'Rogue one': el convidat inesperat

Contra pronòstic, 'Rogue one', el nou film de la factoria creada per George Lucas al voltant d''Star Wars', esdevé una de les creacions més poderoses visualment i més atractives des del punt de vista de la narrativa interna i dels codis de la nissaga galàctica. Sense cavallers jedi, espasses làser i, tret d'aparicions puntuals de la princesa Leia i Darth Vader, sense personatges emblemàtics. Una criatura amb vida pròpia i, fins a cert punt, autònoma.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot començava -en una galàxia molt llunyana, és clar- amb la princesa Leia enviant al petit R2D2 a una destinació segura per evitar que el robot i una informació molt valuosa caiguen en poder de les tropes de l'Imperi. Així, Leia serà capturada per Darth Vader, però la informació, vital per als rebels, serà preservada. Parlem, ja ho saben, de l'inici d'Star Wars (1977) la pel·lícula inaugural de la nissaga dirigida per George Lucas i el quart episodi en termes cronològics.

Rogue One: A Star Wars Story, és tot just la història de com s'aconsegueix aquell missatge, ni més ni menys que els plànols de l'Estrella de la Mort, la poderosa arma que amenaça amb liquidar la resistència dels rebels. De primeres no sembla un argument molt incitador. Almenys, no en comparació amb el bastant satisfactori VII episodi dirigit per JJ Abrahams, El despertar de la força, que significava la tornada a l'activitat de la franquícia després de la molt desafortunada segona tongada d'episodis. Pel·lícules amb Lucas de nou als comandaments i que, a grans trets, abundaven en la infantilització del tercer episodi, El retorn del Jedi, i sotmetien la història a un seguit de diàlegs banals i codis importats del cinema de crispetes més insubstancial, amb moments puntuals salvables. Un carreró sense eixida.

De la mateixa manera que Abrahams havia revitalitzat un altra nissaga històrica, Star Trek, aquell VII episodi desenvolupava un discurs molt més adult i rocós, aportava esplèndides troballes visuals que creuaven el món estètic Star Wars amb uns altres referents (amb les pel·lícules de Ridley Scott planant pels fotogrames), filava molt més prim en el tema dels repartiment -esplèndida la tasca de càsting- i adoptava una decisió discutible però d'una eficàcia provada per a nostàlgics de la nissaga, la recuperació del trio principal de personatges, amb uns envellits Leia (Carrie Fisher), Luke (Mark Hamill) i Han Solo (Harrison Ford). Un retorn a l'esperit fundacional.

Imatge del film

Així les coses, Rogue One, tot i disposar d'un generós pressupost de 200 milions de dòlars -llargament amortitzat, ja- semblava un producte rutinari i secundari pensat per fer caixa mentre es va donant forma a l'episodi VIII. Però l'equip encapçalat pel jove director Gareth Edwards (Nuneaton, Anglaterra, 1975), responsable de les inquietants i meritòries Monsters (2010) i Godzila (2014), ha capgirat les expectatives amb una cinta plena de troballes i de solucions narratives eficients dins de les cotilles de l'argument de partida.

Un espectable vibrant i escrit amb efectivitat per Tony Gilroy (guionista de la saga Bourne i director de l'estupenda Michael Clayton) i Chris Weitz (director d'American Pie, entre més), sobre una història de John Knoll i Gary Whitta. Els uns i els altres reforcen el to adult que tenia la pel·lícula d'Abrahams. La d'Edwards és fins i tot més bruta i crua, perquè introdueix alguns trets de realpolitik (la guerra és la guerra i obliga a fer coses que no voldries fer) que matisen la beatífica visió de l'aliança rebel i juga amb el tema de la mort de manera més despietada i lliure, a l'estil de les noves sèries de televisió que estan marcant la dècada. I fins ací hauríem de llegir.

Altrament, tal vegada Felicity Jones no ha aconseguit fer oblidar l'estupenda Rey de Daisy Ridley del VII episodi, però el repartiment és igualment sòlid i té encerts com la incorporació del mexicà Diego Luna o d'un Forest Whitaker cada vegada més morganfreemanesc. Juntament amb això, hi ha la recuperació digital de Leia amb l'aspecte de Carrie Fisher del 1977 i també del personatge encarnat per l'històric actor Peter Cushing, Moff Tarkin: veure un personatge de la pel·lícula inaugural amb l'aspecte que tenia aleshores i interactuant en una cinta del 2016 és un petit miracle digital. I una gratificació per als seguidors més veterans, a més d'un homenatge als filmes originals molt més subtil que el realitzat per Abrahams.

Rogue One, a més a més, és un producte més conscient de la seua interdependència amb la nissaga i amb el cinema d'aventures en general. Conscientment o no, es recupera la filosofia pastitx de Lucas -aquella barreja de gèneres entre les històries de cavallers, les aventures de l'espai i les essències orientals- per portar-la a una dimensió sense prejudicis i sense recórrer a ewoks ni personatges infantiloides i irritants. Tant, que hi ha una escena d'una acció rebel al mig d'una ciutat enmig del desert d'ambientació aràbiga que recorda les imatges que hem vist, reals i cinematogràfiques, de les guerres a l'Iraq o l'Afganistan. O un personatge invident, de trets orientals, amb una especial connexió amb la "força" i habilitat amb les arts marcials.

Imatge de 'Rogue one'

Fins i tot les escenes bèl·liques de la tremenda mitja hora final recorden, per les palmeres i per alguns homenatges implícits, escenaris i pel·lícules localitzades a Vietnam o al Pacífic de la Segona Guerra Mundial. Fotogrames que no estalvien moments de certa duresa l'esperit del qual podem desvelar. Imatges que, combinades amb la batalla de naus espacials que té lloc al mateix temps, d'una eficàcia colpidora, configuren un tram final que està entre els millors espectacles que ha aportat la franquícia. Tot, sense cavallers jedi ni espases làser i amb una presència testimonial de Darth Vader.

Segurament l'efecte sorpresa, l'alegria per un convidat agradós i inesperat, ha jugat en favor de la pel·lícula i de la seua valoració crítica, en molts casos superior a la de la cinta d'Abrahams. Però es tracta, al cap i a la fi, d'una preqüela més divertida i substanciosa del que molts podien (podíem) imaginar. I un llistó certament incòmode per a propers films.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.