La pintura francesa que està a cavall del segle XIX i el XX és tan potent —impressionistes, neoimpressionistes, simbolistes, postimpressionistes, nabís, etc.— que molts altres creadors de gran envergadura del mateix temps passen sovint desapercebuts. És el cas de René-Xavier Prinet (Vitry-le-François, 1861 – Bourbonne-les-Bains, 1946), la pintura del qual no té res a veure amb cap dels estils que acabo d’enumerar, i de qui s’acaba de publicar, a París (Somogy, Éditions d’Art), la primera monografia, obra de Catherine Gendre, si bé d’ell ja teníem el catàleg de la retrospectiva que va fer-se al Musée Bourdelle de París el 1986.
Prinet formà part del grup de la Bande Noire, integrat per altres pintors tan interessants com ell i avui tan poc presents en la memòria col·lectiva: Charles Cottet, Jacques-Émile Blanche, Aman-Jean, Henri Martin, René Menard, Le Sidaner o Lucien Simon, entre d’altres, que els deien així perquè reaccionaven enfront dels colors clars posats de moda pels impressionistes. La majoria d’ells foren professors de l’acadèmia de la Grande-Chaumière, a Montparnasse, de la qual foren membres fundadors el 1904. Allà Prinet tindria per deixebla la pintora polonesa Mela Muter, de qui va fer un bon retrat (1916, París Musée d’Orsay), i que va estar un temps vinculada a l’art català, quan residia a Girona.
Prinet era un pintor que cuidava els enquadraments, era un mestre copsant ambients i posà el seu art al servei d’escenes de la vida burgesa, que han fet que se’l relacioni amb Marcel Proust, especialment per les seves múltiples visions de Cabourg, a la costa de Normandia, on el novel·lista passaria molts estius. Fou un pintor molt complet, que tant excel·lí en el retrat com en els interiors, en el paisatge, en la il·lustració o en el muralisme. Fins i tot feu d’escenògraf; per exemple, a la versió francesa de la Canción de cunadels Martínez Sierra per a la Comédie Française (1936). És capaç de representar el moviment amb gran delicadesa i sovint té un fort rerefons neoromàntic, com en la seva obra més famosa, l’arravatada La sonata a Kreutzer(1901, col. Dobra), que no cal reproduir perquè a Google se’n troben moltes fotos. Una altra pintura seva molt destacada, La partie de billard (1902, Musée des Beaux-Arts, Nancy), va ser literàriament descrita per Jorge Semprún a la seva novel·la Netchaiev est de rétour (1987).
L’obra de Prinet representa l’evolució natural de la pintura de les acaballes del segle XIX, una evolució a la qual hem quedat cecs a causa de l’espectacularitat dels pintors que en lloc d’evolució preferiren revolució pictòrica, la iniciada amb el segle XX. En paraules de Catherine Gendre, Prinet fa una “pintura narrativa, tradicional, sense revolució estètica, però no acadèmica”, i mereix ser reivindicada “no tan sols per la seva coherència, la seva mestria gràfica (...), el refinament de la seva paleta, sinó perquè és l’expressió d’una societat mundana i burgesa desapareguda”. L’original punt de vista de la composició nocturna Le balcon (1906, Caen, Musée des Beaux-Arts) és un gran exemple d’aquesta darrera consideració de la seva biògrafa.
La sintonia de l’obra de Prinet amb altres escoles coetànies es fa evident també si comparem Prinet amb nord-americans com Sloan, Glackens o el primer Prendergast, exponents com ell de l’evolucionisme paral·lel a les primeres avantguardes.
El seu quadre Le bain (1888, Limoux, Musée Petiet, dipòsit del Musée d’Orsay), força difós al seu temps, fins i tot en postals, molt possiblement és a l’origen d’Abans del bany de Ramon Casas (c.1895, Museu de Montserrat) i d’altres obres d’aquest pintor, del mateix tema. De fet, Prinet pertany, més aviat, al mateix signe pictòric que entre nosaltres caracteritzà a Claudi Castelucho —un altre professor inicial de la Grande-Chaumière—, Fèlix Mestres, Josep de Martí Garcés o José Maria Vidal-Quadras. Però va tenir una petjada molt directa sobre altres pintors catalans, com Anglada-Camarasa i Pere Ysern, que van ser deixebles d’ell a París —encara que aquesta excel·lent monografia no ho recull—, abans de la Grande-Chaumière, i que el respectaren molt, encara que no foren gaire influïts pel seu estil en les seves obres madures. El seu dinàmic Cours de danse (1891, Musée des Beaux-Arts de Besançon) el vam poder veure a Barcelona perquè el vaig incloure a l’exposició “El món d’Anglada-Camarasa”, que vaig comissariar a CaixaForum el 2006.