Política i moda

"Darrere l'aparença deixada de Torra hi ha l'objectiu de conservar la figura de Puigdemont"

Fins a quin punt és important la moda en el món de la política? Per a Patrycia Centeno, ho és molt. Analitzem amb aquesta politòloga experta en estètica i moda l'estil dels polítics de casa nostra i els internacionals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Perquè vas decidir focalitzar l'atenció a la relació entre la política i la moda?
M'havia especialitzat en periodisme polític, però també m'agrada molt el tema de l'estètica. No des d'un perfil de tendències i influencers, sinó com un fenomen cultural i un llenguatge. El vessant semiòtica de la moda. Vaig fer una tesina que es deia 'Políticos de los pies a la cabeza' on analitzava fins a quin punt era important la imatge per intentar seduir l'electorat i si existia una estètica pròpia per cada ideologia o partit.

Ho és?
El que vaig acabar trobant és que sí que hi havia una estètica que definia certes tendències; que encara era un tema tabú per molts partits, alguns no en volien parlar i l'eficàcia que sí que tenia en països com els Estats Units i la resta dels països Llatins. Hi ha líders com Fidel Castro, Hugo Chávez i Evo Morales que tenen una gran consciència de la seva estètica. Arran d'això vaig començar a investigar. Primer em centrava en la roba, però després em vaig adonar que la roba estava morta. Som nosaltres qui li donem posició, per això vaig començar a estudiar també la resta de la comunicació no verbal. Hem de pensar que el pes de les paraules dins d'un missatge és del 7%, la resta és comunicació no verbal.

Vas trobar alguns patrons estètics en funció de la ideologia?
És cert que entre les esquerres i la dreta hi ha una diferència abismal. Quan vaig començar a estudiar, hi havia una mimetització d'esquerres i dretes. Al Parlament tothom anava amb vestit, corbata i camisa. L'uniforme diplomàtic occidental per excel·lència des del segle XIX. Aquest uniforme, passada la segona Guerra Mundial, l'eurocomunisme i la socialdemocràcia van renunciar a la seva ideologia més radical i també a la seva pluralitat estètica. Dins de l'esquerra, el que hi havia és una gran pluralitat ideològica i, per tant, una gran pluralitat estètica. La dreta també va fer el mateix, però no tant. Aquesta sí que s'havia fet pròpia el vestit, la camisa i la corbata.

Fins quan dura?
Aquesta mimetització és als anys 80. Arran del 2011 amb el 15M, hi havia una crida que deia que tots els polítics eren iguals. Realment era així. Hi havia un uniforme únic. Ens havien fet creure que existia un centre polític i, per tant, tots vestien igual. A partir d'aquesta crisi ideològica, va començar a aparèixer qui es diferenciava d'aquests homes vestits de negre, la Troika. Personatges com Pablo Iglesias, Alexis Tsipras. És veritat que a Catalunya anàvem una mica avançats i teníem representants de la CUP que ja havien apostat per una estètica diferent. Tots tenim la imatge de David Fernández amb samarreta amb missatge al Parlament. Però, sí que es va veure una tendència a la política mundial de renovació estètica. Això dins la política sol ser una amenaça, perquè el sistema és conservador.

Per què?
No seguir els codis estilístics tàctics es veia com una amenaça. Ho van vendre així fins que, com passa sempre, la dreta acaba fent-se seva l'estètica d'esquerres. A la dreta sempre li està bé el convencionalisme ideològic i el convencionalisme estètic. És l'esquerra l'encarregada de provocar aquests canvis i renovacions estètiques. Quan l'esquerra es desfà de la corbata, la dreta, després de demonitzar-ho, s'acaba fent seva aquesta estètica. No sé si t'has fixat que a les darreres municipals, a tots els cartells electorals, els alcaldables del PP i Ciutadans van començar a aparèixer sense corbata.

Recordo la polèmica que hi va haver quan l'aleshores conseller en cap i ara conseller d'Ensenyament, va començar a anar al Parlament sense corbata...
Clar. Eren casos molt puntuals. Però pensem que aquesta revolució estètica havia existit en el passat. A Grècia o a Catalunya el PSUC amb el Guti [Antoni Gutiérrez}. Recordo les fotografies dels llibres d'història del Guti vestit amb coll alt i jaqueta de Pana. O Felipe González. Tot i que el seu cas és una mica particular.

En quin sentit?
Com en el cas de Pablo Iglesias, González va fer servir una estètica per arribar al poder, però un cop allà se'n desfà. Canvia la posada en escena per interpretar un altre paper. Aquí, m'encanta una frase de Pepe Mujíca que diu "el poder no canvia las personas, solo revela lo que realmente son". Realment, si tens una estètica determinada, la tens sempre. Si l'has de canviar, és perquè m'estaves mentint abans o em menteixes ara. Amb Tsipras va passar una mica així. Era bastant hippie, amb diademes i cabells llargs. Va ser començar la campanya electoral i canviar. Una altra cosa és l'evolució. Fidel Castro va tenir una evolució estètica. Venia d'una família de possibles i sabia vestir amb vestit i corbata. Després a la guerrilla, es va fer amb l'uniforme militar. Després el va convèncer Gabriel Garcia Márquez perquè es posés una guayabera, que és la samarreta típica de Cuba. De fet, ara l'uniforme típic dels polítics cubans els dies importants és aquest.

Patrycia Centeno

Tot això, més enllà d'aquestes consideracions sobre les persones, ens pot dir coses de l'actualitat?
Ens pot dir que estem en un moment bastant mediocre. Tant per part de la dreta com de l'esquerra. Hi ha pocs líders que tinguin una estètica original i que transmeti la seva posició política. Hi ha una deixadesa que ja s'havia fet forta a partir dels 80. És allò de pensar que, com que sóc un geni, no m'he de preocupar de la meva estètica. Em diuen molt que Einstein no es preocupava de la seva estètica. Què es pensen, que ells són Einstein? Els genis es poden permetre una certa desídia, els altres som animals. Com qualsevol espècie, s'accepten i es rebutgen per la seva estètica, comportament i llenguatge cultural. En el moment en el qual estem, crec que és un moment bastant mediocre ideològicament i, per tant, estèticament.

Algú pot pensar, però, que aquestes consideracions són superficials...
Sí, ho són. Però la superfície, al cap i a la fi, rebel·la com ets en el fons. En el tema de les formes, es diu que és més important el fons que les formes. Home, en el fons, la forma és el fons. Per fora també intentem transmetre una mica qui som. Fins i tot pots ser una persona a qui no li preocupa gent la moda. Com els grunge, els punks o els hippies. Però, aquests acaben creant una nova estètica. Ningú pot escapar d'aquesta esclavitud, que per mi no és tal, sinó un goig.

Potser, la clau està en  el punt mig entre triar una estètica que t'agradi i la pressió estètica...
Crec que, realment, la publicitat, el màrqueting o el capitalisme han venut l'estètica com una cosa per comercialitzar la roba i com un luxe. Però, hem d'entendre que és una branca de la filosofia. Des de sempre, els savis s'han plantejat fins a quin punt l'estètica era important. Els filòsofs grecs creien que l'estètica era el bé. Tots aquests termes, amb el pas del temps, s'han anat prostituint per interessos polítics. En el meu segon llibre, 'La izquierda no puede vestir bien', em plantejava el rebuig de l'esquerra per l'estètica. Aquí entren les fal·làcies que ens han fet creure a la gent que no tenia poder o que provenim de famílies que no tenen contacte amb les elits. Ens han fet creure que no ens mereixem formar part de la bellesa. Per què ho fan això? Per separar la classe social alta de la resta. Al final, la classe baixa es va acabar creient que l'estètica era dolenta per ells i la rebutjaven. Hi havia una part que no. Sóc molt fan dels higienistes del segle XX, anarquistes que la defensaven que per fer-se valer. Deien que si tenien una reunió amb la patronal, ells no tindrien els avantatges estilístiques dels altres, però farien perquè el físic i la vestimenta no fossin una desavantatges per a ells. Crec que en aquest país hi ha molt desconeixement de què és la moda. A França aquestes preguntes no tindrien sentit.

Què vols dir?
Per ells la moda és cultura. La moda no és només que una camisa combini amb un pantaló. És molt més.

Seguint amb el teu llibre 'El Espejo de Marx', creus que l'esquerra catalana, amb l'exemple de David Fernández al Parlament amb samarreta, és un exemple de la deixadesa per la moda?
Per mi David Fernández no és un exemple de deixadesa. Una persona que té dues-centes samarretes amb missatges diferents i cada dia en tria una especialment per l'ocasió no és deixadesa. Entenc que hi hagi molta gent que pretengui que David Fernández és una persona desacomplexada i deixada. No ho és en cap cas. En canvi, hi ha gent que va amb vestit i corbata i que no tocaria ni amb un pal. Jo sóc esteta, però crec que la resta de la població que no l'ha estudiat té molts més prejudicis que jo. L'estètica de David Fernández em sembla de les més coherents que hi ha actualment a la política catalana, espanyola i segurament europea.

Per tant, anar estèticament correcte no va lligat a anar amb vestit...
No! És la coherència. David Fernández va amb samarreta i texans perquè és així. Després va aparèixer Antonio Baños que anava amb vestit i, fins i tot, armilla. Tothom pensava que s'havien tornat bojos. Era d'una gran coherència. Antonio Baños sí que sol anar així. A més, a diferència de l'esmòquing o el frac que vénen de les elits, el vestit prové de la Revolució Francesa. Ara, al segle XIX se l'apropia la burgesia i obliga a tothom a vestir així. Obliga a tothom que aquesta sigui la indumentària oficial. Per tant, cada vegada que hi ha una alternativa, la dreta intenta ridiculitzar-lo.

Des de la Revolució Francesa?
Sí. De fet, a la Revolució és quan es crea la diferència entre esquerres i dretes. I, a banda dels de la dreta seure a la dreta i els de l'esquerra a l'esquerra, pel que es van voler diferenciar va ser per l'estilisme. Això és, per mi, l'estètica dins la política: definir-te. Ells anaven vestits amb pantalons llargs, perquè la cort anava de curt. Es van posar sabates de cordons i no de sivelles. Es van posar una camisa, un mocador que feia el fet d'una corbata, una armilla i duien una carmanyola, jaqueta típica d'una regió d'Itàlia, que s'assemblava a la jaqueta. Per tant, el vestit occidental és d'esquerres. Els texans i la samarreta amb missatge també ho són. Tota l'estètica, en general, neix de l'esquerra.

La reunió de més volada de la legislatura ha estat la de Torra i Sánchez. Com la vas analitzar des del punt de vista estètic?
Em va sorprendre que Torra portés regals i Sánchez no tingués res. Al final, els de protocol li van donar a Sánchez un llibre de la Moncloa per quedar bé. Que els catalans siguem titllats de garrepes i passi això, diu molt. Corporalment, hi havia una proximitat entre els dos que no trobaríem entre Rajoy i Puigdemont o Mas. Són dues persones que no tenen una posició alfa, que intenten treballar més les emocions i dialogar. Això va relaxar molt la trobada.

Seguint amb Torra, a l'Assemblea Nacional del PDeCAT el vam veure amb una fotografia de Churchill a la solapa. Com valores gestos així?
Crec que és un error de comunicació. Primer, superats els 14 anys que vas amb la carpeta del cole amb les fotos de l'actriu o l'actor preferit, qui fa això? És de canalla dur una imatge a la butxaca de l'americana. Allà, o es du un mocador de quatre puntes, com Lluís Companys, o no portes res. Allà no hi cap res més. Allò de Churchill no ho vaig entendre. Ideològicament és complicat d'entendre si coneixes el tarannà de Churchill amb el separatisme. Sí que puc entendre que el partit pugui tenir un tarannà de dretes compartit amb Churchill. Crec que hi hauria altres grans líders per representar millor la sensibilitat independentista. Em va recordar una mica a quan gent de la CUP fa servir la figura de Chávez. Hi ha Mandela o Allende que podrien representar millor la teva ideologia.

Seguint amb Torra, a grans trets, com valores la seva posada en escena?
No és un líder i no és institucional. El problema és el plantejament. Recordo les seves primeres intervencions dient que ell no és el president, que ho és Puigdemont. Al final, tu t'has de creure una mica el càrrec per interpretar-lo. Crec que ell no se l'ha cregut i els seus antecessors tampoc. M'he arribat a plantejar que puguin estar debilitant la figura de Torra perquè la gent continuï veient a Puigdemont com a president. Ha comès molts errors de comunicació verbal en pocs mesos. No ho entenc, perquè l'equip té experiència d'altres presidents. Recordo el viatge a Washington, quan va deixar plantada l'organització. Sí que hi havia el discurs de Morenés, però fas un lleig a l'organització que s'havia centrat en la cultura catalana i fins i tot va posar flors grogues. Tampoc vaig entendre que comencés a ballar en un camp i se li acostés una dona i li comencés a fer copets al cul. Tampoc que anés a Nova York amb els mocassins castellans. A Madrid sí que s'utilitza el vestit formal amb el calçat informal. Té conya que un independentista acusat d'hispanòfob vesteixi com un madrileny. Hi ha moltes coses a millorar i crec que seria fàcil fer-ho. Al final, sóc molt mal pensada i crec que darrere de l'aparença deixada de Torra hi ha l'objectiu de conservar la figura de presidenciable de Puigdemont.

Canviant de partit, com valora estèticament el vicepresident Pere Aragonès?
Amb ERC ha passat una cosa molt curiosa. Abans era el calaix dels horrors, tothom anava molt mal vestit, combinant negre amb marró... Feia mal als ulls. Ara, s'ha renovat i hi ha certes persones que tenen un estil diferent, no totes vesteixen igual perquè hi ha sensibilitats ideològiques diferents, però que el defensen bastant bé. En canvi, dins de Junts per Catalunya crec que han perdut. Abans eren molt clàssics i ara s'han perdut. Segurament si comparéssim Aragonès amb Torra, guanyaria Aragonès.

I pel que fa a la resta del govern, hi ha algú destacable, per bé o per mal?
Per bé seria molt difícil. Tornaria a Torra com a bé. Si aquest home es fes fort i entengués que no li cal un vestit i una corbata per fer de president, amb el seu estil personal seria molt més sofisticat del que intenta aparentar quan està a Palau. Després hi ha la consellera Laura Borràs. Porta Cultura i és una persona a qui realment li deu agradar la moda, però no ha acabat encara de trobar el seu estil. Al final, l'estil és el caràcter, la personalitat. Per un líder és imprescindible. Si vas canviant d'estil o te l'autoimposes és perquè el teu caràcter és dèbil. És com un adolescent que encara no ho té clar. Positiu no hi ha gaire... a l'altre govern hi havia Romeva que ho feia bastant bé. Però, ara, deu n'hi do. Sembla que els triïn expressament. Al final nosaltres som anònims i podem vestir com vulguem o com podem, perquè les possibilitats són limitades. Però ells estan obligats. Estan representant a tot el poble, per tant, és necessari que la imatge es representi de la millor manera. No vol dir que vagin amb vestit, corbata o talons. Dins la política actual, el que veuríem és que, a poc a poc, hi ha més opcions o més riquesa estètica i també major riquesa ideològica. Això sí que és positiu. Als països dictatorials només hi ha un codi d'indumentària. Al final, la roba també és llibertat d'expressió, per això defenso tant que es pugui combinar el llaç groc amb tot.

El llaç groc, llavors, queda bé?
No és qüestió que quedi bé. És coherent. Es vol fer una denúncia pública i es tracta de simbolitzar-lo. Ara, el president Torra el porta molt gran. Proporcionalment, no queda bé. En canvi, el president Torrent el porta més petit. També n'hi ha de roba i alguns pins que no giren i no van voltant, que sempre estan ben posats. Sí que hi ha llaços diferents que tenen més o menys qualitat.

Abans d'acabar amb la política catalana, et faré triar amb un polític o política actual amb el que et quedaries.
Un dels polítics que millor vesteix i millor comunica és Carles Riera de la CUP. És molt coherent. És una persona que no necessita ni un vestit ni una corbata. La qualitat de les peces que porta és increïble. La combinació i els teixits són sublims. És una de les persones més elegants. No trobaria rival en actiu ni a Catalunya ni a Espanya.

I no en actiu?
Uf, n'hi hauria molts. Una que no està en actiu, i que no és entre nosaltres. De les dones millors vestides, Muriel Casals. Impol·luta, impecable. Amb una sensibilitat pels teixits espectacular.

Comparteixes l'opinió d'aquells que diuen que Pedro Sánchez, Pablo Casado i Albert Rivera sembles trets del mateix patró?
No té res a veure. Per mi una bona imatge no és ser guapo. Crec que dins la política no és tan important ser guapo, que són unes convencions socials del moment, sinó l'atractiu. És a dir, la personalitat, el caràcter. Hi ha gent que seria un retrat de Picasso, però que després té un magnetisme que t'atreu. Crec que cap dels tres el tenen. Són guapos? Sí. A mi no m'ho semblen. És més important l'atracció. Mira l'Obama. Un dia, en públic, Michelle Obama el va començar a destrossar. Perquè ser perfecte no és el més important, deixa de ser realista. Recordo aquell míting, Michelle Obama va començar a dibuixar-lo i vaig veure que no era guapo. Però té una personalitat que atrau. El seu llenguatge corporal, com es mou, com s'expressa... Això és el que atrau d'Obama, no que sigui guapo. Al costat de Rivera, Casado o Sánchez, veus la diferència. Després, sí que és cert que entre els tres hi ha unes grans semblances. Quan algú es posa de moda, tots els volen imitar, sigui un model positiu o negatiu. En aquest cas, el model és negatiu. Què aporta? Jugar-se-la a aquesta imatge tan perfeccionista o irreal no és la solució.

Obama és una de les teves passions, oi?
Meva i, crec, que de qualsevol politòleg. A més, jo sempre dic que no és tant Obama com Michelle Obama o Pete Souza, el fotògraf oficial. Tot l'equip que juga a crear aquesta imatge d'Obama perfecte. Perfecte entre cometes. Sempre que parlo de perfecció en positiu és perquè hi ha imperfeccions que fan veure-ho natural. Una bona imatge ha de transmetre naturalesa. Amb Obama ho han aconseguit. Michelle ha jugat molt en aquest tàndem i ell li reconeix.

Pel que fa a la resta de líders internacionals del moment, creus que estan a la seva alçada?
Si a Obama el comparéssim amb líders passats, tampoc destacaria gaire. Per exemple, quan es va posar de moda Rivera, tothom deia que vestia bé. Jo sempre he defensat que no. Ara, en terra de cecs el borni és el rei. Si el compares amb Rajoy, Pablo Iglesias o Zapatero, realment, alguna cosa es pot salvar. Ara, si agafes Obama i el compares amb Macià o Company, em decantaria pels segons segurament. Cadascú té la seva època i ara s'està jugant molt a intentar aparentar el que no ets. Macron, que ara semblaria un pijo, anava amb vestits que no baixaven dels 1500 euros perquè a França la moda és cultura i no et genera un prejudici. En canvi, en campanya va haver de reduir i ara gasta vestits d'uns 600 euros, com a molt. Va intentar que la seva imatge no fos tan luxosa per intentar connectar amb més població. Marine Le Pen va fer el mateix.

Explica't
Té un poder adquisitiu enorme i tenia un gran armari amb les millors marques. Amb l'inici de campanya va començar a anar a les fires i els mercats. Et parlava de la mediocritat del moment, perquè es rebaixa la ideologia i l'estètica. Si ens hem d'igualar, fem-ho per dalt. No tothom ha de ser Belén Esteban. Hi ha d'haver un punt intermedi en el qual ens haurem de trobar tots. Si no, la deixadesa de Trump, és com intentar representar el pitjor de la societat. Ni la gent humil és així. La gent humil té molta classe. Està obligada a ser-ho per intentar prosperar en societat. A Trump el van comparar amb uns crocs. Són horrorosos, però la gent els compra. A mi em va ajudar molt a comprendre el fenomen Trump. Saps que són horrorosos, saps que fins i tot poden ser dolents pels peus, però te'ls poses, te'ls compres i es posen de moda. Fins que algú comença a dir que no funcionen tan bé i passen de moda. Això és Trump. Ara, sí que és veritat que Macron i Trump tenen un estil definit. També Angela Merkel ha acabat definint el seu estil. Tot i que aquí també té a veure el masclisme. Vestia amb vestits, maquillada, faldilles i va canviar perquè quan anava a les reunions del G8, on era l'única dona, tothom es fixava en la seva aparença. Va decidir camuflar-se amb els seus companys homes, però va seguir essent criticada per això.



 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.