Islam divers

Ludovic-Mohamed Zahed: del salafisme a liderar l’islam LGTBQI francès

Nascut a Alger el 1977, Ludovic Mohamed Zahed creixeria a mig camí d’Algèria i França per establir-se definitivament al segon país el 1995, els anys més cruents de la guerra civil que assolaren la nació nordafricana. La seva formació religiosa l’adquiriria amb els Germans Salafistes mentre estudiava per esdevenir imam. Fou en aquest procés quan es reconegué a si mateix com a gai. Aquestes són les seves històries i les seves idees.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Com va canviar la seva relació amb la religió quan es va reconèixer com a homosexual?

Quan vaig tornar amb la família a França tenia 17 anys. No vaig arribar a ser imam malgrat que altres amics sí ho van fer. Em digué a mi mateix que no, que era massa per a mi. Després de dos anys de pensar i pensar em vaig dir que era massa difícil. Vaig haver de deixar l’islam perquè no havia abandonat la meva sexualitat. Perquè no ho havia triat. Per un moment vaig creure que podria deixar-ho tot enrera.

—I què va fer, a partir d’aleshores?

Vaig estudiar psicologia i vaig treballar. Tot anava bé: tenia el meu pis i era molt independent. Vaig tornar a París i vaig descobrir la vida gai, la més estereotipada, les festes, trobar-se amb molta gent i aquestes coses. Però em vaig adonar que allò no estava fet per a mi. Vaig passar de l’islam més dogmàtic i estereotipat a la vida gai més estereotipada. Sentia que em faltava alguna cosa. I li vaig dir a ma germana que volia donar-li una última oportunitat a l’islam.

—Com va ser aquest retorn?

Només de pensar en tornar a pregar em posava malalt. Vaig decidir fer-ho poc a poc, i pensant-hi molt, ja que aleshores estava interessat en el budisme, però em vaig trobar amb monjos que em deien que les dones tenien mal karma pel sol fet de ser-ho, i que per progressar havien de reencarnar-se en homes. El mateix pels homosexuals. Em vaig dir a mi mateix que potser la misogínia i l’homofòbia eren arreu. Va ser així com vaig tornar a l’espiritualitat a través de la tradició de l’islam, a pregar com a musulmà. Tot això després de peregrinar al Tibet, de viatjar al Nepal i a l’Índia. Vaig buscar formes diferents de viure l’espiritualitat. Així em vaig adonar que no coneixia l’islam, si no el Fiqh, que no és el mateix que la Xaria. El Fiqh és la comprensió del missatge mentre que la Xaria és el missatge en sí mateix.

—Expliqui’s, si us plau.

El Fiqh és, en general, més literal, especialment entre els salafistes. Salafista ve de Salaf, que en àrab vol dir “aquells que són els nostres ancestres”, “els que hi eren abans que nosaltres”. I se suposa que ells entenen l’islam millor que nosaltres. Alguns eren molt homòfobs, d’altres lladres i mentiders, i així hem hagut d’adaptar la nostra comprensió avui. Si hem de prendre alguna recomanació d’ells, una recomanació de fa més de 1.000 anys, no ens l’hem de prendre literalment. Hem d’entendre el seu context i que la misogínia i l’homofòbia són visions polítiques.

—Així doncs, separa la religió en tant que tradició i el seu context històric de l’espiritualitat?

Amb 17 anys no era capaç, ni cultural ni intel·lectualment, de diferenciar espiritualitat i religió en tant que una representació política feixista del control de les identitats. L’espiritualitat està molt més relacionada amb l’emancipació i el progrés avui dia. Amb 27 anys, 10 anys després de descobrir que era gai, em vaig passar set anys creient que no podria ser musulmà i homosexual a la vegada. Per primera vegada a la meva vida vaig ser capaç de pensar en això sense patir. Vaig treballar amb organitzacions implicades en la lluita contra el VIH, vaig visitar 29 països de tot el món, com l’Iraq o el Pakistan. Però també vaig visitar l’Índia i el sud d’Amèrica, on vaig poder copsar que els prejudicis eren els mateixos malgrat que hi dominessin cultures i religions diferents. Tot plegat estava molt més relacionat amb factors econòmics, culturals i educacionals. No tenia res a veure amb la tradició o la religió musulmanes, o la cultura àrab per se.

—Va centrar la seva tesi en aquesta qüestió, no? I va impulsar el moviment islàmic LGTBQI.

Vaig fer la meva tesi doctoral sobre l’homosexualitat a l’islam, sí. També aquells anys vaig fundar una organització de musulmans homosexuals francesos. Després d’això, uns quants anys després, ara em trobo en pau amb mi mateix per la meva sexualitat i espiritualitat. No vull anar d’un extrem a un altre com vaig fer en el passat. Penso que aquesta és l’essència de la Xaria. No és una aproximació literal, com la del Fiqh, que ara rebutjo totalment. La idea de religió com una representació del control de les identitats.

—Parli’ns de la seva manera particular de comprendre la religió.

Per dir-ho breument, jo utilitzo el terme ijtihad, proper a gihad. Un terme que fa referència a la persona que vehicula la seva espiritualitat a través de l’islam i que es fa responsable de la seva interpretació. Quelcom molt diferent de resignar-se a la interpretació d’altri. Per suposat que pots treure avantatge dels que han anat abans que tu, però no pots incórrer ens els seus errors. No repetint el que han fet durant un miler d’anys. En els seus orígens, l’islam acceptava la poligàmia, o fins i tot els homosexuals tenien més drets que no pas ara sota alguns règims. Nosaltres provem d’entendre l’ètica que hi ha rere el que van fer, mantenint-la però adaptant-la als nostres temps, al nostre context. Això és el que crec que tothom hauria de fer amb la seva religió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.