Ençà i enllà

Joan B. Culla: «Ciutadans és fill d’una decepció»

Joan B. Culla (Barcelona, 1952) és professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona. Reconegut pels seus assaigs, és també especialista en el lerrouxisme, una realitat política sobre la qual va desenvolupar la seua tesi doctoral. Culla rebutja la comparació “fàcil” d’aquest fenomen d’inicis del segle XX amb la manera de fer de Ciutadans, el partit més votat en les eleccions del 21D.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ciutadans té comparació possible amb altres formacions espanyolistes històriques que han buscat el seu espai a Catalunya sense tant d’èxit?

—Sempre és complicat comparar partits polítics separats per un segle de distància. La manera de fer política és diferent, la societat és diferent... Tot és diferent. Per tant, jo em resisteixo bastant a fer analogies fàcils. Despatxar el fenomen Ciutadans concloent que són els neofalangistes o els neolerrouxistes, a mi, com a historiador, no em convenç. Perquè fa 110 anys, en l’era daurada del lerrouxisme, hi havia un catalanisme encara en fase incipient. No hi havia cap independentisme ni res similar. Llavors, els adversaris d’aquestes forces espanyolistes també eren molt diferents. Què té en comú la Lliga Regionalista amb Esquerra Republicana, Junts per Catalunya o la CUP?

—Potser les formes són diferents, però també és cert que les finalitats d’alguns d’aquests partits espanyolistes són les mateixes: garantir la unitat d’Espanya en un moment de crisi.

—Si fem una anàlisi en termes esquemàtics molt simples de “partits del segle XX que a Catalunya han actuat contra el catalanisme”, sí. Però és una comparació molt simple. El lerrouxisme, per exemple, comptava amb suports. Però la Falange dels anys 30 a Catalunya era un grupuscle marginal, amb entre 150 i 200 militants. Això no és un fenomen rellevant. Comparar-ho amb Ciutadans... Hi va haver formacions més rellevants, com la Unión Monárquica Nacional, partidària de la monarquia d’Alfons XIII i que durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera es transformà en la Unión Patriótica Española. Si la història de Falange a Catalunya hagués acabat el juliol de 1936, no li hauríem dedicat ni una nota a peu de plana. Però es va convertir en el partit únic de la dictadura. Per fer analogies s’ha de caure en un gran esquematisme, i jo procuro d’evitar-ho.

—A banda de l’anacronisme històric, doncs, en què es diferenciaria el lerrouxisme d’inicis del segle XX de C’s?

—Hi ha una diferència fonamental. El lerrouxisme neix com la modernització organitzativa d’una gran part del republicanisme català que venia del segle XIX. Aquell republicanisme s’havia convertit en un reducte de nostàlgics del 1873. Les diverses files en què es dividia el republicanisme de l’època, des d’un punt de vista operatiu, estaven fora de joc i instal·lats en la moral de la derrota. Llavors arriba Alejandro Lerroux i veu que hi ha un gran potencial republicà a Barcelona que reorganitza i mobilitza en només un parell d’anys. Per tant, el lerrouxisme, en termes estrictament descriptius, a partir de 1902 s’erigeix a Barcelona com l’esquerra real. No l’esquerra ideal. Real vol dir efectiva: és capaç de mobilitzar i de guanyar eleccions. Convenç les classes populars amb un programa demagògic, vagament anarquitzant, anticlerical, que invoca la revolució i que és antiburgès. És el que les classes populars volen sentir. I aspira a l’hegemonia política a Barcelona. En aquest sentit, quin rival té al davant? La Lliga Regionalista. Llavors, si la Lliga era catalanista, burgesa, patronal i catòlica, Lerroux havia de ser tot el contrari: l’anti-Lliga. Contra el tòpic que Lerroux arriba a Barcelona sota les ordres de no sé ben bé qui per combatre el catalanisme, la meva interpretació explicada i documentada és que Lerroux arriba aquí per convertir-se en un actor polític de dimensió espanyola. I per a això modernitza i dinamitza el republicanisme local. I això havia d’anar en contra de l’únic catalanisme que hi havia en aquell moment: la Lliga, que tenia un perfil reaccionari molt marcat. En canvi, C’s, quan naixen el 2006, no pretenen, ni de bon tros, ocupar l’espai de les esquerres, perquè en aquell moment estava sobradament ocupat pel PSC i Iniciativa. Lerroux no va trobar competència a l’hora d’ocupar l’espai de l’esquerra a Barcelona. No hi havia cap força política o sindical potent que ocupés aquest espai en una ciutat de mig milió d’habitants. També cal dir, a més, que el 1902 ningú no sabia que Lerroux —ni tan sols ell mateix— s’aniria fent conservador i que acabaria donant suport al pronunciament franquista de 1936. Per tant, el que ningú no pot fer és interpretar la situació d’inicis del segle XX amb el que va passar 30 anys més tard.

—Molts dels fundadors de C’s, però, procedien de l’esquerra.

—Tenien un lleu vernís —o el volien tenir— progressista. Però això era més cosa dels pares intel·lectuals de C’s que no pas dels dirigents del partit. Albert Rivera havia estat militant de les Noves Generacions del PP. En canvi, el Francesc de Carreras havia estat del PSUC. A més, el naixement de C’s té, des del minut zero, l’objectiu de combatre el nacionalisme català. Cap més. Lerroux no va crear el seu partit dient que el que volia era, sobretot, combatre el nacionalisme català. Volia crear una força política potent per poder fer la revolució i proclamar la república. L’anticatalanisme va ser una cosa sobrevinguda.

—Situant-nos en l’actualitat, vostè atribuïa les raons de l’èxit de C’s a una pretesa indefinició ideològica, si bé les seues actuacions els defineixen bastant en termes polítics.

—En el sentit que ara t’explicaré. Cal tenir en compte que els pares fundadors de C’s, en molts casos procedents del món universitari i propers al PSUC a finals del franquisme, havien dipositat les seves esperances en Pasqual Maragall. Quan arribés a la presidència de la Generalitat, pensaven, seria l’anti-Pujol. Per tant, suprimiria la immersió lingüística i tot allò que havia impulsat Jordi Pujol. Aquesta era la il·lusió que havien alimentat els pares fundadors de Ciutadans durant el pujolisme. Jo, en l’últim llibre que vaig publicar, El Tsunami (Grup 62, 2017), dic que C’s és fill d’una decepció: la que senten els seus promotors intel·lectuals quan veuen que Maragall arriba a la presidència de la Generalitat de bracet amb Esquerra Republicana. Hi ha unes declaracions de Francesc de Carreras l’any 2004 que diu “estamos en el año 24 del pujolismo”. No es pot ser més clar. Maragall era la continuïtat, fins i tot l’increment de les polítiques identitàries. Aquests promotors intel·lectuals havien tingut algun caire progre. I com a tot progre, els costa molt assumir que ho han deixat de ser i que són conservadors. El 2006, els pares fundadors de C’s passaren a segon pla. Albert Rivera en va agafar les regnes i parlava vagament de socialdemocràcia, però mai no es concretà. Hi ha en tot cas una cosa indiscutible. En els primers temps del partit, en els programes polítics es mantenia una certa autodefinició de centreesquerra. Però quan el partit començà a créixer a Catalunya el 2012 i mirà cap a Espanya des de 2014, això va desaparèixer. Perquè els responsables del partit van comprendre que per créixer a Espanya, proclamar-se de centreesquerra era intentar ocupar un espai que ja estava ocupat. Ja hi havia el PSOE i, si no, apareixeria Podem. I van anar cap a l’hemisferi dret, on només hi havia un Partit Popular amb molts problemes de corrupció. És així com es demostra que la sociologia electoral de C’s a Espanya és molt diferent de la de Catalunya. Per una raó molt simple: a Catalunya, el principal motor de creixement de C’s ha estat el procés. A Espanya no.

—Per què C’s ha tingut més èxit que altres formacions espanyolistes a Catalunya en uns altres períodes històrics?

—Pel procés. C’s debuta a les urnes el novembre de 2006 amb un resultat ínfim: 3,09%. Va superar la barrera pel mínim i va poder entrar al Parlament. Amb un punt percentual més de participació no hi haurien entrat. La primera legislatura seva va ser caòtica. El 2010, cadascun dels tres diputats estava en un lloc diferent, tots barallats entre ells. L’únic que continua al partit és l’Albert Rivera. Però tenen la sort que a les segones eleccions que es presenten, el 2010, amb l’ensorrament del tripartit, revaliden resultats i tornen a obtenir tres diputats. De tota manera, tres diputats durant dues legislatures seguides no semblava un començament gaire apoteòsic. Tot apuntava a la desaparició de C’s. Què canvia el 2012, quan passen de tres diputats a nou? L’eclosió del procés i “l’amenaça” de la independència, que fa que determinats sectors de votants, tradicionalment abstencionistes en les eleccions al Parlament, se sentin atrets per C’s. També votants del PP i del PSC, que consideren que davant l’independentisme cap dels dos partits està actuant amb eficàcia. D’alguna manera, C’s va néixer advertint dels perills del nacionalisme i el 2012 el temps els havia donat la raó. Allò que ells havien advertit no ho havien fet tant els altres. I, a més, el PP havia estat aliat de Convergència en els dos anys anteriors. L’Alícia Sánchez-Camacho havia estat la principal sòcia d’Artur Mas al Parlament en matèria social i de retallades. El PSC, pel seu compte, havia governat amb ERC. I a C’s ningú no li podia reprotxar cap aliança amb el nacionalisme català. Tenien una posició nítida. No eren ambigus en aquest sentit. I van convertir-se en una opció útil. A més, tenien un cert toc de nova política: gent de passat més o menys progre. Votar-los no implicava cap dilema per a aquells que no estarien disposats mai a votar el PP.

—El resultat del 21D ha generat moltes teories. Per exemple, que l’autonomisme no ha estat capaç d’estendre el catalanisme arreu del país tant com es podia fer. Què en pensa?

—En els anys de la llarga hegemonia compartida per Convergència i PSC, tots dos van neutralitzar l’espanyolisme. No el van absorbir ni suprimir. El màxim que el pujolisme va poder fer no era estendre el catalanisme en les zones de més predomini del castellà, sinó evitar que en aquests llocs apareguessin reductes d’anticatalanisme. Convertir aquests sectors sociològics al nacionalisme era, segurament, quasi impossible. Si Catalunya hagués estat en aquella època un país independent, potser hauria resultat una mica menys difícil. Cal recordar, en canvi, que Letònia és un país independent des de fa 25 anys i no han aconseguit assimilar, ni de bon tros, la minoria russòfona. En tot cas, en una situació en què totes aquestes persones veien TVE, Antena 3, Telecinco, etc., era molt difícil assimilar aquests sectors i atraure’ls cap al catalanisme. Jordi Pujol es va conformar amb una opció realista: assolir que en aquests sectors no sorgís una oposició activa a la immersió lingüística i a tot allò que es desenvolupava des del Govern català. L’activisme contra la immersió durant el pujolisme, de fet, era protagonitzat per reductes absolutament marginals. Alhora, des de la Generalitat també hi havia línies de subvenció per mantenir les fires d’abril, les casetes i tot aquell folklorisme. Era pur clientelisme. Un pacte tàcit. Els mantenien contents i així s’evitava el sorgiment d’un moviment espanyolista seriós. Demanar que tots aquells sectors es convertiren al catalanisme era molt difícil.

—Ciutadans, però, també ha irromput en pobles d’interior on l’espanyolisme sempre havia estat marginal, quan no inexistent. A què es degut?

—A l’amenaça que representa el procés per a una part important de la societat catalana.

—Hi ha qui pensa que C’s no tindrà mai millors condicions com les que ha tingut enguany per obtenir un resultat millor que el del 21D. Hi està d’acord?

—És difícil d’imaginar. La política catalana dels últims temps desborda la imaginació. Si s’observa la trajectòria 2006-2017 hom analitza que hi ha un in crescendo enorme de C’s que és paral·lel al del desafiament independentista. Són dues dinàmiques paral·leles. El 21D l’independentisme va mobilitzar tots els seus efectius i l’espanyolisme també. I van aconseguir més o menys el mateix nombre de vots. Avui és difícil imaginar una mobilització més gran que la que vam viure el 21D. Però a aquestes alçades mai no se sap.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.