Cada trobada amb Joan B. Culla era un exercici d’aprenentatge. Les seues aportacions, dotades sempre d’un context historiogràfic que contribuïen a la comprensió de l’actualitat, va fer que l’historiador Borja de Riquer el definira, en un dels seus últims homenatges, com “l’historiador del present”. A això calia sumar el seu estil irònic, sempre lligat a una finor reflectida a cada comentari, a cada article, a cada llibre i també en la seua indumentària. No debades, era l’únic estudiant que assistia a la Universitat de Barcelona amb corbata. L’excepcionalitat era tal que alguns companys de facultat el confonien amb un policia de paisà del règim franquista.
Un dels qui millor va conèixer Joan B. Culla va ser Josep Maria Solé i Sabaté. Companys a la Universitat Autònoma de Barcelona, van coincidir per primera vegada quan tenien 19 anys, a finals dels seixanta, “quan tots portàvem cabells llargs llevat d’ell”. L’historiador el recorda com “una persona de conviccions molt fermes” amb qui, curiosament, tot i coincidir a tot arreu, “mai no vam fer un cafè junts”. Aquesta curiositat la vincula amb una manca d’empatia mútua que no impedia, al seu torn, que tots dos compartiren ideals i principis.
Com a professor, Solé i Sabaté recorda Culla per ser un professional atent, “que fins i tot trucava els alumnes per telèfon per a orientar-los en els seus treballs”. Com a persona influent, el docent de la UAB assenyala la gran capacitat de Culla al si de la Fundació ACTA, impulsada a mitjan dels vuitanta gràcies a l’empenta de l’editor Max Cahner. Segons Solé i Sabaté, Cahner va saber “reunir totes aquelles persones que ens estimàvem la cultura i el país en l’època en què el PSOE dominava la política espanyola i els Felipe González, Alfonso Guerra, etc. ens presentaven com persones rurals, vinculades al passat i als deliris que ens allunyaven, segons ells, del cosmopolitisme que deien representar”. Des d’ACTA, Culla va ser un dels qui van enarborar un discurs “desacomplexadament nacionalista que va produir un canvi de mentalitat i ens va injectar a tots de dignitat”.
A la Fundació ACTA també hi havia persones que començaven a guanyar popularitat entre l’opinió pública catalana. Pilar Rahola, Albert Viladot o Josep Gifreu s’hi trobarien. També, Vicenç Villatoro, un altre dels integrats dins d’aquella fundació, que va coincidir per primera vegada amb Culla el 1984 en una altra d’aquelles operacions inspirades per l’entorn convergent, oficialment per Max Cahner i per Miquel Sellarés, tot i que Villatoro sospita que el president Jordi Pujol havia d’estar al darrere d’aquella trobada que es va organitzar a Vic.
Es tractava d’una jornada al voltant de la revista Debat Nacionalista. Culla i Villatoro van coincidir al tren d’anada, i aquest últim situa aquella trobada, la que hi va haver a Vic, com l’origen de la Fundació ACTA i dels dinars setmanals que tots aquells joves anirien mantenint durant anys. “Eren dinars apassionants en què acabàvem parlant de tot”, explica Villatoro, qui també recorda viatges amb Culla arreu d’Europa. “Anéssim on anéssim ell ho sabia tot, i en l’avió feia conferències improvisades de la política dels dos últims anys a Bèlgica si anàvem de camí cap a Brussel·les”, exemplifica. Villatoro defineix Culla com una persona “amb un humor particular, corrosiu, irònic, fins i tot autoparòdic i d’una sociabilitat limitada” que ell mateix convertia en entranyable. Com a mostra d’això últim, els intents de Culla per evitar assistir als sopars, degut a un rellotge biològic que li proporcionava una son immensa a primera hora de la nit. “No podré ir a cenar porque a las 12 de la noche me convierto en calabaza”, va dir per a excusar la seua absència a una quedada nocturna prevista en un viatge amb interlocutors castellanoparlants.
Borja de Riquer, catedràtic d’Història a la UAB i company generacional de Culla –va nàixer set anys abans–, el va conèixer al departament de la universitat a finals dels setanta i van intimar quan tots dos es van convertir en els assessors de “Memòria popular”, un programa de divulgació històrica que es feia al canal català de Televisió Espanyola, abans del naixement de TV3, i que recordava fets històrics amb protagonistes que els havien viscut. “Va tenir molt d’èxit i ens van donar el Premi Ciutat de Barcelona”, recorda el catedràtic, que va continuar treballant amb Culla en molts altres projectes.
També en l’àmbit historiogràfic, però barrejat amb l’actualitat política, van coincidir tots dos l’any 2000, quan la Generalitat de Catalunya els va situar dins la comissió negociadora per a recuperar els papers de Salamanca. Aquella etapa política era la de l’estrena de la majoria absoluta de José María Aznar. “No vam arribar a cap acord”. Entre altres coses, perquè tal com explica Borja de Riquer, els representants enviats pel Govern espanyol, dels quals no vol dir els noms, “tot i ser professors, mai no havien xafat l’arxiu de Salamanca, i així ho feien notar: allò era un desordre total i ells ni tan sols ho sabien. Com podíem negociar amb aquella gent?”. Borja de Riquer recorda Culla com un home “molt rigorós i escrupolós”, tant que “en aquesta comissió es va indignar pel fet que els negociadors espanyols desconeixien els temes a tractar. Li semblava una manca de seriositat imperdonable i el vaig haver de frenar, perquè estava realment indignat”.
Generacions posteriors
Culla també deixa un buit important entre persones bastant més joves que ell. Xavier Domènech, professor d’Història a la UAB, qui va transcendir com a diputat al Congrés espanyol i com a referent d’En Comú Podem –en va ser candidat a les eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017–, explica que va aprendre molt de Culla gràcies als seus llibres. Destaca, especialment, la seua tesi doctoral, dedicada a Alejandro Lerroux i al fenomen del lerrouxisme a Catalunya, “un treball que no s’ha superat mai i que trencava amb tots els tòpics, demostrant una capacitat analítica enorme”.
Però sobretot, Domènech el gaudia com a professor. “Les seves classes ens situaven a tots en la realitat”, explica, i recorda una anècdota d’un dia, mentre Culla explicava la crisi de l’octubre català del 1934, que Domènech el va interrompre, amb voluntat de qüestionar-ho, apuntant el paper de les forces obreristes en aquells esdeveniments. “En aquell moment se’m va girar i em va dir: ‘expliquem-ho tot’”. “I aleshores va argumentar perquè la CNT no hi va participar i em va fotre tal repassada que em va deixar fora de joc”.
Domènech té un altre record entranyable, quan tots dos coincidien a la fotocopiadora i, a la tornada del primer confinament de la COVID-19, malgrat la possibilitat de poder fer les classes de manera telemàtica, Culla va preferir tornar presencialment a la UAB malgrat haver patit una malaltia i tindre una edat avançada. “Noi, jo soc immensament feliç donant classes. Necessitava tornar-hi”, li va confessar.
D’altra banda, Arnau González Vilalta, professor nascut al 1980, assegura que “tot historiador català format entre 1990 i 2010 recorda en Culla presentant el mític programa del Canal 33 “Segle XX”, una finestra televisiva a la història europea amb una selecció de gran qualitat, impossible de veure en l’actualitat. Aquest comentari, de fet, encaixa amb la manera com Culla va haver d’afrontar les tendències actuals, centrades en la immediatesa i en un món, el de les xarxes socials, del qual sempre va defugir per a prioritzar, tal com havia fet sempre, el rigor intel·lectual i l’anàlisi acurada que el va definir. Per això, Vilalta considera que la seua projecció mediàtica i la seua influència, “lluny de ser criticables, resulten particulars en un país on els historiadors han anat perdent espais de manera accelerada”. Aquest acadèmic destaca també l’entusiasme i la profunditat amb què Culla va tractar la història d’Israel i el conflicte amb Palestina, qüestió en la qual l’historiador desaparegut va ser una de les veus més respectades.
El llibre de Joan B. Culla que més èxit va tindre sobre aquest conflicte va ser Israel, el somni i la tragèdia, editat per La Campana el 2004. Abans que l’autor fora conscient de la seua malaltia ja havia gestionat amb el seu deixeble, Adrià Fortet, professor a la UAB, la reedició d’aquest treball, que veurà la llum a la primavera amb tres capítols nous de Fortet. “Serà l’últim gran homenatge”, indica aquest antic alumne de Culla, que es va especialitzar en geopolítica en Orient Mitjà i que va comptar amb l’historiador desaparegut com a tutor del treball de final de màster i com a director de tesi doctoral.
Fortet, que gestionarà l’arxiu de Culla, defineix el professor com “una persona generosa, encara que a molta gent li semblés sever. Ell mateix em va obrir les portes de casa, i a mi i a tothom que ho necessitava, i ens va facilitar contactes amb historiadors d’arreu del món”. Aquest ex-alumne seu també destaca “la dignitat extraordinària amb què ha afrontat la malaltia sense preocupar-se mai per ell mateix”, i apunta que a inicis d’aquest curs, quan la situació ja era irreversible, va convidar un altre dels seus deixebles, Raül Cuenca, a casa per a indicar-li que tots els llibres i materials relacionats amb el lerrouxisme, qüestió que va ocupar la tesi doctoral de Culla i en què Cuenca s’ha especialitzat, anirien a parar a les seues mans.
Més enllà de l’àmbit personal, el llegat de Culla és doble, perquè s’ha fet notar en el camp de la historiografia i en l’empremta que ha deixat “en molts periodistes d’aquest país, que gràcies a ell entenen que per explicar l’avui cal conèixer l’ahir”, tal com afirma Vicenç Villatoro. El seu llegat és múltiple, és plural, i continuarà ser llegit i consultat després de la seua mort. Culla, per tant, ha complert amb la gran aspiració de tot intel·lectual.