Afirmar que la religió és present en les vides de molts dels que diem viure’n al marge cobra una dimensió grotesca per a qui escriu aquestes línies. Estar casat amb una russa ortodoxa d’ascendència txuvaixa, un poble de creences d’inspiració tengrianista pròpies de les comunitats turqueses centre-asiàtiques, de mare budista de l’escola hindú de Sivananda Saraswati i veí d’un barri on un terç dels seus residents provenen de països de majoria musulmana, obliga a una reflexió permanent sobre l’espiritualitat. En aquest cas, sobre la decisió d'arraconar-se'n.
És per això que és útil un llibre com el d’El futur de la religió (Herder, 2017) de Salvador Giner, doctor en sociologia per la Universitat de Chicago i estudiant, després, a les universitats de Colònia i Cambridge. És també professor a l’última esmentada, a Reading, Lancaster i West London. I ara catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona (UB).
Giner sosté en aquest assaig una tercera via entre l’ateisme militant que de vegades ha degenerat en la institució de religions positivistes i l’agnosticisme, en el qual hi veu una certa desídia intel·lectual. La seva és una laïcitat humanista que reconeix la multifuncionalitat religiosa i el seu caràcter “radicalment històric”. Se situa enfront de qui preconitza un futur sense religió, i ho fa referint l’antropologia física, la genètica i la biologia que constaten una predisposició humana cap a la formació de conceptes que exigeixen algun tipus d’ultranaturalitat. Reivindica, en aquest text, el valor de la conversa i l’amistat entre creients i no creients, mentre defensa l’amabilitat d’un laïcisme tranquil que accepta, implícitament, un ateisme per a minories o individualitzat.
El ‘factor religiós’
Criat en un entorn secular, em va sorprendre llegir Francis Fukuyama assenyalant la religió i no el desenvolupament econòmic com el mecanisme que va permetre l'evolució política. A The Origins of Political Order (Farrar, Straus & Giroux, 2011), el filòsof estatunidenc esmenta l’església catòlica medieval com l’instrument que fa que els vincles tribals comencin a disoldre’s. Quan aquesta institució va decretar que els béns d’una vídua traspassada havien de ser propietat de la congregació i en cap cas d’un eventual nou marit, sense voler-ho, trencava amb segles de preeminència de vincles de tipus familiar i assentava les bases d’una col·lectivitat que transcendia la tribu. També segons els autors citats en aquesta obra, la incapacitat manifesta dels estaments polític i militar d’imposar-se sobre el religiós va originar un equilibri de poders del qual emanarien els sistemes de contrapesos de les democràcies liberals.
Trobar en la denostada església dels nostres avis l’establiment dels drets de propietat individual i una llei transparent i predictible trastoca les conviccions de qualsevol ateu radical.
Una sensació semblant em va quedar després de llegir Los enemigos íntimos de la democracia (Galaxia Gutenberg, 2012) del filòsof francès d’origen búlgar Tzvetan Todorov. El pensador, que ens va deixar el passat febrer, situa en la polèmica entre Pelagi i Sant Agustí d’Hipona l’origen de les idees seculars més influents dels nostres dies.
Així, des que Pelagi reconeix la sobirania de la voluntat en Déu, mitjançant els artefactes narratius i argumentatius del cristianisme del seu temps, Nicolas de Condorcet secularitza el seu pensament i dissol la idea de Déu en un poble igualment omnipotent i susceptible d’autotransformar-se. Són els orígens del que Todorov anomena “messianisme polític”. D’altra banda, la possibilitat de comprendre el món de forma absoluta a través de la ciència, és una idea més agustiniana que pelagiana. El precursor del liberalisme francès Henri-Benjamin Constant escriuria a la seva obra Principis de la política (1806) que la vida social obeïa lleis rigoroses i que era possible descobrir-les. Per a Constant, “el legislador és per a l’ordre social el que el físic a la natura”.
Als que es troben familiaritzats amb la història de les idees, una disciplina encunyada per Isaiah Berlin, no els costarà endevinar el que sorgiria d’aquesta secularització de la polèmica religiosa.
Constant pariria intel·lectualment Frédéric Bastiat, les obres principals del qual van ser escrites entre 1848 i el 1850. La forma com Bastiat pretenia diferenciar-se del socialisme utòpic de la seva època era, precisament, fonamentant el seu pensament en la ciència. Ho va fer abans que Karl Marx dugués aquesta opció política al terreny de la contrastació empírica. El “socialisme científic” s’encararia al “liberalisme científic” del francès. Bastiat, com Pelagi, creia que el món creat per Déu no era dolent, i que a més evolucionava espontàniament cap a la direcció correcta. I Pelagi, com aquest autor fonamental del liberalisme de França i arreu, recomanava no comptar massa amb la gràcia divina i recolzar-se en l’esforç personal.
És una evidència que cal recalcar que ni Pelagi ni Agustí no desencadenen tradicions homogènies. Els seus elements irradien el debat intel·lectual del segle XIX fins els nostres dies. Això és un bon exemple del que Salvador Giner anomena al seu llibre el “factor religiós”: la interdependència entre la religió i altres components de la vida social.
Religions positivistes
Fa uns anys vaig sentir-li dir a un militant de la causa LGTBQI musulmana el terme “religions positivistes”. Feia referència a les aproximacions cientificistes de la realitat, a la pretensió de fer encabir l’experiència humana en categories científiques universals que projectaven un futur idíl·lic. Com una manera de transplantar els anhels de nous éssers humans en noves edats al terreny de la secularitat. Tzvetan Todorov constata a la perfecció les arrels religioses d’aquesta pretensió intel·lectual. Però, reconeixent les limitacions de qui escriu, també pot ser un exercici interessant repassar la seqüència que va del beat del segle XII Joaquim de Fiore fins a Marx. Passant per Hegel.
Fiore organitzava la història en edats seguint la lògica trinitària. L’era del Pare, inscrita al Primer Testament, és una edat de lleis, de por al totpoderós i de treball. La del fill, és una edat que s’inicia amb el nou testament i fins els seus dies, on hi impera la submissió del fill cap al pare, l’estudi, la fe i la disciplina. I una tercera era: la de l’Esperit, resultant d’un apocalipsi; de la fi del món. Una edat governada per la llibertat, l’alegria, la contemplació i l’esperança. Un cel a la terra.
La correspondència de Fiore amb la visió orgànica de l’esdevenir històric de Hegel, amb la teleologia que dibuixa el filòsof de Turingia com a resultat de la metàfora de l’amo i l’esclau i la lluita pel reconeixement és evident. La dissolució de la barrera entre ètica i lògica establerta per Immanuel Kant redundava en favor d’un estadi de consciència superior que permetia descobrir una llei universal en la història. Una visió no exempta de crítica dels militants de l’ateïsme com Ludwig Feuerbach, que acusava Hegel de bastir l’últim reducte de la religió vestint-la de pensament racional.
Marx, després de Feuerbach, desproveirïa el pensament de Fiore de tot vestigi de metafísica cristiana i establiria que les col·lectivitats humanes resulten del factor exogen de l’economia, de les bases materials de les societats. I que del conflicte entre els que posseïen els mitjans de producció i els que no en resultava el progrés de la història cap a una nova edat on nous éssers gaudirien de la seva visió particular del cel a la terra: el comunisme. És des d’aquesta lectura que hi ha qui parla de “religió positivista”.
Salvador Giner fa una reflexió semblant en la seva obra quan apel·la a la humilitat del seu humanisme laic. Massa vegades ha operat en certs ateismes una substitució de termes sense prescindir del marc conceptual de les religions. Potser per l’esmentada antropologia física, la genètica i la biologia que l’autor ja referia i que ens predisposa a creure en allò sobrenatural. Giner apunta que creients i no creients comparteixen el desig per la veritat amb què conferir sentit a la vida de qui la busca. I conclou: front a un món que presenta la cultura dels nostres temps com a absurda i sense sentit, els qui signifiquen les seves vides a través de la religió i els que ho fan a través de l’humanisme són a la mateixa banda de la trinxera.
El futur de la religió
SALVADOR GINER
Herder editorial, Barcelona, 2017
Assaig, 164