A les societats occidentals hi perviu encara la idea de l’existència de l’amor romàntic: el d’un home i una dona que “han nascut per estar junts”, que fan “una parella ideal”. Són els tòpics que exalten la forma d’amor considerat normal fins fa no gaire. Fins i tot, avui dia, entre molta gent se segueix entenent com el paradigma de la “normalitat” afectiva i sexual.
L’amor romàntic
El concepte té uns orígens llunyans en el temps. El filòsof Plató parlà de la via cap al coneixement a través de l’estimació de les coses belles, la qual cosa permet copsar la idea abstracta de bellesa que —segons deia el filòsof— és una de les més altes jerarquies en el món intel·ligible, i, així doncs, s’arriba al saber. A partir d’aquí, l’amor idealitzat no necessita el contacte físic, la sexualitat; fins i tot, es pot considerar la realització física com un impossible, quelcom que no es veu mai culminat en el món real. A la mitologia grega els amants perfectes estaven units i foren dividits en dos. L’amor és el desig de cada una de les dues parts de trobar l’altra, la perduda.
L’adaptació a la vida quotidiana de la teoria d’arrel platònica és la creença que existeix per a cada persona una “mitja taronja” que li donarà la felicitat. O dit d’una altra manera, que les pel·lícules romàntiques —i les novel·les del mateix gènere— es basen en la realitat.
Al llarg de la història l’amor romàntic ha estat cantat per trobadors, poetes, dramaturgs... fins a convertir-se durant el segle XIX en l’estadi ideal entre un home i una dona que han nascut per estar junts, que estaven predestinats a estimar-se. Es tracta d’un amor tan fort que no necessita per existir el contacte físic, sexual, i que així pot durar anys i anys. Només si és degudament normalitzat davant la societat, a través del matrimoni canònic, pot a la fi contactar físicament i “fructificar” a través del fills.
L’estructura ideològica que hi ha rere l’ideal d’amor romàntic implica de forma inexorable rols socials radicalment separats entre l’home i la dona. Ell és el fort, el que guarda de perills i dona seguretat a ella, la part dèbil. Ell s’encarrega d’obtenir el necessari per viure i ella gestiona la llar, on té els fills i els cuida per assegurar la descendència i, en fi, ajuda en tot l’home.
Durant el segle XIX s’arribà al paroxismed’aquest ideal d’amor romàntic. Citava La Vanguardia —el 24 d’abril de 2016— l’antropòleg social i cultural Xavier Roigé, degà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, quan asseverava que “l’amor romàntic naix de les classes altes del segle XIX”, en el sentit que “a la fi es fusionen el matrimoni i l’amor, s’exalta el concepte de família amb una clara separació dels rols de l’home i la dona: ella es dedica a la llar i se sublima la idea de maternitat”.
En efecte, a la societat de la centúria del 1800 s’establiren els cànons d’aquell amor romàntic, que era l’únic acceptat socialment i legalment. La dona, des de ben petita, era educada per arribar a la culminació biològica i social de la seva existència: el matrimoni. A les escoles per a senyoretes se les preparava: aprenien a llegir i escriure, però sobretot en “les tasques de la llar”. D’aquí l’expressió “anar a costura”, en què costura és sinònim d’escola. Servir l’espòs o, en el seu defecte, el pare era la missió de la seva vida.
Així s’expressava el 1896 a través del diari palmesà La Almudaina un tal Luis Taobada sobre el debat incipient a Madrid i Barcelona —arran dels moviments feministes i sufragistes que havien pres una considerable volada a la Gran Bretanya, els Estats Units...— sobre si les dones haurien de poder estudiar el mateix que els homes: “No em sembla gens bé que les senyoretes es dediquin a ser metges ni advocades, i trob molt més lògic que segueixin la carrera de mares de família (...). No hi ha res més horrible que veure una senyoreta discutint amb els doctors, ni res més agradable que veure-la repassar els calcetins paterns”. No es tractava d’una excepció, sinó de la norma social. El mateix se sentia a dir entre les classes dominants a Catalunya, el País Valencià, Espanya i també a tot Europa i Amèrica. Fins i tot es pot dir que la majoria social no veia en l’educació —i menys en la reivindicació dels drets— de les dones gaire més que una moda inconvenient d’algunes exaltades.
En aquella societat qualsevol alteració dels rols predeterminats en funció del gènere es considerava del tot inacceptable. Per tant, el que sortia de la norma era molt mal vist, sovint costava l’oprobi social i en els casos més subversius la llei els penava amb multes i fins i tot amb la presó. I poques coses eren més subversives que els amors prohibits.
Amors prohibits
Qualsevol relació sexual fora del matrimoni era un “amor prohibit” i, per tant, podia ser objecte de càstig per part de les autoritats, a excepció de les relacions entre homes —encara que fossin casats— i prostitutes, que s’acceptaven legalment —a l’Estat espanyol, igual que a molts d’altres països occidentals, la prostitució estava regularitzada a través de reglaments ad hoc, un per província—, i socialment es feia com si no es veiessin.
Ara bé, si existia pecat carnal fora del matrimoni i de la prostitució, aleshores sí que es corria un risc seriós. Bé, cal aclarir que el risc el corrien les dones. No així els homes, en especial si eren de classe benestant. Els mascles no havien de patir. Amb les dones les coses eren diferents. Resultava inimaginable que una dona decent acceptés tenir relacions sexuals fora del matrimoni, i fins i tot es considerava que una dona no tenia desitjos sexuals. En conseqüència, no era possible que tingués amants. Si en tenia era una qualsevol, una pervertida, una perduda i culpable de la relació il·legítima.
Aquesta consideració es veu amb el tracte diferent que s’atorgava als amants fora de la norma. Si es descobria una relació d’aquesta mena, normalment a través d’una denúncia, la policia deixava anar l’home i, en canvi, a la dona se l’obligava a presentar-se a l’ajuntament de la localitat per multar-la. Explica un cas el 1895 La Almudaina, de Palma, quan la policia va fer acte de presència en un pis, per la denúncia de la pietosa veïnada, on hi havia una parella d’amants. Deixaren anar l’home i a la dona —sempre eren, com diu el diari en el cas concret, “del ram de les domèstiques” o, si no, d’un altre ofici, però en tot cas de classe baixa— l’obligaren a presentar-se l’endemà a l’ajuntament de la seva localitat, on seria multada i “severament amonestada” pel seu comportament “indigne”. No cal ni dir-ho: el fet que s’hagués de presentar al consistori era una vergonya humiliant; tothom sabria el que havia fet i cauria sobre ella el més intens oprobi social. Per a l’home, res; fins i tot els diaris es guardaven de donar-ne cap detall —de les dones a vegades sí que n’oferien— que pogués servir per identificar-lo.
Aquest amor prohibit no era res comparat amb el que protagonitzaven homes d’església i alguna feligresa. Despertava les xafarderies i molestava i feia enfadar fort ferm l’autoritat eclesial. Una precisió: la molestava i feia enfadar si transcendia l’afer amorós; si no, silenci. Però si es coneixia públicament, aleshores el bisbe instava les autoritats civils a perseguir sense pietat els dos responsables d’unes desviacions tan intolerables. Si se’ls agafava, ell era sermonejat i per ventura castigat —enviant-lo a un altre destí per exercir, amb obligació de penedir-se, de resar molt i càstigs semblants—, però sobre ella queia tot el deshonor i la vergonya social. No era estrany que acabés exercint la prostitució. Els diaris més arrelats en el sistema polític i social del moment no solien fer-se ressò d’aquests episodis, però d’altres de més crítics sí. Per exemple, La Unión Republicana, de Palma, explicava el 1898 que el bisbe de Mallorca havia demanat unes setmanes abans a la Guàrdia Civil que perseguís, trobés i empresonés el capellà de Sencelles, que havia fugit amb una joveneta, menor d’edat: “Se l’emportà de la casa paterna després de ben aconsellar-la [la cursiva no deixa escletxes per al dubte: va tenir relacions sexuals amb ella] i [després] l’abandonà en la indicada casa non sancta...”, o sigui, un prostíbul, de Palma, on la trobaren els guàrdies al cap de pocs dies.
Era un cas típic: quan una al·lota havia estat “deshonrada” no tenia gaires més opcions que acabar fent de prostituta. I no en parlem ja si l’amor prohibit havia fruitat, en forma d’embaràs, ja que aleshores la cosa es complicava força per a la dona; només li quedava l’avortament il·legal en condicions pèssimes i, per tant, amb un risc seriós de morir, o l’assassinat del nounat després d’amagar com fos l’embaràs, un brutal costum que no era gens estrany. L’alternativa, tenir la criatura, resultava quasi impensable: suposava que el nen seria titllat legalment com a “il·legítim” i la dona, marcada de per vida. Tot això, si no passava el que amb relativa freqüència relataven els diaris amb l’eufemisme típic per als casos així: “Una jove en estat interessant s’ha llevat la vida...”. Així de desesperada era la situació en què quedava una dona jove, “deshonrada” i en estat interessant, o sigui embarassada sense estar casada.
L’amor prohibit entre un home de classe benestant o —avui diríem— de classe mitjana i una al·lota del “ram de les domèstiques” o en general pobra sovintejava força. A la premsa balear —i el mateix segur que es podria trobar a la valenciana i catalana— de finals del segle XIX s’hi veuen molts d’exemples. És prou il·lustratiu d’això el que escrivia un cronista del diari de Palma La Última Hora quan narrava, el 1898, un dels casos extrems citats: una joveneta palmesana, criada, s’havia enamorat d’un jove de bona posició, amb el qual mantingué “relacions il·lícites” fins que ell l’abandonà després de ser denunciats. Ella rebé la humiliació abans descrita d’haver d’anar a l’ajuntament a rebre la imposició de la multa; no pogué suportar la vergonya i es matà: “Es tractava d’una al·lota sobre la qual havia posat els seus ulls i les mans un senyoret d’aquells de camisa emmidonada i que l’havia arrossegada al fang. És la repetició, Déu ho sap!, de l’eterna estrofa negra del poema de l’amor...”.
Per sobre de tots els “amors prohibits” en destacava un de molt especial. Tant, com que la premsa no s’hi referia mai. L’homosexualitat. Se la considerava un vici repugnant. La perversió més nefanda que es podia imaginar. En bona lògica corresponent, la premsa, sempre tan puritana i que anava tant i tant alerta a no ofendre les classes benestants, no en parlava. Excepte en comptades ocasions, que sempre servien per reafirmar el caràcter pervers d’aquesta pràctica sexual. La multa per a un esteta —així anomenava la premsa els homosexuals— si se’l trobava en actitud impossible de dissimular, resultava immensa: fins a 125 pessetes —quan els ingressos mitjans d’un treballador no qualificat estaven, a finals de segle, entre les 400-500 pessetes anuals— i, segons els països, podia suposar pena de presó.
Una de les poques ocasions en què la premsa de l’Estat espanyol en general i en particular la de Balears parlà dels estetes permet entendre la profunda animadversió que se’ls tenia: fou quan el polític mallorquí Pascual Ribot, que era governador civil de Cadis, va imposar en aquella província una “llibreta per a tots els estetes”, segons explica La Unión Republicana, l’octubre del 1898, a l’estil de la que existia per a les prostitutes —pagaven una quantitat cada mes per estar legalitzades i tenir la llibreta on constaven els controls mèdics que passaven—. L’ocurrència de Ribot va aixecar un clam d’indignació. Sobretot entre els seus oponents polítics, que aprofitaren l’avinentesa per demanar el seu cap. L’aconseguiren. Després d’una gran polèmica hagué de dimitir. L’episodi palesa l’odi que socialment aixecaven els estetes, molt superior al que mereixien les prostitutes. L’homosexualitat era “el més nefand dels vicis”, deia el periòdic citat, que, després de la dimissió del polític, encara insistia a perseguir legalment Ribot per haver-se atrevit a regular l’homosexualitat, per molt que fos d’una manera tan peculiar: “És que n’hi ha prou amb deixar cessant un individu que s’atreveix a reglamentar els estetes perquè puguin fer comerç amb tan detestable i repugnant vici?”.
Així es veia l’homosexualitat a finals del segle XIX, el més perseguit dels amors prohibits.