Una de les obres que va contribuir de manera més destacada a enfortir la campanya anticlerical portada a terme pels lliurepensadors catalans i espanyols, a finals del segle XIX, ha quedat colgada en l’oblit. Fins i tot la desconeixen els historiadors més preparats de l’anticlericalisme, com ho demostra ara un cop més la tesi doctoral convertida, d’altra banda, en el magnífic estudi que per primer cop analitza a fons de manera monogràfica aquest moviment a casa nostra, Viure l’anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923), d’Albert Palà i Moncusí, I Premi d’Assaig Ateneu Barcelonès. Publicat per l’editorial Afers, és la versió millorada d’una tesi doctoral.
Ens referim al llibre Los frailes, su origen y costumbres, del mestre laic i periodista Joan Cañellas i Rivas (Igualada, Anoia, 1849 - Barcelona, 1909), francmaçó, republicà, exescolapi i també pastor evangèlic durant un període curt de la seva vida.
El llibre apareix esmentat, a l’estudi avalat per la universitat, a peu de pàgina, en qualitat de text que pertany al “passat clerical” del seu autor, tot i que l’edició citada es publica el 1888, quan ja fa alguns anys que el personatge va renegar de la religió catòlica —ho va fer el 1875, com és prou sabut— i va penjar l’hàbit dels escolapis, a més del dels protestants.
Qualificació sorprenent, perquè, a més, la coberta indica clarament que el text és un discurs pronunciat en una lògia maçònica, la Bética —de Sevilla—, i l’edició del 1888, que és la tercera, es completa amb una sèrie d’articles sobre la llibertat religiosa. També perquè l’autor dedica aquesta tercera edició a la lògia Faro de Iluro, de Mataró, de la qual era germà fundador. I perquè que el llibre és anunciat de manera destacada i reiterada al setmanari lliurepensador, maçó i republicà progressista El Progreso, de la mateixa ciutat, fundat i dirigit pel seu autor.
No hi podia haver cap dubte sobre el caràcter d’aquest llibre. El republicà maçonitzantEl Motín, de Madrid, dona una notícia bibliogràfica de l’edició, amb aquest comentari: “Demuestra el autor haber hecho un profundo estudio de los vicios que corroen las instituciones monásticas, y a continuación reproduce varos artículos acerca de la libertat religiosa, que indudablemente harán que se busque con afán en las librerías este opúsculo”. És més que un opuscle, però: té 112 pàgines.
VUIT EDICIONS
A l’escrit necrològic que li va dedicar el periòdic republicà Igualada radical s’informa que l’obra ha obtingut la “friolera” de vuit edicions. Les dues primeres, però, van tenir una circulació restringida als cercles lliurepensadors i francmaçons de Sevilla i es van publicar sense el coneixement de l’autor.
Però la iniciativa d’imprimir el text de la conferència per part dels assistents a la xerrada de Cañellas mostra que els va causar una impressió molt favorable i ben excepcional. N’hi ha constància documental.
El 27 de desembre del 1882, el diari liberal madrileny El Debate publica en portada una extensa crònica del seu corresponsal a Sevilla, amb data del dia 18, sobre la conferència feta, de “manera magistral”, per Cañellas, llavors pastor evangèlic —i casat amb la filla d’un altre pastor, Dolores del Pino—, que poc després seria destinat a Salamanca, on va abandonar l’Església evangèlica, abans de traslladar-se a Mataró. El corresponsal destaca que el conferenciant va ressaltar la “malèfica influència del convent en la societat” i comenta que si hagués d’esmentar-ne els millors passatges es veuria obligat a transcriure-la sencera.
En aquest acte, Cañellas va animar la gran família maçònica —llegim en l’edició del 1888— a ser més valenta i decidida, i a no amagar la seva condició, a l’hora de lluitar pels seus ideals de regeneració social i progrés, de llibertat i fraternitat, en contra del “jesuïtisme” i en contra del regnat de la hipocresia, el fanatisme i el fariseisme dels frares i monges.
Ben maçònica va ser també la crida final del discurs, referint-se als convents, als frares i a les monges. I, finalment, va transcriure, amb unes majúscules emfàtiques: “Instituciones caducas, carcomidas y viciadas, necesitan de la piqueta de la ciencia para levantar después en su lugar un gran templo A LA FRATERNIDAD UNIVERSAL”. Ras i curt, la substitució dels convents per les lògies maçòniques.
Això ho deia el 1882 i quan va tenir l’ocasió d’editar el text de la conferència, sis anys més tard, es va adonar que si només hi atacava els frares pel seu parasitisme, alguns seguidors i admiradors seus podrien pensar que salvava la resta de l’Església catòlica. I per això va incloure-hi uns articles sobre la religió en general —més ben dit, contra la religió— en els quals es pregunta per què la fatídica ombra del capellà ha de disposar els destins dels homes lliures.
L’escandalós oblit del llibre, i ara el seu malentès sobre el seu contingut, ha frenat considerablement l’interès dels historiadors pel personatge, un dels lliurepensadors més coneguts del seu temps a tot l’Estat. I un exemple claríssim d’un dels trets que, com destaca Albert Palà i tots els historiadors, distingia l’ensenyament laic és el fet que el moviment progressés agermanat amb els lliurepensadors i els maçons, i també els republicans. D’altra banda, també és un exemple que molts dels pastors que van introduir l’Església evangèlica a l’Estat eren maçons. No oblidem que la francmaçoneria, que neix inicialment deista, és una creació del protestantisme anglès.
LA RELIGIÓ DEL FUTUR
Per a Cañellas, i per a molts germans, la maçoneria havia de suprimir la religió, més ben dit, ser la nova religió. És una idea compartida per molts maçons. Un historiador que la comenta a fons, Luis P. Martín, de la Universitat de Clermont-Ferrand (a “La modernidad política de la masonería en la España contemporánea”), cita l’article anònim “La masoneria como religión del porvenir”, publicat, en dues parts, al Boletín Oficial de la Gran Logia Simbólica Regional Catalano-Balear, entre el setembre del 1906 i el gener del 1907.
La desafortunada posteritat de Joan Cañellas i el poc interès per avançar en el coneixement de la seva vida han fet que l’historiador no podés determinar-ne l’autoria. Una visita a les hemeroteques digitals amb el nom de l’article en el cercador descobreix que Cañellas n’ha de ser, sens dubte, l’autor: guanya un concurs d’articles, l’agost del 1904, amb un text titulat exactament igual, “La masonería como religión del porvenir”, concurs convocat per l’entitat que presidia, la Fraternidad Republicana Graciense. Un cap se sap això, la informació de l’article premiat es pot llavors confirmar amb la necrològica que li dedica Igualada radical, biografia reproduïda per Agustí Dalmau en l’estudi Lliurepensadors igualadins(segles XIX-XX).
UN PROGRESSISTA MOLT POPULAR
La popularitat espanyola de Cañellas queda demostrada per un sol fet. El 5 de febrer de 1890, Cañellas va tenir l’honor de figurar a l’àlbum de grans personatges del diari republicà-progressista El País, de Madrid, en portada, com a model de les persones que se sacrifiquen pels ideals del progrés. La nota biogràfica recorda que va ser redactor i fundador de diaris a Sevilla, Valladolid, Madrid i ara n’és a Mataró, on en menys d’un any i mig El Progreso, sota la seva intel·ligent direcció, ha fet callar l’òrgan dels clericals, El semanario de Mataró, després d’una enèrgica campanya en pro del lliure pensament i de la maçoneria.
Cal indicar que El Progreso, que primer s’autodefinia com a “republicà, lliurepensador i literari”, al cap de molt poc temps va passar a substituir “literari” per “maçó”, fet excepcional en les publicacions promogudes per membres de la societat i dirigides al públic en general. Com va dir a la conferència de Sevilla, els maçons s’havien de presentar amb la cara oberta, consell que pocs germans seus van seguir. És un gest que el singularitza entre els maçons catalans i espanyols.
El correligionari —de la religió progressista— El País presenta Cañellas com un màrtir del progrés que ha sacrificat benestar i comoditats per la puresa de les “nostres doctrines”. Per començar, ja va renunciar als molts beneficis i avantatges que reporta a Espanya vestir la roba eclesiàstica, quan el 1875 va abandonar “l’exèrcit clerical”, el dels escolapis.
Però quan l’any 1909 el diari va sintetitzar la seva figura en donar la notícia de la seva mort, va prioritzar la seva tasca pedagògica. I recordava que l’insigne republicà, i obrer del progrés, va ser un dels primers mestres laics d’Espanya i va dedicar a l’ensenyament —exercida a Mataró i al barri de Gràcia de Barcelona— tota la seva intel·ligència i la seva voluntat.
Igualada radical, per la seva banda, va encetar la nota necrològica amb la proclamació que la llibertat estava de dol, i que el lliure pensament perdia un dels seus més ferms campions.
Els freqüents i virulents atacs de la dreta catòlica i dels conservadors, tant la de Mataró com la de Barcelona, rebuts en vida i en morir-se és una altra prova de la seva gran popularitat.
El rector de la parròquia de Sant Joan de Gràcia el va denunciar per injúries, però l’Audiència de Barcelona el va absoldre. Tot va començar amb uns atacs predicats des de la trona pel rector, l’any 1892. “En la impossibilitat en què es trobà l’ofès de respondre-li allí mateix, perquè a l’església no deixen prendre la paraula,” va escriure La Campana de Gràcia, Cañellas publicà dos fulls, “En defensa propia” i “Réplica”. El fiscal va denunciar sense èxit el primer i el rector, el segon, també sense èxit.
«UN CÀSTIG DE DÉU»
El carlí El Correo Catalán va dir que la seva mort, tal com va titular la notícia, va ser un càstig de Déu perquè el “cura renegado D. Juan Cañellas y Ribas falleció repentinamente en una casa de lenocinio y en un momento horrendamente desgraciado”. Potser la víctima no hauria qualificat de desgraciat el moment de la seva mort.
La nota continuava així: “El rayo de la divina justícia —afegia— cayó sobre la frente de aquel impúdico renegado, mientras se revolvia en el crimen y en los precisos días en que preparava otra ofensa gravísima y pública al Cristo Redentor. ¡Justos juicios de Dios!”. El diari es refereix al berenar escolar laic del Divendres Sant que celebraven les escoles laiques, lligades al lerrouxisme. La nota va ser reproduïda sencera per diversos periòdics catòlics i conservadors, com el Diario de Gerona, La Hojita, de Gandia, i Ca Nostra, d’Inca.
El setmanari carlí de Mataró Ressó de l’avenir, per la seva banda, va criticar que la premsa liberal i republicana digués només que havia mort el primer mestre que va obrir una escola laica a ciutat i que va lluitar pels ideals de l’emancipació. Calia indicar, deia, com havia publicat un diari de Barcelona, on havia mort i per això reproduïa la nota del Correo. Però com que “una casa de lenocinio” no li devia semblar una expressió prou clara, la va canviar per una casa de prostitució.
El Progreso de Barcelona, dirigit per la gran feminista Ángeles López de Ayala, maçona i republicana també, i l’últim periòdic en què Cañellas va col·laborar, va replicar l’escrit del Correo amb un article titulat “Las hienas carlistas”, en què indicava que la mà que va guiar la ploma que injuriava Joan Cañellas a més de mal nascut, no tenia sentit moral, i era segurament la d’un dels capellans trabucaires, responsables de tants robatoris i assassinats que taquen l’hàbit que vesteixen. I que els que qualifiquen de càstig de Déu la mort de Cañellas tenen la sort que Déu no existeix, perquè si existís, on anirien a raure aquests miserables, traficants de mentides, enganyacriatures ensotanats, sinó a l’infern?
La nota necrològica d’Igualada Radical indicava que va deixar una tasca tan fonda, en el camp de l’ensenyament laic, “que Barcelona, Catalunya i fins i tot Espanya han d’agrair-li”. L’agraïment, però, no s’ha pogut encara fer explícit, més d’un segle després de la seva mort, amb el gran estudi d’Albert Palà —ni s’havia fet mai per part dels historiadors proselitistes del laïcisme, la maçoneria, el lliure pensament i l’anticlericalisme— a causa d’una escandalosa badada universitària, llufa acadèmica curiosament similar, però de sentit contrari, a la recent tesi doctoral que inclou el setmanari antisemita Catalunya social de Ramon Rucabado en el grup de la premsa catòlica liberal i tolerant.