És habitual pels aficionats als progressos de la intel·ligència artificial astorar-se periòdicament per l’última notícia sobre com un robot —terme genèric per definir un aplicatiu informàtic— ha estat capaç d’aprendre a jugar a un vídeojoc mirant vídeos a Youtube. Durant segles, voler saber com funciona la nostra ment ha estat una constant entre els pensadors de totes les èpoques i llocs, però el caràcter especulatiu de moltes d’aquestes reflexions i la dificultat de contrastar-les empíricament han deixat estancat durant molt de temps aquest camp del coneixement. Fins que hem tingut la possibilitat de recrear artificialment la manera com els humans processem el món que ens envolta, el que ha esdevingut una línia de recerca molt fructífera per trobar respostes a aquests interrogants. Però dit això, no deixa de sobtar que, amb el que sabem avui, segons alguns, un dels que més l’ha encertada sigui un filòsof del segle XVIII, com l’escocès David Hume.
O com a mínim així ho creuen algunes de les veus més prominents de l’anomenada ciència cognitiva, una disciplina enfocada en l’estudi de la ment i que ha tingut un paper crucial en la revolució informàtica de les últimes dècades.
Paradoxalment, la ciència cognitiva tal i com la coneixem avui dia, té els seus orígens en la fundació el segle XIX de la línia de recerca de la psicologia experimental. I és paradoxal perquè, en poques dècades, aquesta línia acabaria dominada, aclaparadorament, pel conductisme. Una disciplina que, directament, nega l’existència de la ment i predica que l’estudi de la psicologia ha d’estar fonamentat en l’anàlisi de la relació entre un estímul observable i les respostes conductuals que aquest provoca. L’estudi de la consciència i les representacions mentals —que René Descartes o Hume proposaren— havien desaparegut d’aquesta àrea del coneixement amb vocació de ciència, fins que mitja dotzena d’estudiosos van dur a terme una veritable revolució copernicana al camp d’estudi, sense la qual és difícil entendre els progressos fets en la intel·ligència artificial.
Probablement, el més destacat d’aquests revolucionaris seria el lingüista Noam Chomsky. En una conferència a la Universitat de Princeton el 2012, Chomsky recordava que les mirades dominants els anys 50, quan ell era investigador, eren el descriptivisme (una mena d’estructuralisme a l’americana) i el ja esmentat conductisme. Les dues, idees que anclaven l’estudi de les llengües en les ciències socials. Contra això, Noam Chomsky impulsa el programa d’investigació generativista, no tant com un teoria tancada, si no com una recerca amb metodologies i premisses compartides la proposta de la qual ha anat variant en el temps. Un prisma que promou la cooperació entre la biologia evolutiva, l’antropologia i la lingüística, empenyent l’objecte de recerca del camp d’allò social, on es trobava originàriament, cap allò biològic. Això sí, mantenint al seu nucli la idea de gramàtica universal, la creença que tot ésser humà neix programat amb una gramàtica compartida amb la resta de l’espècie, cor del pensament chomskià i que molts altres cognitivistes li han discutit.
Per dir-ho resumidament, el lingüista estatunidenc considera que el llenguatge és un fenomen intern al nostre cervell, com ho són els sistemes de planificació motriu i immunològic, per exemple, i que és individual i intensional (així, amb essa) a la vegada. L’últim terme vol dir que, per a ell, la sintaxi no consisteix en associacions linears, no és un procés d’aprenentatge conductista en què un estímul produeix una resposta. Parlar de l’atribut intensional vol dir que reconeix una essència computacional al que ell anomena la facultat de llenguatge, que l’organitza d’una determinada manera, en un sistema en què les paraules tenen uns trets determinats que fan que s’acoblin de formes concretes. Els exercicis de morfosintaxi que fèiem a l’escola i els arbres que en resultaven quan representàvem les relacions entre els mots d’una frase són l’exemple més gràfic de la intensionalitat.
L’aportació de Noam Chomsky parteix de dos axiomes filosòfics. El primer, el que la tradició anomena el problema de Plató, o el problema de la pobresa d’estímuls. O com una criatura és capaç de crear oracions gramaticalment correctes amb un número limitat d’inputs, el que suggeriria capacitats innates. I el segon, el problema de Descartes, o el problema de l’aspecte creatiu de l’ús del llenguatge. O la creença que la llengua que emprem en el dia a dia té un aspecte creatiu, constantment innovatiu, productiu, il·limitat i indeterminat. Això és, que no pots saber què dirà una persona en base a la seva situació en el moment en què parla. I és coherent: altres persones ho entendran, ja que evoca pensaments que la resta podrien haver expressat per si mateixos. Per repassar: el llenguatge, segons el prisma cartesià, és il·limitat, indeterminat, sense causes contextuals i coherent en el sentit referit. Chomsky fa seves aquestes dues contribucions d’aquests dos gegants de la filosofia.
I és per aquest motiu que el generativisme posa el focus en la creativitat, o productivitat del llenguatge. En la seva capacitat de producció d’un immens número de combinacions, però també en el fenomen constatat de la possibilitat d’expressar un significat que no ens és familiar ni té ni pot tenir cap relació amb l’experiència. Chomsky encunyà la coneguda frase al món dels generativistes de “les idees verdes incolores dormen furiosament”, una frase que és una contradicció en si mateixa i que difícilment pot sorgir d’una experiència empírica, però que és gramaticalment correcta, per constatar que les llengües no atorguen una semàntica (o significat) per se, si no que el que tenen és una sintaxi interna, universal a tot parlant, i una pragmàtica construida per convenció però modelada pel que tenim dins del cap.
Des de la idealització metodològica del seu programa d’investigació —és a dir, des del constructe teòric que proposa Chomsky com a hipòtesi de treball que ha de ser verificada pel mètode científic—, el nostre cap és una caixa d'eines amb què percebre i pensar el món en termes sensoriomotors (el so) i en termes conceptuals (de significat) resultants de la superposició d’interfícies vinculades als processos mentals. Quelcom que du a Noam Chomsky a especular sobre la possibilitat que el llenguatge hagi evolucionat com un instrument intern per al pensament, i que el fet que l’utilitzem per comunicar-nos, que l’externalitzem, sigui només un efecte secundari. I l’ús de terminologia del món de la informàtica no és cap coincidència.
Així, des de la visió expressada, aprendre un idioma és exposar-se a una experiència idiomàtica que actua com a disparador del que ja tenim dins del cap i que opera de la forma referida. És a dir, que un infant amotlla els inputs que rep del català al seu sistema mental, com ho fa un ordinador al que li donem unes indicacions i estructura el que rep d’una manera determinada.
El filòsof Jerry Fodor, l’impulsor de la teoria de la modularitat de la ment, o la proposta que sosté que el nostre cervell articula diferents mòduls centrats en tasques diferents, du el matemàtic Alan Turing, considerat una de les figures clau de la informàtica teòrica, al terreny de les ciències cognitives. Turing considerava que el pensament és una operació sintàctica d’oracions mentals, quelcom que, de poder-se demostrar, faria plausible la defensa de la intensionalitat del llenguatge chomskiana. També és Fodor qui dedica a David Hume un llibre en què arriba a afirmar que la ciència cognitiva, tota ella, és una nota al peu a les seves aportacions.
El filòsof estatunidenc, ja traspassat, sosté que Hume fou pioner en definir una teoria representacional de la ment. Això és, en primera instància, considerar, com Descartes, que la ment és el lloc de les representacions i causacions mentals. Però anant més enllà. El també filòsof, l’escocès, va bastir tota una psicologia pensant en les propietats semàntiques i referencials de les idees i les seves propietats causals incorporant la dimensió empírica, per la qual destacaria més que no pas per la cognitiva. I de la qual Fodor prescindeix, centrant-se, només, en la seva proposta pel que fa a la psicologia. David Hume va concloure que les entitats que pensem i de les quals parlem són fictícies, les estableix la imaginació i no una naturalesa física que les identifiqui. Segons Chomsky, aquesta és una conclusió correcta que s’ha rebutjat erròniament en els enfocaments del llenguatge i pensament que han dominat les discussions filosòfiques en aquests temes en l’actualitat.
Malgrat que Jerry Fodor discrepa en la creença de David Hume que les idees són imatges i que les seves propietats semàntiques s’han d’entendre en termes de similitud, o que les relacions causals dels objectes mentals —idees o representacions mentals, per exemple— són associacionístiques. En contrapartida, Fodor creu que no et cal assumir una postura associacionística quan pots tenir-ne una de computacional, a la manera de Turing. I resitua, així, el que ell veu com el pare del cognitivisme, a Hume, en un terreny familiar pels informàtics.
Amb totes aquestes aportacions —i les que no s’han referit en aquest article— no és d’estranyar, doncs, que el cognitivisme, a més d’amb l’experimentació amb humans sota condicions controlades per conèixer com es formen i s’apliquen els conceptes, o la velocitat amb què pensem en objectes mentals, per exemple; i des de la neurociència, amb animals, inserint-los electrodes per copsar l’encesa de neurones concretes o, de nou amb la nostra espècie, amb l’escaneig magnètic de positrons; el disseny i l’experimentació amb models computacionals s’ha erigit en la disciplina que ens ocupa com una via de recerca prou concloent. Els resultats de la qual, cal dir, reverteixen sobre el progrés pel que fa la intel·ligència artificial.
Per ara hem estat capaços d’aproximar-nos prou a conèixer els circuits i l’activitat cerebrals que fan possible formes primàries de consciència com la de l’exemple que obria l’article. Però en paraules del catedràtic de Psicobiologia de l’Institut de Neurociència a la Facultat de Psicologiade la Universitat Autònoma de Barcelona, Ignacio Morgado, encara som lluny de saber “com es dona l’emergència o canvi qualitatiu que converteix l’activitat cerebral en qualia”. Un terme filosòfic, aquest últim, que designa els continguts o qualitats subjectives de les experiències conscients, que en nosaltres permeten integrar grans quantitats d’informació en una única percepció. Un concepte que remet al que David Hume anomenava impressions, o en la seva versió més dèbil, idees. I el que té més mèrit de tot plegat és que Hume ho apuntava ara fa uns 300 anys, i clarividències com aquestes cal posar-les en valor.