Els crítics

El polvorí del Líban, la ferida de Beirut

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El dia 6 de juny de 1982, Israel va iniciar de manera oficiosa la invasió del Líban. Era el punt esclatant d’una dècada convulsa i de destrucció, amb l’inici l’any 1975 d’una cruenta guerra civil que va dividir gran part de la ciutat entre la facció occidental, majoritàriament musulmana, i l’oriental, de majoria cristiana maronita.

En aquest mapa d’agitació permanent, el punt d’inici de la invasió israelita és el fet que connecta amb el final de Beirut (El rehén), que mostra una primera escena que intenta exposar quina és la realitat sociopolítica del país a principis dels 70. Bàsicament, un conglomerat de religions, cultures i tradicions que viuen en tensió, però en aparença pacíficament. A banda de resumir per la via ràpida ­—sense matisos, ni cavernes— l’ànima d’una ciutat convertida en rusc —cristians, musulmans, jueus i drusos—, serveix com a solvent mise-en-scène de l’acció que vindrà, de tots els perquès que mouen els personatges, des de Sandy Crowder, una mesurada i a voltes gèlida Rosamund Pike, i especialment de Mason Skiles, un penitent i alcoholitzat Jon Hamm, el popular Don Draper de Mad Men, en el que suposa el seu millor paper —i film— després de la immortalitat catòdica aconseguida gràcies a la sèrie. Ell haurà de suportar, pràcticament sol, el pes de la ferida que sustenta el gruix de la pel·lícula. Una ferida que és la raó de ser: primer, per una tragèdia personal que el fa sortir de Beirut l’any 1972, quan era un dels diplomàtics més importants dels Estats Units; i segon, per una ciutat que es dessagna deu anys després, oberta en canal, quan Skiles ha de tornar per fer-se càrrec d’una missió d’alt risc. 

Beirut
Direcció: Brad Anderson
Estats Units, 2018
Durada: 109 minuts
Guió: Tony Gilroy
Música: John Debney
Fotografia: Björn Charpentier
Repartiment: Jon Hamm, Rosamund Pike, Mark Pellegrino, Dean Norris, Shea Whigham, Alon Aboutboul, Jonny Coyne.  
Gènere: Thriller. Espionatge

Dirigida per Brad Anderson, realitzador d’alguns èxits televisius com The Sinner, Person of Interest, Fringe o The Killing, i de films també intricats com Transsiberià (2008), Beirut (El rehén) mostra les maquinacions del joc de negociar, de fer-ho amb vides humanes, amb raons d’estat i d’altres encara molt més fosques, com si es tractés d’una mà de pòquer d’aposta insospitable, en què tot té un preu i pot anar de farol. Escrit amb bon pols per Tony Gilroy —autor del retorçat artefacte narratiu i de denúncia que va ser Michael Clayton (2007) i cosignant de la molt notable Rogue One: Una historia de Star Wars (2016)—, el film només decau al tram final, amb alguna bala treta del barret de copa i amb una fi massa indulgent amb l’arc argumental. En el camp de la destresa, cal destacar, per sobre d’altres punts, la sobrietat de l’acció i la negociació, que avança gairebé de manera literària, i la manera que Anderson té d’integrar la guerra en el paisatge de la normalitat, amb runes desoladores i carrers destruïts, en una polsegosa recreació del polvorí del Líban, que, per desgràcia, tant ens recorda altres polvorins actuals que esquerden el mapa de l’Orient Mitjà. 

Amb totes les peces, cinematogràfiques i històriques, al taulell, Beirut (El rehén) esdevé un bon exemple d’un tipus de cinema que sobreviu al tsunami de l’asèpsia política. Construït a partir de fets claus de la història moderna, de posar-hi el focus i la intenció no reparadora, el darrer film de Brad Anderson resulta un bon engranatge de ficció com a mesura del gir narratiu, dels personatges i noms embolicats, dels afers dels agents secrets o dobles, de la peripècia negociadora amb ostatges pel mig, de l’atmosfera que provoca patiments i acceleracions cardíaques. Ideal per fer un bon díptic estival d’espies del tot complementari amb l’entreteniment adrenalínic de Mission: Impossible – Fallout.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.