Amors prohibits (II)

El nazi i la jueva

Els amors prohibits fan que els amants s’enfrontin a les seves pròpies contradiccions. Martin Heidegger, un dels filòsofs més importants de la història, deia que estimava Alemanya i Hitler per damunt de tot. Però el gran amor de la seva vida fou Hannah Arendt, la gran filòsofa jueva. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ella també es debatia internament, sabia perfectament que el seu mestre, que el seu gran amor era o, almenys ho havia estat, un nazi, un ultradretà espantós, un enemic mortal del seu poble, un col·laborador necessari dels grans crims que es van produir a Alemanya des de l’arribada al poder d’Adolf Hitler el 1933. Feia disset anys que no el veia, que no s’havien escrit, feia massa temps que tot s’havia esfondrat, que el temps i els estralls de la guerra havien esborrat per sempre el món que havien conegut i gaudit ben junts. Sí, el corrent del temps havia destruït el que havien estat. Pocs dies abans del seu viatge, Hannah Arendt havia llegit amb repugnància les cartes que Martin Heidegger havia tramès recentment a Karl Jaspers, amic comú de tots dos. Era una insofrible barreja d’autenticitat i de tendència a les mentides, a la covardia, indigna d’un home com cal. S’havia indignat. No sabia si quan fos a Friburg, després de tant de temps cauria en la temptació d’anar-lo a veure, però el 7 de gener de 1950, tot just arribada a la ciutat, no perd el temps i li fa saber a quin hotel s’està. Ell la va a veure sense perdre un instant. Aleshores Arendt se n’adona, i li ho explica amb aquestes paraules en una carta que dos dies després li fa arribar: “Quan el cambrer va pronunciar el teu nom... va ser com si tot d’una el temps s’hagués aturat. Com si fos un llampec, vaig ser conscient del que abans no m’havia confessat ni a mi mateixa, ni a tu, ni a ningú: que la força d’un impuls espontani... em va protegir, indulgentment, de cometre l’única infidelitat realment imperdonable i de malbaratar la meva vida. Però has de saber una cosa (ja que no hem estat en contacte gaire freqüentment ni ha estat un contacte gaire obert): que si ho hagués fet, hauria estat únicament per orgull, és a dir, per pura i per folla estupidesa. No pas per cap motiu concret.” O dit d’una altra manera, que Hannah Arendt havia estat a punt de triar no tornar a veure’l mai més, però que si ho hagués fet no hauria estat pel passat nazi de Heidegger (el feridor “motiu concret” que esmenta), sinó per la por que té de tornar a quedar captivada, un cop més, fascinada per qui és i a qui reconeix com el seu mestre, l’home que continua estimant.

Van viure una gran passió amorosa, això és ben cert. Amb divuit anys, quan va arribar a la Universitat de Marburg l’any 1924, atreta per l’enorme prestigi que ja tenia Martin Heidegger, tan intel·ligent, tan bella com si fos l’heroïna d’un conte, Hannah Arendt va enlluernar tothom però ella només va tenir ulls per al seu professor. Un geni filosòfic, és indubtable, però també un erudit d’escriptori sense gaire experiència vital més enllà de les lectures. Lectures que el cremaven. També era un pinxo, un milhomes que intimidava per la seva enorme erudició, envoltat d’una aurèola de misteri i de contundència pensadora. Els seus alumnes el veien com una àliga fastuosa que aletejava en l’aire, com un capità de vaixell enmig d’una tempesta, però en realitat era més aviat un home corcat per una ràbia interior. Tenia disset anys més que ella, era pare de dos fills i estava casat amb Elfride, una dona ambiciosa i antisemita, convençuda de les superxeries grandiloqüents dels nazis. 

Heidegger era més complex i profund, més intens i torturat. Per una banda, se sentia distanciat dels valors burgesos i, per l’altra, estava abocat, com un romàntic intuïtiu, a buscar l’autenticitat, els principis essencials, la natura. Tenia un refugi d’alta muntanya, a Todtnauberg, i durant aquella època va començar a dur el famós vestit tirolès, amb pantalons cordats al genoll, tan tradicional i ètnic, que a ell li semblava tan elegant i genuí com a nosaltres perfectament ridícul. En tota aquell ambient a la recerca d’emocions fortes i masculines, d’idees revolucionàries de dretes i d’exaltacions patriòtiques, hi havia una inèrcia perillosa que conduïa inexorablement a la invocació del diable, a allò que Thomas Mann va descriure perfectament a la seva novel·la Doktor Faustus. La fascinació pel mal que va començar amb les processons nocturnes de torxes, les cremes de llibres i, més endavant, durant la guerra, va concloure amb la xoà, les flames dels forns crematoris i les ruïnes fumejants de la nació alemanya. Heidegger va ser definit com una mena d’Aristòtil enfollit, que gira la grandesa del seu pensament contra el seu pensament, que afirma el pensament no pensa, que només és existència.

L’enamorament va començar el febrer del 1924. Heidegger es va sentir immediatament atret per la seva nova estudiant durant els dos semestres anteriors i l’any següent va decidir convidar-la al seu despatx per enraonar. Hannah duia un impermeable i un barret que li tapava força la cara aquell dia. Amb prou feines podia deixar la timidesa que la tenia atrapada, la veu no li sortia del coll i només aconseguia emetre molt fluixet les paraules “sí” i “no”. Era una dona bellíssima, jueva, i enormement intel·ligent, retreta però alhora segura d’ella mateixa, era la noia que durant les classes no li treia els ulls del damunt i que ell mirava també amb admiració i sorpresa. El 10 de febrer del 1925 Heidegger li escriu la primera carta, formal però afectuosa, d’un estrany lirisme. Al paper lloa les seves qualitats intel·lectuals i espirituals i li recomana que es mantingui fidel a ella mateixa. Quatre dies més tard, en la següent carta ja no l’anomena “benvolguda senyoreta Arendt” sinó “estimada Hannah”. Per fi, dues setmanes més tard li tramet dues simples línies que deixen entendre que han arribat a una determinada intimitat. Esdevenen amants furtius i ella se sotmet a totes les exigències del seu professor. El secret ha de ser absolut. La seva dona no n’ha de saber res, és gelosa i inquisitiva, i no veu amb bons ulls l’estol de joves estudiants femenines que envolten el seu home a la facultat. Tampoc no se n’ha d’assabentar cap membre de la universitat ni cap persona de Marburg. S’integren l’una a l’altre de manera completa, duent una doble vida plena d’emocions exaltades. S’intercanvien missatges xifrats pels conductes més inversemblants, preparen minuciosament les seves trobades amoroses i es comuniquen a distància per un enginyós sistema de llums encesos i apagats, de finestres i portes que s’obren o es tanquen per advertir del perill, de l’ocasió, de la possibilitat, del canvi de plans. Naturalment, Heidegger no té cap intenció de posar fi al seu matrimoni, només gaudeix de la relació tant com pot sense fer-se més preguntes. Hannah es mostra comprensiva perquè no pot fer altra cosa i mai no gosa demanar-li res al seu campió de la intel·ligència filosòfica. Només té divuit anys i vol viure l’amor iniciàtic amb ell. De fet el protegeix i es mostra tothora còmplice, obedient perquè no vol que “per culpa de l’amor que et tinc no sigui tot molt més pesat per a tu, molt més pesat del que cal.” S’hi lliura completament perquè sap que és l’única manera de tenir l’experiència que està tenint com a dona adulta. És un amor prohibit perquè Heidegger està casat i perquè ella és jueva i ell és un dels pensadors de l’Alemanya ultraconservadora. Un amor prohibit però que tots dos senten que és alhora inevitable. Es veuen durant les sessions de discussió filosòfica i durant alguns esdeveniments especials, com durant la recepció oferta al mestre de Heidegger, Edmund Husserl, a la universitat. 

Podem veure com el filòsof està completament trasbalsat per l’amor inapropiat que sent per Hannah en una carta del 27 de febrer de 1925. També hi podem veure com no sap el que és realment demoníac, com encara no ha vist el que comportarà el nazisme, com encara no ha après el que li convé i el que no:

 

“Estimada Hannah,

El demoníac m’ha colpejat amb força. L’oració calmant de les teves estimades mans juntes i del teu front resplendent en són les ànimes tutelars, en la transfiguració que ha aconseguit la teva feminitat. Mai no m’havia passat res de semblant.”

 

El semestre s’acabarà aviat i Heidegger decideix establir distàncies amb la seva estimada Hannah; vol deixar-la de veure, probablement perquè ja no suporta la tensió i l’exaltació d’una doble vida. Perquè s’adona que realment està enamorat i es convenç a ell mateix que no s’ho pot permetre més temps. Li tramet un llibret com a regal i li prega que abans no se’n vagi li enviï quatre ratlles. ¿Sap el filòsof que la mare de Hannah és una socialdemòcrata i feminista combativa que admira la figura de Rosa Luxemburg, que la noia ha estat educada en la igualtat? Com més s’analitza la relació entre tots dos més ens adonem que tot són inconvenients, que tot són perills i forces poderoses que treballen per separar els dos amants. Heidegger se sent rejovenit i ple de força, encantat i concentrat alhora, lúcid i confós, i s’adona de la importància de l’efecte benèfic del factor humà que és Hannah damunt de la seva biografia. L’estímul no només ha estat veneri, sinó també profundament intel·lectual, perquè s’adona que només ella comprèn l’abast del seu pensament metafísic, la complexitat de les seves preguntes filosòfiques, només ella entén l’aventura intel·lectual que porta entre mans. Els llibres de pensament que Hannah Arendt escriurà, anys a venir, confirmen aquesta apreciació, encara que el seu mestre no els llegeixi o només els fullegi de passada. Un cop consumat el trencament, Heidegger es refugia en la feina, s’hi submergeix incansablement i aconsegueix acabar la primera versió d’Ésser i temps, el gran llibre, el poderós llibre que el consagrarà per sempre més en la història de la filosofia. Sense ella no hauria pogut escriure’l, li confessa, el seu paper ha estat fonamental, és la seva musa, efectivament, però no intenta retenir-la. No la vol al seu costat. Es tornen a trobar algunes altres vegades, escadusseres, en secret, però finalment deixen de veure’s. Ell vol mantenir la relació fora de la ciutat on viu i Hannah s’adona que el seu temps al costat del mestre s’ha acabat definitivament.

No tornaran a veure’s fins al 1950, a l’hotel on s’està Hannah Arendt, que ha aconseguit escapar de la persecució dels nazis i ara és una ciutadana nord-americana, una prestigiosa professora i filòsofa, una de les grans pensadores del segle passat, reconeguda arreu. Després del primer retrobament, ara simplement com a bons i entranyables amics, com a amants amb més passat que present, Arendt escriu a un confident seu que “en el fons em sento feliç simplement per la confirmació que jo tenia raó en no oblidar”. Heidegger s’ha revelat com un home feble darrere de la seva màscara de duresa i d’arrogància, com un estúpid que es va deixar arrossegar pel nazisme amb una ingenuïtat imperdonable, que posseeix una sensibilitat que no està a l’altura de la grandesa del seu pensament teòric, de la seva feina intel·lectual. I Hannah Arendt, que té moltes i poderoses raons, personals i polítiques, per no tornar-lo a mirar a la cara, per rebutjar-lo i odiar-lo per sempre, se sent amb prou fortalesa humana per no abandonar el seu vell mestre que ara viu en una situació molt precària en l’Alemanya de la postguerra. Admira el seu talent com quan era una jove estudiant, potser encara més perquè s’ha fet gran, és més madura i ha conegut altres homes i ha estudiat altres filòsofs, i la figura de Martin Heidegger continua essent fonamental per a ella. L’ajuda a traduir i promocionar la seva obra als Estats Units, on entri en contacte amb editorials internacionals que li puguin aportar recursos econòmics. La primera nit del retrobament la passen junts, sols. “Em sembla que és la primera vegada a la nostra vida que hem parlat de veritat entre nosaltres” explica per carta a un confident. L’alumna ja ha deixat de ser-ho i la jove tímida s’ha convertit en una dona adulta i experimentada que el mira directament als ulls, amb sentiments contraposats. Se sent prou endurida, castigada per la vida per ser comprensiva i amistosa. No accepta retrets i, per aquesta raó, no els adreça tampoc a Martin Heidegger. Al cap i a la fi va estimar molt aquell home que ara es troba desconcertat tant per la derrota nazi com per la visita de la seva vella amiga. Al cap i a la fi se’l continua estimant, d’una altra manera, sens dubte, però amb prou intensitat, lliurement. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.