El dilema mòbil

Els dilemes socials tenen la particularitat de mantenir-se soterrats i silenciats fins que algun fet particular els fa emergir al debat públic. És el que ha passat amb la qüestió dels telèfons mòbils i l’edat a partir de la qual s’han de posar a disposició de la canalla.  El debat, que fins ara s’havia gestionat en l’àmbit domèstic, ha traspassat les portes de la llar per a situar-se en el centre de l’agenda pública, després que transcendira, a principis de novembre passat, que un grup de famílies catalanes havien plantejat obertament no seguir la norma social que, amb el pas dels anys, ha anat consolidant-se: entregar als fills un dispositiu mòbil amb connexió a internet en el trànsit entre l’etapa primària i la secundària, és a dir, en el pas de l’escola a l’institut. O el que és el mateix: als dotze anys.

Els protagonistes d’aquesta xicoteta revolució són un grup de famílies del barri del Poblenou (Barcelona) amb plançons a punt d’acabar la primària que, a finals de l’estiu passat, van decidir crear un grup de WhatsApp per qüestionar la coneguda norma social dels dotze anys. Aquell moviment, que pensaven minoritari, ha estat com l’aleteig de la papallona. L’onada d’adhesions ha estat immensa. A mesura que

El debat sobre els telèfons mòbils, que fins ara s'havia dirimit en l'àmbit domèstic, ha esdevingut un tema de gestió pública.

aquella dissidència ha transcendit als mitjans de comunicació, han sorgit nous grups de pares i mares que els copien. Les clapes d’aquests moviments antitelèfons han emergit per posar en evidència que el dels límits de l’ús de les aplicacions mòbils en el jovent és un problema a escala social i no individual. 

Les xifres parlen per elles mateixes: el 73,3% dels xavals de dotze anys tenen telèfons amb accés a internet. Moltes famílies, tot i ser-hi reticents, entreguen el dispositiu als fills per tal que no es queden aïllats de la resta. En un món d’hiperconnexió on els dispositius han esdevingut una prolongació d’un mateix, no ser-hi significa, moltes voltes, ser un pària. I això, en l’etapa de l’adolescència, és poc més que una heretgia.

“Era l’únic de la classe que no en tenia. Ens hem resistit tant com hem pogut...”, se sent dir als pares i mares que no han pogut resistir-se a aquesta convenció social. El telèfon mòbil sol ser, de fet, el regal estrela dels primers nadals de qualsevol que acabe de començar l’institut. Ha esdevingut, en definitiva, una mena de ritual de pas des de la infantesa cap a l’adolescència.

Tenir un mòbil ha esdevingut una mena de ritual de pas des de la infantesa a l'adolescència.

“No som quàquers ni estem per la prohibició de la tecnologia. Simplement, volem plantejar un debat seriós i calmat sobre a quina edat cal donar-hi accés”. Qui així parla és Pau Rubio, un alcoià que, des de fa tres setmanes, s’ha involucrat en aquesta batalla a través de l'Associació Adolescència Lliure de Mòbils. Perquè al País Valencià, l’espurna catalana també ha pres, des de les comarques més septentrionals fins a les més meridionals. “Molts pares entreguen als seus fills el telèfon mòbil per la pressió social, a pesar de ser-hi contraris —explica—. Amb aquest moviment ens hem adonat que no estem sols, que no som uns bitxos raros i que, en realitat, som moltes les famílies que pensem igual”.

La preocupació social ha provocat, de fet, que la qüestió salte a l’arena política i administrativa. Els més bel·ligerants exigeixen a l’Administració que se’n prohibisca l’ús als menors de setze anys. Amb una finalitat tal, hi ha oberta una petició a Change.org dirigida al govern de l’Estat que havia obtingut el suport de 66.500 ciutadans a principis d’aquest desembre. Exigeixen, al capdavall, que amb els telèfons passe el mateix que en el seu dia va passar amb el tabac o l’alcohol: que van passar de ser vicis venerats i de consum apte per a totes les edats, a ser regulats i apartats del consum juvenil més primerenc.

El debat públic ha agafat una volada tal que aquesta mateixa setmana el Ministeri d'Educació ha aunciat que traslladarà a les comunitats autònomes una proposta per vetar els telèfons mòbils a les aules de primària i per restringir l'ús a secundària només quan tinga funcions pedagògiques. 

La sensació generalitzada és que, en aquest tema, els adults —i això inclou famílies, Administració i equips docents— anem a les palpentes, superats per una realitat —la dels telèfons mòbils i les aplicacions que duu incorporades— que ha arribat com la gran onada d’un tsunami tecnològic per al qual no estàvem preparats. Amb la sensació afegida, en molts casos, que totes les iniciatives per educar en aquesta matèria són intents a la desesperada de nadar a la contra de la tirania dels likes, els sistemes de recompensa i l’hipnòtic efecte de l’scroll infinit. Per a molts equips docents, els problemes derivats de l’ús incorrecte del mòbil són la cirereta del pastís.

La batalla de l’‘insti’

Els instituts són un dels fronts de batalla en aquesta qüestió. És l'espai, al capdavall, on els alumnes passen quasi un tercer del seu dia a dia i on, habitualment, es teixeix el gruix de les relacions socials a aquesta edat. Tres autonomies ja han optat per la prohibició: són la Comunitat de Madrid, Castella-la Manxa i Galícia. A Catalunya, la consellera Anna Simó, d’Esquerra, s’ha mostrat fins ara reticent a la prohibició generalitzada per bé que aquesta tardor s’ha posat en marxa un procés participatiu al Consell Escolar a partir del qual el Departament d’Educació elaborarà un “marc regulador” per enviar als centres educatius durant el primer trimestre de 2024. 

“La prohibició global és impossible. Ens cal anar cap al foment del pensament crític, perquè la tecnologia ha arribat per quedar-se. El problema és que els estem donant una eina que els obre el món de bat a bat, i això té molts riscos quan els preadolescents encara estan formant-se com a persones i no tenen el criteri suficient”, explica Jordi Nomen, professor de filosofia i autor de la trilogia El niño filósofo. Amb només tretze anys, qualsevol persona pot obrir-se un compte a Instagram o a TikTok i passar-se hores i hores afartant-se de vídeos insulsos. 

A més d’escriptor, Nomen imparteix docència a l’Escola Sadako, un centre educatiu concertat a tocar del parc de Collserola. Rep, doncs, alumnat de classe social alta. Tanmateix, com en els centres públics, també en aquest centre que acull alumnes fins a quart de l’ESO, la incidència dels telèfons ha obligat la comunitat educativa a actuar. 

“Vam detectar que les interrelacions entre ells, cara a cara, havien patit un retrocés. Intentàvem que no el tragueren al patí perquè no el podien traure, però era una persecució constant. També ens vam adonar que tenia un efecte perniciós sobre la concentració i  l’autoestima dels infants”, explica Nomen, que publica aquest gener Cómo hablar con un adolescente y que te escuche amb Arpa Editores.

Des d’aquest any, a més, han posat en marxa el programa Desconnecta’t on, a més d’obrir un fòrum de debat per a la comunitat educativa sobre l’impacte de les noves tecnologies, han pres una mesura molt taxativa: cada matí obliguen l’alumnat del centre que té telèfon mòbil a deixar-lo en una capsa, de forma que no en poden fer ús mentre estan al centre.

“Les famílies estan supercontentes amb la mesura, perquè han trobat un espai en sintonia amb les seues inquietuds al voltant de l’adolescència i les noves tecnologies”, explica Nomen. I els nanos? “Els nanos han trobat que els seus pares i mares han passat de dir que no a voler-los acompanyar en el procés d’aprenentatge de les noves tecnologies, com ja fan amb altres processos de la vida i del creixement personal d’un adolescent”.  Per a aquest professor, la proposta de Ministeri de vetar la presència de mòbils als centres educatius va en la bona direcció per bé que no s'està de recalcar la necessitat d' "ensinistrar l'alumnat en els bons usos de les aplicacions". 

En molts centres, les pantalles dels mòbils són l’espai per on es vehiculen les situacions d’assetjament que, en el passat, es lidiaven cara a cara. El 46,8% dels joves manifesten haver experimentat algun tipus de violència i assetjament a través de mitjans cibernètics, segons un informe de l’Institut de Recerca i Innovació Educativa (IRIE) de la Universitat de les Illes Balears. L’estudi, encarregat per la Fundació “la Caixa”, afegeix una dada encara més preocupant i que evidencia les dificultats per avançar en aquesta matèria: els joves amb necessitats específiques de suport educatiu tenen el doble de risc de ser víctimes de ciberassetjament i pateixen major malestar emocional.

“L’adolescència és un període de molta inseguretat —reflexiona Nomen—. Si et posen un like, va molt bé; però hi ha qui no rep cap reconeixement a les xarxes i això mina la seua confiança i l’autoestima”. Perquè, al capdavall, les distopies tecnològiques que va començar a dibuixar la sèrie Black Mirror allà pel 2011 han esdevingut reals i ben reals.

Perquè en les xarxes triomfen uns estils de vida inassolibles per al gruix de la població, amb la frustració que això genera als infants. Happycràcia, en diuen.

Cervells en ebullició

Però, i si n’estem fent un gra massa? Al capdavall, totes les innovacions tecnològiques han generat un procés de disrupció que ha provocat pors i han derivat en pronòstics d’allò més catastrofistes i calamitosos. L’Església catòlica, sense anar més lluny, va abominar durant molts anys de la impremta, un invent que permetia compartir el coneixement en dimensions fins aleshores desconegudes. Més recentment, la popularització de la televisió va generar un ampli debat sobre els efectes perniciosos que podia tenir sobre els éssers humans. La “caixa tonta”, l’anomenaren. Potser ara estem a les portes de convertir-nos en una mena de cíborgs amb capacitats multiplicades gràcies a la incorporació de les noves tecnologies de la comunicació.

La diferència, ara, és la gran omnipresència que han assolit aquests dispositius. És a través d’ells que ens relacionem amb els amics; que flirtegem; que contractem un vol, o que ens afartem de vídeos insulsos de gatets fent les acrobàcies més inversemblants. Perquè hem entrat de ple en l’economia de l’atenció, una etapa en què les grans companyies tecnològiques batallen per captar la nostra atenció per a després monetaritzar-la de les formes més diverses.

“El món digital ens ha travessat la vida, no només als adolescents i al jovent, sinó també a les persones adultes. És una irrupció impressionant i, com tota irrupció, requereix un temps d’adaptació. I mentre ens hi adaptem, hi ha forats negres”, reflexiona Eulàlia Alemany, directora d’innovació i estratègia de Fad Juventud. Tothom coincideix que la pandèmia i la connexió digital que ens van proporcionar les aplicacions durant aquells mesos han servit per accelerar el seu procés d’aterratge.

Però, i si som tots els afectats, per què posar tanta atenció en els efectes que aquesta transformació té en el jovent? No estarem abocant en ells les nostres pors des d’una perspectiva adultocèntrica i excessivament proteccionista? Són —no ho oblidem— nadius digitals que s’han criat en una atmosfera completament diferent de la nostra. No estarem projectant en ells la frustració per un passat que ha quedat obsolet i un futur que no acabem de comprendre? Més encara, amb quina autoritat els neguem l’accés als smartphones quan els adults ens passegem pel carrer amb la mirada fixada en la pantalla com si fórem somnàmbuls? No deixa de ser paradoxal, de fet, que és a través dels grups de WhatsApp que s’ha organitzat tot aquest terrabastall antitelèfons.

“La diferència és la maduresa cerebral dels uns i els altres. El cervell es modela a mesura que ens fem grans. Durant la infància, hi ha un procés de desenvolupament cerebral continu que es perllonga durant l’adolescència. Durant aquest temps, i a base de repeticions, es generen les connexions i sinapsis”, expliquen des de la Societat Valenciana de Neurologia Pediàtrica.

El problema és que la majoria de les aplicacions que avui triomfen en el jovent estan dissenyades seguint les pautes d’una “tecnologia persuasiva” que atrapa la nostra atenció d'acord amb un sistema de recompensa. Es tracta, en definitiva, d’una tecnologia que explota la vulnerabilitat de la psicologia humana, tal com admeten els gurús de la tecnologia a The Social Dilema, un documental en forma de gran acte de contrició dels qui han dut la batuta a Silicon Valley. Hi estem enganxats els adults, però també els adolescents i joves.

Ho explicava el neuropsicòleg i professor de la Universitat Oberta de Catalunya, Diego Redolar, en el reportatge “El segrest de l’atenció”, que aquest setmanari va publicar el febrer de 2023: “L’exposició a les xarxes activa el que s’anomena el nostre substrat nerviós del reforç, que, en línies generals, tolera molt

Tot ha de ser a l’instant i ràpid, com si la vida i els coneixements hagueren de transitar-se en un 'scroll' infinit

malament la demora. Per tant, davant la rapidesa del contingut, el substrat nerviós del reforç s’activa amb molta força, la qual cosa explica que siga tan difícil desenganxar-nos-hi”. Funcionen, en definitiva, com una mena de màquina escurabutxaques, amb l’única diferència que aquí no hi introduïm monedes, sinó que aboquem la nostra atenció.

Els qui han nascut amb aquesta tecnologia entre les mans són les principals víctimes d’aquesta gran maquinària de distracció. Perquè la naturalització d’aquestes narratives determina també la seua manera d’aprehendre el món. Ho corroboren la majoria dels docents que treballen amb la canalla: que els nivells de concentració i també de frustració són molt baixos. Tot ha de ser a l’instant i ràpid, com si la vida i els coneixements hagueren de transitar-se en un scroll infinit.

Heroïnòmans de dades

“Aquest voraç frenesí digital perjudica greument la correcta evolució de l’intel·lecte, de les emocions i de la salut dels nostres fills. Des d’un punt de vista estrictament epidemiològic, la conclusió que cal extraure és senzilla: les pantalles són un desastre. Qualsevol trastorn que presentara credencials similars (obesitat, alteració de la son, problemes d’atenció, retard en el desenvolupament del llenguatge, depressió, etc.) es trobaria enfront tot un exèrcit d’investigadors”. Qui així escriu és Michel Desmurget, doctor en neurociència,

Michel Desmurget: "Des d’un punt de vista estrictament epidemiològic, la conclusió que cal extraure és senzilla: les pantalles són un desastre".

director d’investigació a l’Institut Nacional de Salut i Investigació Mèdica de França i autor de La fábrica de cretinos digitales (Edicions Península), un llibre que és un al·legat sense pal·liatius contra l’ús dels smartphones que s’ha normalitzat entre el jovent.

“Els grans períodes de plasticitat cerebral de la infància i l’adolescència no són eterns. Una volta conclosos, ja no tornen”, explica Desmurget, que recorda que, “per estructurar-se, el nostre cervell necessita mesura sensorial i presència humana, però allò que li brinda la ubiqüitat digital és just el contrari: un món construït a partir d’un bombardeig constant d’estímuls i una pauperització terrible de les relacions interpersonals”.

“Crec que, més que alarma social, el que tenim és un greu problema social”, explica Eva Bernal, criminòloga i agent d’igualtat que porta quasi vint anys impartint tallers sobre aquestes i altres qüestions als instituts. Fa formacions a l’alumnat, però també a les famílies i al professorat. Coneix, doncs, els neguits i les limitacions de cadascun d’aquests tres vectors. “La base del problema és que els adults no estem formats, no sabem quasi res de les tecnologies que usen els fills i dels continguts que consumeixen”, explica. Superats per aquest tsunami, molts pares opten per l’actitud tecnofòbica, el que encara amplia més la distància entre pares i fills.

En els seus tallers amb joves, Bernal els pregunta quant de temps destinen diàriament al telèfon. “Xavals

Eva Bernal: “Crec que, més que alarma social, el que tenim és un greu problema social".

d’entre tretze i quinze anys estan connectats a xarxes entre cinc i sis hores. És temps que deixen de socialitzar en persona, llegir, estudiar... S’estan utilitzant de forma massiva tecnologies que transformen la nostra atenció i generen addiccions que canvien el comportament i perjudiquen l’estat d’ànim. Hi ha alarma social? Clar, i crec que no hi ha tanta com hauria d’haver-hi”.

Bateig digital

Així doncs, tornem a la pregunta inicial. Quina és l’edat adequada per posar entre les mans d’un adolescent un telèfon amb accés a internet? Són els dotze anys una meta prematura? I, en tot cas, té sentit mantenir-los totalment al marge d’una tecnologia que formarà part de la seua vida i a través de la qual interaccionarà i socialitzarà?

La Societat Catalana de Pediatria, que tot just a final de novembre va celebrar unes jornades sobre salut digital en la infància, no té una resposta concloent per a aquesta pregunta. “No tenim una fórmula màgica. Depèn molt de la maduració de l’adolescent. S’ha d’avaluar cada cas i, en tot cas, assegurar-nos que siga un procés progressiu i —el més important— acompanyat”, explica el doctor Ramon Capdevila, vicepresident d’aquesta Societat,  que forma part de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. 

“A casa, quan tenim un bebè, posem proteccions de plàstic als endolls. És a dir, els protegim dels potencials perills. El que no fem, per evitar que s’electrocuten, és tallar la llum. Posem les mesures adients —explica Eulàlia Alemany, de Fad Juventud—. Doncs amb l’accés a internet i a les xarxes hem de fer una cosa semblant”.

A disposició dels pares i mares hi ha, de fet, tota una panòplia de ferramentes de control parental. Es pot limitar el temps d’ús diari o restringir l’ús de determinades apps el cap de setmana; impedir compres en les

Eulàlia Alemany: "A casa, quan tenim un bebè, posem protectors als endolls. Amb l'accés a internet hem de fer una cosa semblant".

botigues d’aplicacions, o capar l’accés a continguts d’adults.

El problema és, però, que moltes famílies desconeixen aquestes ferramentes, no consideren que aquest siga un problema o no han tingut mai accés a aquesta formació. Tant les associacions de famílies d’alumnes com els departaments d’Educació corresponents proporcionen cursos i jornades en aquesta matèria. L’experiència és, però, que són els pares i mares que estan motivats i ja disposen d’informació els qui hi assisteixen. Hi ha una enorme massa de famílies que hi resten al marge.

“Dotze anys és massa d’hora per donar-los-el. Són xavals que estan abandonant la preadolescència”, opina el filòsof Jordi Nomen, a partir de l’experiència que ell ha tingut.

El debat, siga com siga, està a sobre de la taula. Aquelles famílies del Poblenou han obert la caixa de Pandora. Molts pares i mares s’hi han llançat de cap, mentre l’Administració tempteja vies de gestió d’un tema on s’entrecreuen les llibertats individuals, però també una problemàtica de salut pública que ateny a tota una generació.

Els experts fa temps que adverteixen de la necessitat d’avançar cap al que ells anomenen higiene digital. 

Els experts adverteixen: cal avançar cap a una higiene digital.

“M’alegraria molt que aquest moviment de pares i mares fora un punt d’inflexió —reflexiona la criminòloga Eva Bernal—. Prohibir no és la solució. Ens cal dotar-nos d’un arsenal de ferramentes per fer front a aquesta realitat”.

 “Aquests dilemes sobre les pantalles ja es va donar en la televisió o amb els videojocs. La diferència és que l’smartphone, ara, sempre el porten damunt i les aplicacions estan dissenyades per grans corporacions per generar addicció. És com la lluita entre David i Goliat”, lamenta Pau Rubio, un dels pares que, al País Valencià, s’ha embarcat en la croada de l'Associació Adolescència Lliure de Mòbils.

De moment, i com que això de prohibir els telèfons fins als setze anys planteja moltes dificultats legals, molts col·lectius han avançat en la confecció d’un contracte entre famílies per retardar l’edat d’entrega del telèfon intel·ligent. Un pacte tan senzill com revolucionari.

1. Abans de donar un mòbil, fem-nos la pregunta: Per a què vull el mòbil? És una necessitat del fill? O ho és de la família? Ho fem per pressió social o perquè realment ho necessiten?

2.Establim un contracte d’ús a la llar: on i quan es pot utilitzar el mòbil; durant quant de temps; què passa davant un incompliment. El contracte ha d’atènyer tots els membres de la família.

3.Donem exemple. No podem pretendre que els adolescents en fagen un ús racional si nosaltres hi estem permanentment enganxats.

4. Mai el mòbil a l’habitació a l’hora de dormir.

5. Establim controls parentals en el dispositiu, en funció de l’edat.

6.Conversem, conversem i conversem.