Entrevista a Raquel Gámez Serrano

«Als CIE les condicions són molt pitjors que a les presons»

L’editorial coneguda per les seves publicacions de gènere negre, Llibres del delicte, edita en la seva col·lecció d’assaig un estudi de caràcter divulgatiu: Els CIE o la il·legalitat institucional. La seva autora, Raquel Gámez Serrano, aborda la problemàtica dels centres semipenitenciaris de l’Estat espanyol destinats als estrangers.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els immigrants sense papers són reclosos tot rebent un tracte indigne que els condemna indefinidament a viure en condicions ben lamentables. Val a dir que tret dels interns i els funcionaris que hi treballen, són ben pocs els coneixedors de la realitat dels Centres d'Internament d'Estrangers (CIE), ja que el Govern espanyol i, especialment, el seu Ministeri d'Interior, fan mans i mànigues per tal de mantenir l’aïllament i la desconeixença sobre aquesta qüestió.

Per fer front a aquesta manca de transparència, Raquel Gámez Serrano ha recopilat tot un conjunt d’informes i d’anàlisis de les ONG. També ha consultat testimonis d'interns i dels seus advocats. Cal tenir present que la llei dicta que els CIE no són estructures penitenciàries, perquè acullen a persones que no han infringit la llei en cap dels casos.

Quan preguntem a l’escriptora Gámez Serrano el perquè del seu interès pels Centres d’Internament d’Estrangers respon de forma concisa: “Va ser un encàrrec. El meu editor, en Marc Moreno, feia temps que es preguntava què se sabia dels centres d’internament d’estrangers. Jo acabava d’escriure una novel·la ambientada en una presó. Això i el fet que fos educadora social, imagino, el va fer pensar en mi.”

CIE de la Zona Franca de Barcelona

En relació amb l’accés i les dificultats amb què es va trobar per tal de poder descriure el món dels CIE, l’autora barcelonina respon que només poden entrar-hi, a banda dels interns i dels policies nacionals que en tenen cura, els familiars i els voluntaris de les ONG. Per tant, sense informació i sense poder accedir-hi ho tenia realment complicat. Va ser en aquell moment quan començava a entendre per què no hi havia cap informació rigorosa publicada. “Tot i això, em vaig posar en contacte amb Karlos Castilla, doctor en Dret Internacional i observador de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Ell hi va poder entrar una vegada i em va assessorar en tots els aspectes jurídics als quals faig referència en el text, a banda d’escriure un magnífic pròleg. Després vaig contactar amb diverses ONG i vaig accedir als seus informes”. L’autora puntualitza que davant la impossibilitat d’obtenir un contacte directe, el capítol “Les veus dels interns” és una recopilació de testimonis terribles recollits gràcies a la gran tasca dels voluntaris. Sense ells aquest llibre no hauria pogut existir.

En l’àmbit penal i jurídic, l’autora ens fa saber que la Llei d’estrangeria de l’any 1985 contempla per primera vegada la possibilitat d’internar per un període màxim de quaranta dies aquells migrants que estiguin en espera d’expulsió. Més endavant, amb la reforma de la llei de l’any 2009, aquest termini va ser ampliat a seixanta dies. Per tant, sense considerar les pràctiques contràries als drets humans que s’hi practiquen, aquests centres tenen empara institucional. Ara bé, ateses les il·legalitats que s’hi perpetuen —recordem que el Defensor del Poble va interposar un recurs d’inconstitucionalitat per estimar que es vulneraven més de vuit drets constitucionals—, la mateixa institució semipenitenciària -els CIE- ha esdevingut il·legítima.

Si preguntem quin és el paper de l’Estat Espanyol i de la Unió Europea, la Raquel Gámez Serrano, ens respon amb fermesa: “Europa, en matèria d’estrangeria, és encara més restringent. Als CIE d’Europa, on la tendència és que se n’obrin cada cop més, el termini d’internament màxim pot arribar fins a divuit mesos”. Es pot concloure que la política d’immigració de tots els estats, inclòs l’espanyol, amb el greu problema de ser la frontera sud d’Europa, està pensada per controlar els migrants i aturar-los amb tots els mecanismes burocràtics possibles: visats, permisos de treball, residència, reagrupament... D’altra banda no es descarten pràctiques més dràstiques i qüestionables, com ara utilitzar la vigilància continua, reforçar les fronteres, perseguir les persones amb documentació irregular i dur a terme les devolucions en calent i les expulsions forçades.

Sobre la situació a hores d’ara dels interns, Raquel Gamez Serrano constata que ”cada dia que passen en un CIE comporta un efecte devastador per a ells”. L’ansietat és un dels pitjors problemes. Medicació, cel·les d’aïllament conegudes amb l’eufemisme d’habitacions individuals, vigilància dia i nit... són alguns dels recursos més emprats per controlar la situació.

”Les condicions són molt pitjors que a les presons (malgrat que la llei estableix que els CIE no poden tenir caràcter penitenciari) on sí que estan garantits els drets més bàsics” assegura. “Si el seu destí no és l’expulsió, qui entén l’existència dels CIE si no és per castigar?”, es pregunta.

Raquel Gámez Serrano

Amb la intenció d’enllaçar la problemàtica dels CIE amb l’actualitat, l’autora ha valora així la recent publicació a les xarxes socials d’Alejandro Morant, vicepresident de la Diputació d’Alacant, tot demanant deportacions massives i un enduriment del codi penal: “És un discurs xenòfob que aposta per la política de la por i de l’odi. Malauradament, la representació parlamentària xenòfoba no només s’ha incrementat als Estats Units, país amb el qual Morant s’emmiralla en la publicació, també ho ha fet a Europa i d’una manera preocupant. La majoria dels partits de l’oposició són xenòfobs i es nodreixen de la ignorància i de la por dels votants.”

Tal com l’escriptora afirma en la conclusió del seu llibre, són alguns dels països més pobres com Pakistan, Turquia o Líbia els que més persones refugiades han acollit. Dit això, la Raquel Gámez Serrano ens recorda per què a Espanya se li ha permès el fet de ni tan sols acollir el mínim de persones refugiades acordat amb la Unió Europea i expressa la seva confiança en el mandat de Pedro Sánchez. A Espanya se li ha permès incomplir perquè tota la Unió Europea ha incomplert els acords només acollint una quarta part dels refugiats.

Pel que fa al tractament que els partits proposen per a un tema tan complex cal tenir present, tal com comenta la Raquel, que el programa del PSOE contempla l’existència dels CIE, amb Fernando Grande-Marlaska al capdavant com a Ministre de l’Interior i que només Podemos preveu al seu programa el seu tancament. Amb la mateixa intenció, la majoria de la cambra legislativa catalana (a excepció del Partit Popular i Ciutadans) van votar el 2016 pel tancament dels CIE, en concret el de la Zona Franca de Barcelona. “No hi ha voluntat política-assenyala. només la intenció de controlar el que alguns dels partits polítics anomenen erròniament flux migratori. No és una qüestió merament econòmica, estem parlant de centenars de milers de vides humanes que fugen del terror, de la guerra, de la fam. És una qüestió de drets humans fonamentals que ens interpel·la i la qual no podem obviar”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.