Al principi, el món sencer està fet d’olors. Imaginem-nos una cosa així: un entorn fosc i plàcid i un fetus nedant dins del vendre de la mare com si no sentís la gravetat. I, en aquest moment, els primers senyals que percep del nas del nonat li arriben al còrtex cerebral i transmeten informació sobre el líquid amniòtic que l’embolcalla.
En estudis fets amb dones embarassades que havien ingerit pastilles d’all s’ha demostrat que el líquid amniòtic fa olor i té gust —dins l’úter costa distingir un sentit de l’altre— del que menja la futura mare.
El neurocientífic estatunidenc Joel Frohlich, de l'Institut de Neuromodulació i Neurotecnologia de l'Hospital Universitari de Tübingen, investiga les experiències i les percepcions dels fetus. Juntament amb altres col·legues dels Estats Units, d’Irlanda i d’Austràlia, ha publicat un article a la revista Trends in Cognitive Sciences que duu un títol prometedor: “La consciència en el bressol: sobre l’origen de les experiències de la infància”. A Tübingen disposen d’un aparell de mesura especial anomenat magnetoencefalògraf fetal, amb el qual ha treballat la col·lega de Frohlich i coautora de l’article, Julia Moser, que ara treballa a la Universitat de Minnesota. En aquest aparell, l’embarassada posa la panxa en un recipient dissenyat amb una forma especial i equipat amb uns sensors altament sensibles que registren l'activitat del cervell del fetus i la reacció que té davant d’estímuls acústics i visuals.
“És clar que no sabem del cert què se sent quan s’és un fetus”, explica Frohlich. “Però un dels sentits que probablement està especialment desenvolupat en els nonats és l'olfacte.” Allò que ensuma i tasta un fetus dins del ventre de la mare pot determinar les preferències d’una criatura fins i tot després del naixement. Si la mare menja all o anís durant l’embaràs, el nounat tendeix a girar més sovint el cap en direcció a una font d'olor d'all o d’anís que els nadons que no estan familiaritzats amb aquestes olors. En un estudi es va observar que als nadons de vuit mesos les mares dels quals havien menjat molta verdura verda durant l'embaràs semblava agradar-los més l'olor característica d’aquesta mena de verdures que als nadons les mares dels quals tendien a menjar altres coses.
A partir de quina setmana d'embaràs un fetus és capaç de percebre l'olor i el gust del líquid amniòtic de manera conscient? Un ésser humà en procés de creació ja té allò que es podria anomenar consciència? I, si és així, a partir de quin moment? Tot això, és clar, també depèn del que s’entengui per consciència. Hi ha moltes maneres de definir-la, explica Frohlich. Ell es basa en el filòsof nord-americà Thomas Nagel i la descriu com l'experiència subjectiva de de l’ésser viu. Li fa l’efecte que el debat al voltant d’aquesta definició “tendeix en general cap a aquesta direcció”.
Probablement la consciència no és un fenomen de tot o res, sinó que hi ha diversos graus de consciència. L'etapa primària se centra principalment —segons la definició de Frohlich— en la integració de diverses percepcions sensorials en relació amb la memòria. En aquest sentit, molts membres de la comunitat científica situen la consciència principalment a l'escorça cerebral d'una persona. Si això és cert, diu Hugo Lagercrantz, professor de pediatria a l’Institut Karolinska d'Estocolm, per raons anatòmiques un fetus no pot desenvolupar la consciència abans de la setmana 24 o 25 d'embaràs. A partir d’aquell punt, les terminacions nervioses que provenen dels òrgans sensorials es connecten a l'escorça cerebral —exceptuant el sentit de l’olfacte, on aquest procés ja té lloc abans.
Amb tot, els nivells superiors de consciència encara triguen força a desenvolupar-se. A Tübingen, Julia Moser va utilitzar la magnetoencefalografia fetal per estudiar quina era la reacció dels fetus quan se’ls exposava a seqüències sonores conegudes o desconegudes. Van observar canvis la setmana 35 de l’embaràs: a partir d'aquell moment, el cervell del nonat reacciona amb una activitat significativament més alta tan bon punt hi ha un canvi en una seqüència sonora coneguda; un senyal que la consciència està més desenvolupada. Tanmateix, un infant no es reconeix a si mateix al mirall fins ben bé al final del seu segon any de vida. I és habitual que, al cap d’uns mesos, utilitzin la paraula “jo” per primera vegada.
Sigui com sigui, una persona en desenvolupament ja pren consciència de gran part del món exterior quan encara és dins l'úter. A banda del sentit de l'olfacte i del gust, cada cop hi sent més. El batec del cor de la mare és omnipresent i proper, com també poden sentir clarament els sorolls dels intestins materns. Tanmateix, tot allò que ve de fora —la xerrameca, la música, els lladrucs d’un gos o el motor d’un cotxe—li arriba a les orelles de manera atenuada, uns 30 decibels, explica Frohlich. “És com dur uns bons taps a les orelles.”
El fetus també pot obrir els ulls i percebre la llum. “Probablement una mica més del que la majoria de la gent es pensaria intuïtivament”, aclareix Frohlich. La llum vermella en particular penetra fàcilment la majoria dels teixits. “Si t’enfoques una llanterna a la mà, veuràs que per l’altra banda surt una resplendor ataronjada i vermellosa”, explica. Així és com arriba la llum dins l'úter. Tanmateix, els fetus perceben molt malament els colors i, per tant, el seu món és, en gran part, blanc i negre.
Un fetus no està tan despert i alerta com ho està un nadó de tres mesos. “Un fetus ha de sobreviure amb un nivell d'oxigen molt baix”, diu Lagercrantz, que no només ha publicat nombrosos articles especialitzats sobre el tema, sinó també el llibre El naixement de la consciència. El subministrament d'oxigen que rep és “aproximadament el mateix que a l'Everest”. Si bé la composició de la sang fetal afavoreix que el fetus pugui absorbir l'oxigen molt millor que un adult, el nonat està literalment immobilitzat pels sedants que genera el propi cos, com la molècula anomenada adenosina, que li arriba a través del cordó umbilical, explica Lagercrantz. “Fins a cert punt, un fetus està sedat”, afegeix Frohlich.
Igual que els nounats, els fetus també passen molt de temps dormint. De fet, es pot distingir el son tranquil —semblant al son no REMdels infants i dels adults, en què no hi ha moviments oculars ràpids i no se somnia—, del son actiu i amb presència de somnis, que és similar al son REM. Si el nadó es mou i dona cops de peu, doncs, podria prou ben ser que estigués somiant.
Tanmateix, què somia un fetus?
“Ningú no sap té resposta a aquesta pregunta”, conclou Joel Frohlich. Potser, sospita, somia coses on hi apareix l’olor o la veu de la mare. “Crec que els nostres somnis d'adults ja són prou estranys”, diu “però els fetus potser somien coses encara més estranyes del que ens imaginem”.
Somiar, però, podria tenir una funció important en els nonats, tal com la té en els infants i en els adults: podria contribuir a afavorir els processos d'aprenentatge. Segons alguns estudis, sembla ser que dins l’úter de la mare aprenem coses importants, com ara els fonaments de la nostra llengua materna. Hugo Lagercrantz va participar en un estudi fet amb nounats suecs i nord-americans en el qual les criatures havien de xuclar un xumet i, cada vegada que succionaven, se’ls feia sentir una vocal concreta, ja fos de la seva llengua materna o la mateixa vocal de l'altra llengua.
Els investigadors van avaluar la freqüència amb què els nadons succionaven el xumet en sentir les diferents vocals i la van considerar una mesura de l'interès del nadó pel so en qüestió. La hipòtesi era que els nadons mostrarien menys interès per la vocal de la seva llengua materna i més interès per la vocal de la llengua que desconeixien. Dit i fet: els nounats xuclaven més el xumet quan sentien el so que els era desconegut. De fet, de mitjana feien 7,1 succions, significativament més que les 6,5 succions que feien en sentir la vocal que ja coneixien. Per tant, al cap de tan sols uns pocs dies de néixer, eren clarament capaços de reconèixer la seva llengua materna. Al mateix temps, els infants europeus encara poden distingir les vocals d’una llengua com l'hindi, cosa que els adults ja no solen ser capaços de fer.
Quan l’espai comença a quedar una mica just, hi ha un esdeveniment que esdevé imminent. Un que expulsarà el fetus de l'ambient càlid, fosc i protegit de l'úter: el part. “Si poguéssim recordar el nostre naixement, probablement seria una experiència molt intensa”, diu Frohlich. La dècada de 1980, Lagercrantz va descobrir que, en néixer, el nadó allibera grans quantitats de les hormones de l'estrès, l’adrenalina i la noradrenalina. Aquestes hormones desvetllen el nadó de la placidesa del seu son i, al mateix temps, redueixen el dolor que pugui sentir en passar pel canal del part. Les hormones de l'estrès també dilaten les pupil·les, de manera que el primer que veu un nounat és probablement una llum molt resplendent.
Si bé, en comparació amb altres animals, els nadons humans encara estan molt verds en el moment de néixer, poden fer justament allò que necessiten per sobreviure. “Són prou capaços”, afirma Lagercrantz. Per exemple, els nounats ensumen molt bé la llet materna i per aquest motiu no solen tenir problemes per trobar el pit. També reconeixen la veu de la seva mare poc després de néixer. A més, els nounats tenen una mena de setè sentit, el que es coneix com interocepció: “Són capaços de percebre la seva pròpia respiració, el seu propi cor i el seu propi sistema digestiu”, explica Frohlich.
Amb el que té més problemes un nounat és amb la vista, ja que la percepció del color encara no està completament desenvolupada. El vermell i el verd probablement són una mica més fàcils de distingir que el blau i el groc, diu Frohlich, però veuen moltes coses en blanc i negre. La precisió visual, doncs, és deficient, com tampoc no tenen una bona percepció de la profunditat i dels contorns. Tanmateix, hi ha una cosa que sí que saben reconèixer bé i per la qual se senten atrets. Una cosa que resulta ser molt rellevant per poder-se continuar desenvolupar i estar segurs: els rostres.
A la Gran Bretanya s’han fet experiments on s’ha observat que, fins i tot dins l'úter, un fetus segueix molt més atentament unes llums vermelles disposades tot formant un rostre que les mateixes llums vermelles disposades de manera diferent. Per als adults, les cares de persones que pertanyen a un grup ètnic diferent solen ser molt semblants, però els nounats són capaços de distingir igual de bé les cares de qualsevol persona.
Frohlich explica que, en comparació amb els adults, els nadons tenen una mena de “superpoder”: absorbeixen el seu entorn amb molts menys filtres i, a diferència dels nens més grans i els adults, no classifiquen immediatament tot allò que veuen segons els conceptes apresos. A una persona adulta li caldria practicar moltíssim la meditació per arribar a aconseguir una percepció tan integral de l’entorn. Tanmateix, hi ha habilitats que, un cop passada la infantesa més tendra, es perden per sempre.
Traducció de Laura Obradors