga. M’hi aprope, encuriosit: al fons de la desordenada cavitat es conserva un bonic arc envoltat de brossa. La fotografia, certament, és bonica. 

Anar descobrint aquests racons és un al·licient. Això i recórrer les muralles i gaudir de la vista  de 360 graus sobre el territori circumdant. Cap al sud es pot albirar fins i tot el port de València. Més lluny, segurament, en un dia assolellat. Cap al nord, Almenara i part de la Plana de Castelló. Les vistes sobre la ciutat són igualment esplèndides, així com la perspectiva de la serra Calderona. En el vessant est, mentrestant, podem veure el mar, el Port de Sagunt i tot el patrimoni industrial, actiu i inactiu. Propera parada del nostre viatge. L’hora del ferro, de la memòria obrera i industrial. 

Cal aclarir que el titular d’aquest reportatge no té res d’original, està manllevat d’una antologia poètica (Entre la pedra i el ferro, Onada Edicions, 2017), que abordava aquesta dualitat amb una orientació literària. Un volum que, com explicaven els poetes Antoni Gómez i Vicent Penya en el pròleg, pretenia “llançar un missatge de cultura i tolerància al voltant de la poesia i la seua capacitat de projectar a través de la bellesa de les paraules una imatge de ciutat que aspira a ser patrimoni universal i exemple de respecte i convivència entre els seus ciutadans i, en definitiva, entre tots els ciutadans del món.”

La ruta industrial

Refem el camí per tornar al vehicle i completar el viatge amb el vessant industrial, cap al Port. Abans d’abandonar Sagunt, tanmateix, convé recuperar els punts d’interès més allunyats del centre, com ara la Via del Pòrtic o la Porta del Circ.

Una vista dels Tallers Generals. Fotografia: Pilar Sampedro

En arribar a la costa, buscant el Port, fem una visita a les platges, desertes en el dia que la tardor, després d’alguns dies de calor estiuenca i tardana, ha fet acte de presència. Les platges estan connectades amb el Port i el seu nucli urbà, una autèntica ciutat (més poblada fins i tot que Sagunt) que va nàixer a principis del segle XX i es va anar expandint gràcies al trànsit de mercaderies, especialment el mineral procedent de l’explotació d’Ojos Negros, a Terol. Més tard, vingué l’esclat de la siderúrgia, que serví de reclam per a l’arribada de nombrosos immigrants. La indústria siderúrgica va ser desmantellada en la dècada de 1980, en un procés de reconversió industrial que es va viure amb grans tensions. Aquella eclosió, tanmateix, deixa molt significatives mostres d’arqueologia industrial, com ara l’Alt Forn número 2, una estructura impressionant de 60 metres d’alçària. La restauració i museïtzació d’aquest vestigi dels alts forns va ser premiada i s’espera poder-la obrir al públic en breu. També l’Antiga Nau dels Tallers Generals, una instal·lació immensa que pertanyia a l’Estat, a través de la Societat Estatal de Participacions Industrials (Sepi) i que recentment, el passat mes de gener, va ser adquirida per la Generalitat Valenciana.

La intenció és acabar d’habilitar l’espai com a centre cultural i per acollir part dels espectacles de Sagunt a Escena. El recinte va tenir un efímer ús teatral amb el grandiloqüent i costosíssim muntatge de Las Troyanas, l’any 2001. Des de llavors, l’espai estava abandonat enmig d’un llarg estira-i-arronsa entre administracions, però ara es recupera un element emblemàtic per a Sagunt i el Port. Un altre edifici proper procedent també de la memòria industrial és l’antic Taller de Recanvis, en el qual es treballa perquè siga convertit en museu d’arqueologia industrial.

La jovenesa del nucli urbà Port de Sagunt no significa que estiga absent d’atractius arquitectònics més enllà de l’arqueologia industrial. La forta presència de personal procedent del País Basc va fer possible edificacions com la singular església de Nostra Senyora de Begonya, de l’any 1929, rèplica de la basílica de Begonya de Bilbao. A l’esquena d’aquest monument es va ubicar la Ciutat Jardí de la Gerència, en la qual també són visibles elements arquitectònics més propis del País Basc que d’aquest indret del Mediterrani. L’Hospital Vell o el Casino recreatiu són també edificis de serveis construïts aleshores. Com a contrapunt, el Barri Obrer, dipositari de la potent memòria obrera del Port de Sagunt.

Restes de l'antic port iberoromà en el Grau Vell. Fotografia: Pilar Sampedro

La costa no sols allotja elements de la història recent. En progressar cap al nord arribem al Grau Vell, en el qual encara es conserven alguns restes del que va ser l’antic port iber-romà, Saguntum. I fins i tot també hi ha la vella torre de vigilància del segle XVI, construïda durant el regnat de Felip II. El testimoni dels segles és present també mar endins, en el qual encara es poden trobar restes d’àmfores i de l’antic port. Una de les parades de la ruta ibera. 

Marjal dels Moros.

El dualisme saguntí de la pedra i el ferro podria ser ben bé una trilogia, amb l’aigua com a tercer element. No sols per la façana marítima, el port i les platges, sinó també, com dèiem a l’inici, pels paratges naturals associats a les zones humides, la marjal dels Moros, al sud, i la marjal de l’Almardà, al sud. Elements que, en conjunt, li van valdre a Sagunt l’accés a la xarxa de Destinacions Europees d’Excel·lència. Tan sols una vintena de destinacions a l’Estat espanyol poden presumir-ne. La Civitas Amabilis del seu eslògan construïda a còpia d’esforç i sediments d’història antiga i recent.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.