El llibre que ens devíem

Hi ha pocs llibres en la literatura catalana que hagin tingut un impacte tan gran, tan perdurable i tan potent com el de Les dones i els dies, publicat originalment el 1968. La publicació va suposar la rúbrica poètica de Gabriel Ferrater, un autor que havia estat capaç de meravellar els cenacles culturals de l’època en un temps rècord, i que reunia en un sol volum els poemes de Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). La seva obra completa: 114 poemes escrits en només cinc anys, el lapse de temps que Ferrater va permetre’s per ser poeta, amb versos que encara avui provoquen un sacseig indescriptible al lector que s’hi aproxima, que els descobreix o bé que els torna a rellegir.

Per commemorar-ne l’efemèride —i la vigència incontestable, amb un llegat que marca un abans i un després indiscutible en el decurs de la poesia nostrada—, Edicions 62 presenta una edició crítica amb grans atractius per a ferraterians de pro, però també per a no versats en la matèria: sis inèdits, poemes descartats i dedicatòries versades a Joaquim Molas, Jaime Gil de Biedma o Helena Valentí —parella, musa i destinatària de bona part dels poemes de Teoria dels cossos. “Un llibre que tots plegats ens devíem a nosaltres mateixos”, com afirma Jordi Cornudella, curador, editor, poeta i marmessor de l’obra i l’arxiu del reusenc.

Cinc dècades després, llegir de nou Les dones i els dies en la nova edició —impecablement editada— ens reafirma en la certesa de ser davant d’un llibre importantíssim en la història de la poesia catalana contemporània, la mostra d’aquella sensació que va deixar des del primer vers: la d’una novetat extraordinària, amb decasíl·labs, girs i enquadraments que encara reverberen i ens interpel·len, sonant vigorosament contemporanis, per molt que sembli mentida que hagin passat els anys que han passat. Una novetat que veiem, en primerlloc, en els temes que va tractar, “volgudament gens poètics” ­—com assenyala Cornudella— i que “fugen de l’elucubració d’arrel simbolista, sense cap mena de grandiloqüència”. És així: els versos de Ferrater descriuen els fets d’una persona amb una vida corrent en el temps que li ha tocat viure. I que veiem, en segon lloc, en el to —afermat per la cura extrema que l’autor posava en la prosòdia—, que va esberlar les convencions d’una poesia avesada a un llenguatge característicament poètic, amb aportacions que suposaven un xoc: de la tria lèxica —lluny de l’ampul·lositat postsimbolista, de la proclama pretensiosa, de l’abelliment forçat en pro del fet de sonar bé— a un ritme molt determinat de fer les frases, començant directament amb rèpliques o bé amb diàlegs o moments propis del dietarisme, però sempre fugint de la fórmula apegalosa o el refinament, com demostra que el primer poema, la carta de presentació a l’esfera poètica, fos In memoriam, llarg i de to confessional.

Tota una declaració d’intencions, en un poeta —autor, en el terme més expansiu i musculós— que no va deixar (gairebé) res a l’atzar. Així va ser com va fixar la seva pròpia obra a Les dones i els dies. Amb minuciositat i atenció a cada detall i a cada exposició massa impúdica, amb el rigor de qui cisella i adapta allò que ha patit i viscut per fer-ne una construcció moral que dignifiqui una literatura, una tradició i, en darrer terme, un mateix, tal com veiem en aquesta edició crítica que ens testimonia les modificacions que l’autor va fer de versos, o les que li van ser induïdes a través de la censura. És simptomàtic que el gran fons d’on surten la majoria de materials és ­—amb l’excepció de l’arxiu de la família Valentí Petit— l’Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares. En una pirueta tragicòmica, aquesta edició mostra la utilitat de la censura, amb la troballa de set poemes a l’original que es va enviar als censors, que no hi són al llibre publicat, i un de nou. Amb la certesa de saber que va ser l’autor qui va decidir aplicar aquests canvis, com a perfecte reflex d’aquesta ànsia per la perfecció i per tenir sota control allò inefable ­—com ell mateix certificà a “Literatura”—: la flama creativa, convenientment vehiculada a través d’un pols madur i, alhora, un verb arravatadament modern.

Una bona notícia en forma de novetat i de gran volum, apropant-se a la versió definitiva ­—si és que no ho és, ja—, amb una primera part més neta i una segona per a qui vulgui endinsar-se en la fressa del món que lluita entre versos. Un gran llibre com a testimoni de la seva obra. De l’obra, al capdavall. D’allò que va voler llegar al món i que Cornudella s’ha encarregat d’endreçar com a transmissor d’ofici i respectuós amb el mestre, amb els versos i amb la voluntat de qui els va fer i els va mostrar. Amb la devoció que el geni mereix, però sense cap mena d’impostura de cara a la galeria, fugint del rendiment comercial dels clàssics revisitats i de l’àgora d’odiadors o d’apòstols. Lluny de l’actualitat literària, tan plena d’escrutinis irredempts i gormands insaciables.

Perquè Ferrater encara té coses a dir-nos. “Sóc un obscur provincià de la meva ànima”, llegim a “Per l’amnistia”. O com diu a “La rosa bruta”, un altre poema inèdit, gran troballa: “Jugava Csibor amb el Barcelona, i Kocsis / amb els suïssos. Caminant de pressa, / tal com es va al futbol, encara que el temps sobri, / jo no pensava en res, sinó en Hongria, / i no pensant en res, sinó en coses de lluny, / potser nodria passions polítiques. [...]”. Tan definitiu per dir-ho tot, sense haver-ho, mai, de subratllar fins a la indecència.