Traductora d’una bona nòmina dels més destacats autors de llengua anglesa, també és professora associada de traducció a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, on és membre del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània.
—Ara en què treballa?
—Ara mateix amb un llibre d’Alice Munro, per a Club Editor. Feia quatre anys que no en fèiem res. Ara m’està interessant bastant l’Alice Munro. Em va costar d’entrar-hi. El primer llibre que vaig traduir era molt escabrós, molt cruel. Allò que dius: “Per què explica aquestes coses tan horroroses?”. M’hi he anat fent, de tant traduir-la, i em va agradar molt Estimada vida. A l’Alice Munro no li interessen les vides felices perquè està convençuda que tota vida té un problema i el que li agrada estirar és el problema de cada persona. Ara m’ho estic passant bastant bé perquè tinc la impressió d’entendre el que em vol explicar. Alice Munro no s’assembla a ningú, no imita a ningú. És bastant autodidacta i a còpia d’anar escrivint, escriu el que vol. Ella diu que li agraden molt els autors del sud dels Estats Units, que és amb qui s’emmiralla però quan va començar a escriure no tenia ni idea de qui eren. És de les autores més difícils que m’he trobat. Entens perfectament el que t’està dient però reescriure-ho costa molt.
—És la tercera o la quarta obra que tradueix d’ella, no?
—Sí. Per exemple, amb Coetzee m’ha passat claríssimament. Cada vegada m’és més fàcil. Agafo un llibre del Coetzee i és com si ja el tingués a dins. La seva manera d’escriure és molt brillant. Té un anglès molt robust i senzill.
—Quan va traduir La senyora Dalloway, de Virginia Woolf, el 2013, va dir que havia estat com una revelació.
—Perquè és meravellosa. Virginia Woolf costa molt entendre què t’està dient però quan ho entens t’eleva. Tens la sensació que és literatura autèntica. I emociona bastant. Tot el que ella diu és punyent. Qualsevol llibre de la Virginia Woolf demana que deixis que et vagi caient a sobre. I això, en els temps que corren ho fem molt poc.
—La falta de temps és un problema per a la traducció, avui dia?
—Sí, sempre. La traducció són moltes hores. Jo tinc la sensació de dedicar-hi el temps que necessita. En el cas de La senyora Dalloway vaig fer-hi moltes repassades, però moltes, moltes més de les que és normal. Té moltes capes. L’últim llibre seu que he traduït és Un esbós del passat, que és autobiogràfic, i jo l’he trobat tan preciós. Explica molt com escriu, i també la seva infantesa i el poble on vivia amb la seva família. Com més he disfrutat és traduint-la a ella. Perquè tens la sensació que estàs descobrint una manera de dir les coses. Aprens, t’ensenya.
—Ha traduït altres autors com Raymond Carver, Tolkien, Orwell, Jane Austen, Toni Morrison, Nadine Gordimer, Margaret Atwood...
—Tolkien, per exemple, trobo que és dels autors que escriu millor. Tolkien i Salman Rushdie sembla que t’estiguin dictant. Que els tinguis a darrere i et diguin: endavant, endavant. És fàcil la translació de tan ben escrit que està. Tolkien té moltes paraules de la naturalesa. Recordo haver après moltes coses, de rierols, torrents...
—La seva primera traducció va ser de Jean Rhys. En canviaria coses, avui mateix?
—Aquesta la van tornar a publicar i no me la van deixar mirar i em va saber molt greu. Segur que en canviaria coses. Aquella traducció la vaig disfrutar molt. És un llibre molt bonic. Ara em fa molta il·lusió que tornaré a traduir una Jean Rhys, uns contes; és un autor que m’estimo especialment.
—S’ha guanyat la vida amb traduccions literàries i fent de professora a l’Autònoma?
—Els primers quinze anys només feia traduccions, literàries i el que em queia. I em vaig guanyar la vida d’una manera molt precària. Realment, hi ha hagut moments de pànic. Des que visc amb el Toni [Toni Clapés, poeta i també traductor], no, perquè som dos i és diferent. Des que vaig entrar a la Facultat, ja estic més estable. Un traductor sol, que visqui sol molts anys, acaba embogint per l’economia. És molt oscil·lant.
—Aquesta precarietat ha empitjorat o s’ha atenuat?
—Econòmicament crec que aquests últims temps s’està millorant una mica. Hem estat 10 o 15 anys que no s’havia apujat res.
—I malgrat la precarietat, es dona més valor a la feina del traductor?
—Sí, primer que es tradueix bastant bé, per no dir molt bé. Les traduccions han millorat moltíssim i estan fetes amb molta professionalitat. Ha canviat molt des que han sortit aquestes editorials petites. Es valora més el que fem els traductors. Fas un treball més en equip. Et sents molt més ben tractat.
—A la facultat veu alumnat disposat a seguir aquesta mena de treball èpic del traductor literari?
—El problema és que són molt joves. N’hi ha que es veu que sí, que els agrada molt i és probable que acabin fent de traductors. Una cosa que sempre penso és que no pots començar a traduir abans dels 30 anys. És a dir, que no pots dedicar-t’hi. Trobo que necessites una mica de currículum vital. És massa reconcentrat. Has d’haver viscut una mica per ser capaç de reinterpretar i reescriure.
—Abans de la seva primera traducció, quina vida feia?
—És bastant estrany perquè vaig treballar a l’alcaldia de Sitges. L’alcalde volia algú que li fes les cartes en català. No recordo ben bé com hi vaig arribar. Treballava bastant poquet. Va ser l’últim alcalde franquista. Tenia una agència de duanes, i després, quan va deixar de ser alcalde, durant un any o dos em vaig llegir tot l’Alcover-Moll perquè no tenia feina. Estava allà a la feina de duanes i quan ell volia una cosa en català la feia. Però, és clar, coses en català en feia més aviat poques.
—Ara s’entén que demani que no es tradueixi abans dels 30 anys...
—Jo crec que és important viure abans. I si no, perquè et cremes molt ràpid, com que és una feina que econòmicament costa molt que t’arribi a compensar... Jo no conec cap traductor que pel seu compte, sol, hagi pogut comprar-se un pis. N’has de tenir moltes ganes.
—La tradició catalana de traductors està oblidada?
—És una tradició boníssima. Durant un temps hi va haver força escriptors que es dedicaven a traduir. Però amb el franquisme es va perdre. I després el començament va ser bastant lent i dolent. Els que vam començar vam fer el que vam poder.