Amb l’aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils recent, l’imaginari pel que fa a l’islam es veu tacat per les perturbadores imatges d’un grup de joves fent-se fotos amb cinturons d’explosius i duent a terme els preparatius per cometre’ls. Amb filtracions del sumari del procés sobre el cas, o amb informacions sobre com l’imam que va empènyer els adolescents a immolar-se predicava que calia matar els infidels. També per l'incident a la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Cornellà (Baix Llobregat), un succés travessat, a més, per consideracions homòfobes i xenòfobes. Però aquest no és l’islam del qual em parlava ara fa uns tres anys en Pablo, un historiador de formació i professió nascut a Alacant. Aquests dies tan intensos, on els sentiments dels testimonis de la violència revifen amb força, volia repassar les notes que vaig prendre durant la conversa que vàrem tenir a casa seva, quan ell encara treballava per a la Universitat de Barcelona. Totes elles una prova més de com no es pot parlar d’islam, en singular, sinó d’islams, en plural. I en el seu cas, com una forma de creixement personal.
L’interès de qui escriu aquestes línies per la qüestió s’inicia amb un article publicat a VICE News coincidint amb el 28 de juny de 2015, dia de l’orgull LGTBQI. Durant la recerca descobriria un treball del també historiador paquistanès Ishtiaq Hussain en què assenyalava la despenalització de l’homosexualitat per part de l’imperi Otomà el 1858, i com els països resultants de la seva desintegració la mantingueren. Fins el punt que a Jordània no fou perseguida fins que el país no es trobà sota el mandat de la societat de nacions entre 1922 i 1945. O copsava com a Albània, on les sexualitats divergents estan permeses des de 1995, a partir del col·lapse comunista, s’erigia com el país dels balcans més respectuós amb els homosexuals, segons la secció Europea de l’Associació Internacional LGBTI (ILGA-Europe). Fins el punt de disposar d’una llei contra la discriminació.
En Pablo explicava que havia nascut a Alacant, una de les ciutats amb l’índex d’estrangers comunitaris i extracomunitaris més alts de l'Estat, on les persones són sovint preses per estrangeres, mentre em parlava del joc d’indentitats en què vivia des de ben petit. En la tradicional festa dels moros i cristians, recordava, un home l’agafaria del braç mentre reia i es preguntava què hi feia un “moro” a la banda dels cristians. “Era com una persona híbrida, que podia estar, sense voler-ho, en un munt de llocs a la vegada, però que havia de prendre una actitud o una altra en funció d’on fos”. Els equívocs seguirien a Holanda, quan s’hi establí per investigar sobre el colonialisme holandès a Indonèsia. Allà el prenien per marroquí fins el punt que algun cop havien cregut que havia falsificat el seu passaport. Potser és per tot això que considera que les identitats no són estanques, tal com m’escrivia fa uns mesos a través de Facebook. En aquest sentit, parlava del llibre Les identitats que maten, d'Amin Maalouf (La Campana, 1999), i del racisme latent en la nostra societat i les discriminacions múltiples que la travessen.
També en aquelles dates vaig tenir l’oportunitat de parlar amb l’imam francès Ludovic-Mohamed Zahed, l’entrevista amb el qual va quedar en un calaix, com la del Pablo, fins que vaig decidir-me a publicar-ne una part. Sincerament, em feia respecte tractar una qüestió tan sensible, per com de sobrecodificada està. Zahed defensa un islam lliure del jou de bona part de les prescripcions de la tradició, la necessitat de responsabilitzar-se de la interpretació i separar el context dels seus orígens de la dimensió espiritual que les seves creences duen associada. “L’islam no existeix com a tal”, explicava, “el que hi ha són musulmans”. I correspon a cadascun d’ells reconèixer-se en la religió a partir d’allò que ja duen dins com a éssers humans, per emprar les paraules de l’historiador alacantí. La labor d’aquest imam que diu donar més preguntes que respostes als fidels ha trobat ressò en centres de culte a París, Marsella, Lille, Estrasburg i Lió. I a Catalunya, aquesta sensibilitat la recull, primer, l’Associació Catalana per la Integració d' Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (ACATHI), i després Nasij, el grup del qual prenen part en Pablo i molts altres. Persones que vehiculen la seva fam d’espiritualitat a través de l’islam i ho fan des d’una mirada queer, el terme en què se situen els que no se senten còmodes en el binomi home-dona.
A Alacant, Pablo no se sentia identificat amb el moviment LGTBQI local per la barrera generacional que hi existia aleshores. La seva arribada a Barcelona anà associada a l’assumpció del compromís amb les sexualitats dissidents, però també l’implica amb el feminisme i l'anti-racisme, a través del grup de recerca Multiculturalisme i Gènere de la UB amb la historiadora irlandesa establerta a Catalunya, Mary Josephine Nash. Així, les complicitats s’estrenyen i es configura un espai on poder viure l’espiritualitat amb menys restriccions. Tot i que no sempre és fàcil, per la islamofòbia entre el col•lectiu LGTBQI, d’una banda, i els musulmans que veuen les dissidències de sexe i gènere com un fenomen exogen, tal com ve anunciant Nasij. Però continuen. I amb ells, una mirada diferent, diversa, d’una religió que és tan nostrada com qualsevol altra.