A Txernòbil, el 26 d’abril de 1986, es produí l’explosió del reactor de la central nuclear Vladímir Ilitx Lenin durant un simulacre de seguretat. El Govern soviètic hi envià 800.000 efectius (militars i civils) per parar el cop. De la zona contaminada, en foren desplaçades unes 200.000 ànimes. La premsa oficial minimitzà l’impacte del desastre. Però les seqüeles encara duren: la mort de milers de persones a causa de la radiació, l’increment enorme de malalties terribles i la contaminació mediambiental per milers d’anys. Com apunta Svetlana Aleksiévitx, a Txernòbil es produïren dues catàstrofes: “una de social, l’Atlàntida socialista engolida per les aigües, i una de còsmica”.
Veus de Txernòbil, dirigida per Joan Cusó, evoca aquella tragèdia a partir de La pregària de Txernòbil d’Aleksiévitx i el documental Les àvies de Txernòbil. Des dels paràmetres de la creació col·lectiva, l’espectacle denuncia els efectes desastrosos de l’energia nuclear. Sense grans paraules ni fanfàrries, amb la voluntat de crear escenes de gran força plàstica, a estones també poètica, metafòrica o metonímica, se centra sobretot en el testimoniatge coral de les víctimes anònimes, les més afectades per l’accident, a fi de brindar diverses visions de la desgràcia. Són les veus solitàries i desolades dels qui acreixen les estadístiques de morts, malalts o evacuats, dels silenciats per la història.
Partint de l’excel·lent llibre d’Aleksiévitx, una crònica impressionant sobre les conseqüències de la monstruositat de Txernòbil, l’espectacle il·lustra, amb la imatge o la paraula, els casos reals de les víctimes i la seva ànima més profunda. Del predomini del moviment, els objectes i l’audiovisual passem —gradualment— al terreny íntim de les confidències verbals dels damnificats. L’espantosa experiència viscuda per xiquets, adults i vells, víctimes directes o indirectes de l’horror, s’eleva a un crit angoixat a la consciència universal sobre el poder destructiu de l’acció humana.
La jove i enèrgica companyia de Veus de Txernòbil —procedent de l’Institut del Teatre de Barcelona— desplega amb extrema sensibilitat, sense afectació ni impostura, un seguit de recursos visuals i de projeccions, molt a la moda, acompanyats de coreografies èpiques i al·lusives, titelles simpàtics, músiques triades i punyents, i paròdies sobre la desinformació. Més que una exhibició, sembla que vol explorar el màxim de codis expressius amb les costures a la vista i amb un pessic de la candidesa dels novells. Es busca —i s’aconsegueix— tocar el cor i el cap de l’espectador. Ple de fòtils, l’espai escènic és confegit com una mena de dipòsit documental en què tot remet a la tragèdia nuclear.
Com en l’obra d’Aleksiévitx, a Veus de Txernòbil són els testimonis els qui parlen en primera persona dels estralls de l’apocalipsi atòmica a Ucraïna. La radiació els capgira del tot la vida quotidiana i el futur. Els deshumanitza fins al punt que es converteixen en objectes radioactius sota el jou d’unes autoritats, les soviètiques, més capficades per amagar la veritat que per l’abast humà i ecològic de la catàstrofe. A través de les veus ignorades que conten la història petita arribem a la gran història: l’efecte destructor de l’energia nuclear, imposat pel capitalisme depredador, i la toxicitat devastadora dels règims totalitaris, dels quals no fem net.