A només set quilòmetres del centre de Pamplona i 500 metres més d’altitud que la capital navarresa, el fort de Sant Cristòfol presideix tota la comarca. Es tracta d’una fortalesa militar de tres plantes que es remunta a finals del segle XIX. De bon començament, fou batejada amb el nom d’Alfons XII, el monarca que va projectar-ne la construcció en plena onada de guerres carlistes. La denominació original, de fet, encara presideix la porta d’entrada d’un recinte que posseeix un valor arquitectònic considerable, fins al punt que l’any 2011 fou declarat Bé d’Interès Cultural (BIC). La imatge aèria de tot el conjunt, al cim del mont Ezkaba, mostra de la seua magnitud.
Durant el franquisme, producte de la repressió exercida pel règim, hi van passar entre 4.900 i 7.000 reclusos, segons les fonts, 700 dels quals hi van acabar morint. Tot i que l’aforament era de 350 persones, en algun moment s’hi van aplegar prop de 2.500, raó per la qual les condicions d’higiene i de salut eren realment penoses. En estat d’abandonament de fa temps, l’única activitat que l’antic penal acull cada any és un homenatge en memòria dels qui van haver de patir aquell infern.
El lingüista Ernesto Carratalà —que esdevindria professor de la Universitat de Barcelona i era nebot del poeta espanyol Luis Cernuda— va veure com el seu pare, un tinent coronel partidari de la República, moria assassinat a l’inici de la Guerra Civil. Per bé que amb prou feines tenia 18 anys, en aquell moment va decidir adherir-se a les tropes republicanes a fi de defensar els mateixos ideals que li havien costat la vida al seu progenitor.
Ell també seria capturat i condemnat a mort durant el combat bèl·lic, per bé que la pena li fou commutada per una estada a Sant Cristòfol. El 22 de maig de 1938 va ser un dels més 795 presoners que van prendre part d’una fugida històrica que, no obstant això, va acabar amb la detenció de la pràctica totalitat d’ells i amb la mort de 207. “La pau no arribarà fins que tots els qui vam patir aquell horror no haguem desaparegut”, va proclamar solemnement Carratalà en un dels actes convocats a Ezkaba. L’any 2015, a 96 anys, el seu cor va deixar de bategar.
José Fuster, natural de Xàtiva, també va perdre el seu pare a Navarra. L’any 2011, quan ja tenia una edat provecta, va poder recollir les seues restes en un acte d’homenatge celebrat a les portes de la fortalesa militar. Va vessar un munt de llàgrimes, igual com tants altres que han visitat, in situ, unes parets que són sinònim de mort. Els veïns de les poblacions del voltant asseguren que en diversos punts del mont Ezkaba hi ha soterrades centenars de víctimes. D’altres van ser afusellades en unes altres poblacions, mentre que les més afortunades van rebre sepultura en un cementiri ple d’ampolles que han permès la identificació dels cossos.
En qualsevol cas, la dispersió dels presos i els trasllats continuats d’un penal a un altre foren la tònica habitual durant la repressió franquista. Pel d’Ezkaba hi van passar, per exemple, 66 presoners catalans, 51 de valencians i cinc de balears. Alguns d’ells van participar en la fugida mítica, la més important d’Europa, ocorreguda en plena Guerra Civil.
Dia D, hora H
“Día de la fuga: 22 de mayo a las 8”, encara es pot llegir a una de les parets de la sala que ocupava la brigada número 7. En efecte, a les vuit de la vesprada d’aquell dia es va produir una fugida que es considera històrica, encara que el final no va ser tan feliç. Els 14 organitzadors que assenyalava la sentència van ser afusellats a la volta del castell de Pamplona, al bell mig de la ciutat. Molts altres van perdre la vida de manera incògnita, per les muntanyes navarreses.
La premsa de l’època va tractar de restar importància a la fugida massiva. Així, el 31 de maig de 1938,Diario de Navarra titulava una de les seues informacions d’una manera poc noticiable: “Unas fugas sin importancia”. La peça en qüestió reproduïa una nota del Servicio Nacional de Premsa en què es podia llegir: “En un campo de concentración de presos se ha producido una revuelta promovida por un grupo que formaban los reclusos más indeseables, los cuales consiguieron arrastrar a otros de tipo análogo, en número de 795, valiéndose precisamente del buen trato y soltura de movimientos que se les concedían en el campo de referencia. Humano régimen que se aplica en la España de Franco”. “La sublevación en el Fuerte de San Cristóbal revela el grado de descomposición de la retaguardia rebelde”, va titular també d’una manera eufòrica el diari Abc.
Els 200 reclusos que van ser assassinats a trets als voltants de la fortalesa no van tenir tanta sort com els més de 500 que van ser detinguts i retornats a la mateixa presó. Aquests van continuar malvivint i passant gana dins de la cel·la, però en molts casos, al cap dels anys, van poder eixir-ne amb vida. De tots els fugitius, únicament tres van aconseguir escapar amb èxit: Jovino Fernández, José Marinero i Valentín Lorenzo, que van poder travessar els Pirineus i accedir a França. Les famílies de tots tres van aplegar-se a l’homenatge que es va celebrar a Ezkaba l’any 2013.
Una victòria moral
Aquell episodi, però, va contribuir a reduir el nombre d’interns i millorar-ne les condicions, tan pèssimes, que havien sofert fins a aquell moment. I és que la frase del general Franco que presidia el recinte no tenia gaire relació amb la realitat: “Si se visitasen los establecimientos penales de los distintos países y se comparasen sus sistemes y los nuestros, puedo aseguraros [sic] sin temor a equivocarme que no se encontraria régimen tan justo, católico y humano como el establecido desde nuestro movimiento”.
Després de la fugida, dels 2.500 presidiaris que n’hi va arribar a haver, es va passar a uns 1.500, que era la xifra que es comptabilitzava el 1940. A més, es va obrir una infermeria a la presó on va reeixir la tasca del metge gallec Francisco Lamas, que havia estat alcalde de Lugo en representació d’Izquierda Republicana. Tots els seus companys a la corporació municipal van morir assassinats, però ell va poder sobreviure i va servir de gran ajuda a molts dels interns malalts. Lamas, que havia nascut el 1905, va morir el 1987.
Les parets de Sant Cristòfol, com ha quedat dit, reflecteixen l’angoixa que van patir els seus inquilins. En una d’elles, corresponent a la brigada número 9, es llegeix això: “Aquí en estos sótanos por meses de prisión estuvieron los presos civiles por los sucesos de octubre de 1934”, en referència a la vaga revolucionària protagonitzada pels miners a Astúries. Alguns d’ells van ser empresonats ací quan el Govern de la República, aquell any, va adaptar Sant Cristòfol com a destinació dels presos polítics. Qui els havia de dir la importància que tindria molt pocs anys després, sota la dictadura franquista, aquesta reconversió en centre penitenciari...
En ocasions, el motiu de la mort que especificaven els botxins a l’acta de defunció sempre era idèntic: “Traumatisme”. Això passa, per exemple, en la mort conjunta de 21 presos que va tenir lloc a la localitat veïna de Berriozar l’1 de novembre de 1936, o en el cas dels quatre afusellats del 17 de novembre d’aquell mateix any a Artica.
“El cementiri de les ampolles”
A partir del 1942, el penal de Sant Cristòfol va esdevenir sanatori penitenciari —funcionava com a tal des de feia dos anys— i els seus morts van deixar d’amuntegar-se a les cunetes de les carreteres. Les protestes de les poblacions de la contornada per l’enviament continuat de cadàvers als seus cementiris també va obligar a buscar una ubicació on sepultar les despulles dels finats. És en aquest moment quan s’acota una zona, a escassos metres del penal, on es poden dur a terme els enterraments.
Des de llavors, els cossos són introduïts en unes caixes de fusta de pi amb una ampolla a dins que indicava el nom del difunt. La botella —de xarop, d’aigua, de vi, de gasosa o d’alcohol— sempre es trobava entre les cames i aportava informació —certa o no— sobre la causa de la seua mort. Cap dels cossos no duia calçat, perquè aquest material era reutilitzat pels responsables del penal. Sí que van soterrar-se anells sense valor material, mitjons o alguna navalla d’ús comú.
L’any 2007, els membres de l’associació per la recuperació de la memòria històrica Txinparta i de la Sociedad de Ciencias Aranzadi van iniciar els treballs d’exhumació de l’anomenat “cementiri de les ampolles”, que va estar actiu fins al 1945, quan la fortalesa de Sant Cristòfol va deixar de ser un sanatori penitenciari i va començar el procés d’abandonament. De moment ja han pogut ser identificades 49 sepultures, les restes de les quals han estat lliurades als seus familiars.
Tots els informes que acompanyen els 131 cadàvers d’aquest cementiri apunten a una sola causa de mort: la tuberculosi. Cadascuna d’aquestes víctimes anava acompanyada d’una medalla de lamare de Déu de les Angústies.
Una angoixa de debò. Alguns historiadors que han estudiat a fons aquest cas no dubten a qualificar Sant Cristòfol amb el títol de “camp d’extermini”. Perquè, en efecte, la fortalesa habilitada en penal militar en temps de la Segona República —1934— va esdevenir un autèntic infern per als mateixos defensors de la legalitat republicana. •