MERCAT LABORAL

Ryanair i les biografies ‘low-cost’

Aquest divendres és previst que els treballadors de Ryanair facen vaga per protestar per les
particulars condicions laborals d’aquests treballadors que es regeixen per la legislació
irlandesa. El de Ryanair és només un tripijoc més en la degradació d’unes relacions laborals
que aboquen els joves a la precarietat. Els experts ja en diuen «biografies ‘low-cost’».

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si una negociació d’última hora no ho impedeix, aquest divendres els treballadors de Ryanair a Espanya, Portugal, Bèlgica, Itàlia i Holanda aniran a la vaga. Serà la tercera aturada en el període de tres mesos. Els treballadors protesten perquè la companyia de Michael O’Leary els aplica la llei laboral irlandesa, en comptes de la pròpia de cadascun dels països on opera. A més, reclamen el reconeixement ple dels sindicats com a agents de representació dels treballadors i les treballadores. “Ryanair diu que no entén els motius però la realitat és que els seus beneficis se sustenten trepitjant els drets laborals dels seus treballadors”, lamenta Antonio, un tripulant de cabina que fa nou anys que treballa en l’aerolínia i té la seua base a València. El seu nom real no és Antonio, però ell s’estima més preservar l’anonimat. Estar sindicat no és ben vist en la casa. De fet, USO va denunciar que l’aerolínia irlandesa va coaccionar els seus treballadors amb telefonades, interrogatori i formularis amb motiu de la vaga del 25 i 26 de juliol. Aleshores es van cancel·lar 600 volsa tot Europa. Uns 75.000 passatgers en van resultar afectats.

“La seguretat social la pague a Irlanda, així que si vull anar al metge he de fer-ho a través d’una assegurança privada o bé disposar de la targeta sanitària europea, que he de renovar cada dos anys. O si vull comprar una casa, no és gens fàcil, perquè els bancs no es refien d’un contracte laboral signat a Irlanda”, explica. Antonio també disposa de menys vacances que si tingueren un contracte signat dins la legislació espanyola. Són els entrebancs diaris que li genera la seua particular condició laboral. Si en el passat (i encara ara) es deslocalitzaven empreses ara, directament, esdeslocalitzen els drets laborals. És el darrer salt mortal del capitalisme ferotge, una pirueta impossible en favor del benefici màxim. El sindicat USO en diu “colonialisme laboral”.

El ben cert és que companyia de baix cost de més èxit s’ha beneficiat des de la seua creació d’un buit legal pel qual una companyia aèria pot contractar els seus tripulants d’acord amb la legislació del lloc on té la seu i no segons les lleis on hi ha les bases. Com que Irlanda té una normativa laboral molt més laxa que no la de la resta de països europeus, O’Leary va optar per regir tota la seua política laboral amb les normes del seu país nadiu. Del que es tractava era de transportar els passatgers al cost més baix possible. No importava que això fora a costa de la comoditat dels passatgers; o a costa dels drets elementals dels seus tripulants. La seua fórmula de vendre bitllets d’avió a preu de bitllet d’autobús ha revolucionat el món de l’aviació a nivell mundial. Les grans companyies aeronàutiques, de fet, li han replicat el model. L’any passat va obtenir beneficis de 1.450 milions d’euros i va moure 130 milions de passatgers a tot Europa. La firma irlandesa ha esdevingut, en el món del transport aeri, el que McDonald en l’alimentació. “El capitalisme ofereix un bueno,bonito y barato que en ocasions té costos. A voltes recauen sobre els altres i no els veiem i d’altres recauen sobre nosaltres i aleshores ens revoltem contra el model”, explica Albert Recio, professor d’Economia aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en relacions laborals. “Els productes de baix cost permeten ampliar el consum de productes entre capes de població que altrament no hi tindrien accés. Per tant, tenen un efecte democratitzador. Ara bé, això té com a conseqüència la baixada de salaris dels treballadors”, adverteix Recio.


‘Mayday, mayday!’

L’aposta laboral de Ryanair, però, s’ha anat esquerdant en els últims anys. Distintes sentències judicials tant a nivell europeu com a nivell estatal han qüestionat la política de contractació seguida per la companyia irlandesa. Ara fa tot just un any la sala segona del Tribunal Superior de Justícia de Luxemburg va sentenciar que els tribunals de cadascun dels Estats són competents per jutjar els conflictes laborals del treballadors de Ryanair. Des d’aleshores hi ha hagut un degoteig de sentències arreu d’Europa que posen la companyia entre l’espasa i la paret, perquè en el torcebraç entre mà d’obra i capital, són els primers els qui porten avantatge. La darrera bufetada a O’Leary li l’ha propinada la titular del jutjat social número 1 de Santa Cruz de Tenerife en estimar una demanda d’un expilot perquè la companyia negava haver tingut una relació laboral amb l’afectat. Ryanair argumentava que, com que el pilot facturava per mitjà d’una altra societat irlandesa anomenada Franylee —tal com li havia exigit l’empresa—, totes dues parts mantenien una relació mercantil, però no laboral. Era, al capdavall, un més del tripijocs de l’aerolínia per burlar els drets dels seus treballadors. La sentència estima, però, que aquesta relació mercantil amagava, en última instància, una relació laboral plena.

No ha estat l’única mala notícia d’aquest any per a O’Leary. El mes de febrer passat un tribunal italià va condemnar la companyia per pràctiques antisindicals. D’aleshores ençà les organitzacions dels treballadors, en cadascun dels països, han intensificat les seues protestes i han començat a organitzar-se com mai abans ho havien fet. La unió fa la força, diu la dita. El passat abril, en una reunió a Lisboa, acordaren exigir-li a la companyia que a partir de juny començara a aplicar la legislació de cadascun dels països. O’Leary, però, ha optat per fer el desentès.

La vida inestable

Les reivindicacions dels treballadors han alçat una polseguera mediàtica inèdita al voltant d’una companyia que en el passat havia despertat admiració pel seu model empresarial. El colonialisme laboral de Ryanair és un exemple extrem de fins on poden arribar les dinàmiques de desregulació del mercat laboral. La proliferació dels falsos autònoms n’és una altra. “Assistim a la precarització del mercat laboral”, assegura Ricard Bellera, secretari de treball i economia de Comissions Obreres a Catalunya, autor de diversos estudis que posen xifres a aquesta afirmació. “El mercat laboral es recupera en xifres absolutes però presenta indicadors molt preocupants respecte a la qualitat de l’ocupació que s’està generant”, explica. L’enquesta de població activa mostra que per primera vegada en deu anys el salari mitjà a Catalunya ha baixat, amb una pèrdua de 51,75 euros mensuals per treballador, cosa que suposa un descens d’un 2,6%. Bellera situa la reforma laboral del Govern de Mariano Rajoy com la darrera fuetada als drets dels treballadors, “dins d’un context de desregulació que arrosseguem de dècades enrere”. Aquest model de creixement, adverteix el responsable de CCOO a Catalunya, provoca una “triple trampa”: “Una trampa a nivell econòmic, perquè arrossega a una inestabilitat que esdevé profundament perjudicial a l’hora de reforçar el model productiu; una trampa a nivell social perquè afebleix elmodel de benestar i la seua sostenibilitat; i una trampa en el pla personal perquè la precarietat comporta una profunda manca de previsió i de certesa a l’hora d’encetar un projecte personal amb un grau suficient d’autonomia”.

Assistim al que el sociòleg i professor de la Universitat de València David Muñoz anomena la “precarització vital”. Es tracta, segons explica, d’una “precarietat que desborda allò laboral i es converteix en precarietat vital”. La incertesa, diu, esdevé “un tret característic de les biografies” i ens aboca al que alguns han batejat com “biografies low cost”. És, en tot cas, la culminació d’un fenomen que no s’explica sense la revolució conservadora de la dècada dels 80 i l’ordre mundial sorgit de la caiguda del Mur de Berlín. “Assistim a un procés de precarització de les condicions de vida”, asseguren Muñoz i el seu company Antonio Santos en el seu llibre En las cárceles del capital humano. Un procés en el qual ells situen, entre altres, com a fites essencials a l’Estat espanyol: la introducció dels contractes temporals i a temps parcial l’any 1984; la legalització de les empreses de treball temporal, el 1994; i les diverses reformes laborals tendents a flexibilitzar les condicions del mercat laboral. “Anem cap a la consolidació de biografies low cost, però, a més, amb una complexitat afegida: ja no són només low cost i precaris en temes materials (és a dir, en salaris o en tipus de contractes) —explica Muñoz— sinó que, a més a més cal suportar una forta càrrega emocional. El que fan les empreses és copiar el model de l’economia digital per desplaçar la càrrega de l’ocupabilitat cap a les persones. Hem passat del dret a l’ocupació a la necessitat de demostrar que ets ‘ocupable’. Passem d’una responsabilitat del sistema a una responsabilitat de l’individu”. La promoció tant en instàncies públiques com privades de l’autoocupació i l’emprenedorisme encaixen en aquest discurs públic que, en última instància, legitima la desregulació de les relacions laborals.


La perversió del llenguatge

D’estratègies de persuasió, el capitalisme n’ha tingut sempre. “Quan va aparèixer la industrialització, van tenir un problema: com convèncer la gent que venia del món agrícola per treballar de manera regular en les fàbriques i tallers —relata—. Eren persones acostumades a un ritme molt diferent, que treballaven o no en funció de la tasca. El capital va haver d’utilitzar tot un aparell ideològic per convèncer-los que el treball regular era bo i els dignificava. Ara, en aquest nou escenari, les empreses cada volta volen menys càrregues i s’estimen més els freelance, sense un vincle permanent. Hem normalitzat que siga el
treballador qui aporte les ferramentes de la feina i es forme en benefici del capital i quan no et necessite et faig fora”. En aquesta estratègia, el llenguatge té un paper capital. “T’ho mostren com alguna cosa cool —argumenta—. El llenguatge resulta molt pervers, perquè freelance, en compte de remetre a precarietat remet a llibertat, a pesar que en realitat t’estan deixant en un espai de vulnerabilitat. Hi ha un aparell propagandístic i ideològic de legitimació d’aquesta nova economia”. 

 

LA CARA I LA CREU DE LA RECUPERACIÓ 

El passat 15 de setembre es van complir deu anys de la caiguda de Lehman Brothers, una fallida que va precipitar la Gran Recessió. Una dècada després, l’economia ha tocat fons i molts indicadors assenyalen que avancem, a nivell macroeconòmic, cap a un període de precària expansió econòmica. Les economies domèstiques, tanmateix, encara se’n ressenten. “La riquesa que s’està generant no arriba al conjunt de la ciutadania”, diu Ricard Bellera, de CCOO. Com explica en l’estudi La precarietat laboral llasta l’economia a mitjà termini, els mecanismes de redistribució no funcions i organismes com el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu o el supervisor bancari han alertat sobre el perill de perdre poder adquisitiu; el caràcter estructural de la subocupació i la necessitat de recuperar progressivitat fiscal. L’informe adverteix que, a Catalunya, una forma de precarietat que ha augmentat amb força és la dels treballadors parcials involuntaris, és a dir, aquells que no treballen la jornada completa a pesar que voldrien. Entre els anys 2008 i 2016 s’ha produït un increment del 80% en aquest camp. Fins a 261.965 persones tenen treballs a temps parcial a pesar que preferirien treballar totes les hores. A més, aquests treballadors perceben sous molt baixos: el 76,5% dels treballadors a temps parcial cobrarien, en cas de treballar totes les hores, un salari inferior als 1.000 euros. “S’ha de superar la inèrcia política a l’hora de dissenyar les polítiques d’ocupació. Cal centrar-nos menys en la seua vessant quantitativa i pensar més en la qualitativa”, assegura Bellera.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.