Dret

‘Els ajuntaments han cedit la gestió d’alguns albergs per a temporers a empreses de treball temporal’

La campanya Fruita amb justícia social!, per donar suport als temporers de Ponent conclou la iniciativa de recaptació superant la xifra demandada. En parlem amb Gemma Casal, una de les seves portaveus.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—D’on sorgeix la proposta de la campanya?

La campanya va néixer fa tres anys arrel de l’intent de desnonament d’uns temporers que dormien en una plaça a Lleida excusant-se en unes obres que s’havien de fer. Es va adduir que es volia començar a finals de juliol i principis d’agost. Ho vam evitar amb la Crida per Lleida, que la conforma la CUP i gent que venim dels moviments socials i fa anys que treballem pels temes dels temporers. Persones que havíem bregat per construir un alberg per a ells. El vam aturar i vam fer una crida a la ciutadania i altres moviments perquè ens donessin suport. Fa més de dos anys presentàvem una proposta a la Paeria, a la Diputació, al consell comarcal i altres administracions de segell de fruita amb justícia social que garantís la traçabilitat d’aquest producte. Que hi hagi garantia de respecte pels drets de les persones que hi treballen.

—I què demaneu, doncs?

Tenim deu demandes. La primera i urgent és l’allotjament. Malgrat és cert que la majoria dels temporers que vénen a la plana fruitera són gent que repeteix altres anys i se’ls ofereix allotjament, hi ha un número significatiu que oscil·la a partir de les 2.000 persones que es troben en situació de sense sostre, a més dels que ocupen immobles en males condicions de salubritat o edificis abandonats. Enguany, hem creat una plataforma en què hem convidat altres entitats a sumar-s’hi en base a tres eixos.

—Quins?

Un és el de la lluita contra el racisme, institucional i de tot tipus, per la modificació de la llei d’estrangeria des que gairebé el 100% dels temporers són immigrants. Així, hem sumat a Tanquem els CIE, SOS Racisme, la Tancada per Drets de Barcelona, la pròpia coordinadora de ONG de Lleida… Una altra de les línies de lluita és la dels drets laborals de les persones que treballen al sector de l’agroalimentació, i és per aquest motiu que s’hi ha sumat Càrnies en Lluita, perquè és una situació molt similar a la que viuen a la zona d’Osona. O el Sindicat Andalús de Treballadors, perquè la majoria de temporers vénen de Huelva o campanyes d’Andalusia, com la de la maduixa o l’oliva. I el tercer i últim, el tema de la sobirania alimentària i la producció respectuosa amb les persones i el territori.

—Amb quines complicitats compteu, en aquest últim eix?

Per aquesta banda hi vam sumar les persones de Som lo que sembrem, Assemblea pagesa, o alguna cooperativa de consumidors o gent com la cooperativa de la Cuina del Comú, que es dediquen a la restauració des del consum de proximitat i productes de qualitat ambiental i social.

—Interessant.

Unint aquests tres eixos vam disposar d’una visió molt més àmplia del que significava el problema de la fruita a Lleida, però que es pot traslladar a la verema al Penedès o a la Rioja, a la collida d’alls a Albacete o a Huelva o el cítric a València. En tots aquests hi ha uns eixos comuns: que un sector agroalimentari, neoliberal, i extremadament depredador, que es dedica a consumir terres, pagesos, recursos com l’aigua… Que ho absorbeix absolutament tot, i en l’última baula d’aquesta cadena i els més dèbils, que són els temporers i els collidors, dels quals és possible aprofitar-se’n per la llei d’estrangeria.

—I quina resposta heu obtingut per part de les administracions?

Hem fet algunes accions de sensibilització a la ciutat de Lleida i alguns pobles, hem recollit molta informació per sortir de la capital Segrià i saber què passa els pobles… A partir d’aquí el que vam fer és demanar una reunió amb Diputació, Ajuntament de Lleida i subdelegació del govern espanyol i les tres conselleries d’agricultura, sanitat i afers socials i treball. Ens vam reunir amb la consellera d’agricultura i amb el secretari general d’afers socials i treball per explicar-los el problema. A priori la resposta va ser positiva: es van comprometre a bastir una taula de treball efectiu.

—Amb alguna demanda en concret?

Com a proposta urgent, que financiïn allotjament i donin suport als petits pagesos per crear-lo. Però també que facin una acció proactiva amb els consistoris perquè creïn albergs. És fonamental que quan els temporers arribin a un poble on hi treballen tres dies, i van corrent per municipis, tinguin un lloc on dormir.

—I bona part de les necessitats d’aquestes persones les cobriria el tercer sector, no?

La majoria de les grans empreses i pagesos tenen allotjaments, perquè fins fa deu anys es donaven ajudes des de la Generalitat i el Ministeri de Madrid. Es finançava un 80% de l’adequació d’espais per aquesta gent. També es van finançar albergs públics, municipals. Però avui aquests centres no estan gestionats directament per l’administració pública. Tu com a temporer no pots accedir directament a l’alberg, hi accedeix el contractista. Un pagès diu “jo en tinc tres”. Què ha passat? Com que es necessitaven educadors o monitors, la Diputació paga aquests monitors dels albergs municipals. En alguns casos, els ajuntaments se n’han desdit i han traspassat la gestió a una Empresa de Treball Temporal.

—I com ho justifiquen?

Ens diuen: “Si no hi ha ningú que se’n faci càrrec i aquesta gent tenen treballadors, millor que els tinguin allà que dormint al carrer”. Però això no pot ser. L’alberg és públic i el monitor el paga la Diputació amb diner públic, i hi ha una empresa de treball temporal que els hi cobra el 10% del seu sou, per conveni, com també ho fan els pagesos. Comptant que són gent que són nòmades, de campanya en campanya, cinc o sis mesos a l’any, i que a més el conveni agrari et contracta com a peonada, que és el règim agrari, i no el general de la seguretat social, això vol dir que quan acabes de treballar no tens atur perquè ets una mena d’autònom. Si treballes sis mesos l’any, rodant pel món i no tens atur com has de pagar el 10% del teu salari per a un allotjament? És per això que hi ha molts que prefereixen dormir al carrer.

—I el tercer sector quin paper hi juga, doncs?

Molts cops són aquestes entitats, però d’una manera molt reduïda, les que es dediquen a donar atenció a aquestes persones dels campaments. Com? A l’Ajuntament de Lleida, on hi ha un projecte per a temporers, s’emet una targeta per a temporers que et dona dret a dormir quatre nits en un alberg privat i a menjar quatre dies. Què passa? Que l’alberg està saturat des de fa tres mesos, perquè l’ajuntament només hi té llogats quaranta llits i tampoc hi pot anar allà. Hi ha un pavelló enorme buit on hi han posat algunes dutxes i lavabos, però no lliteres. Les entitats del tercer sector aporten voluntaris per obrir les dutxes o les taquilles on els treballadors guarden les seves pertinences. Els únics que fan una atenció una mica més seguida és Càritas en alguns campaments d’Alcarràs.

—I quina capacitat de pressió té la indústria sobre l’administració?

Un petit pagès et dirà que no, però és que això depèn de les grans agroindústries alimentàries, que també són les grans exportadores i fan pujar els indicadors d’exportacions. Bona part del que s’exporta és fruita dolça. No oblidem que també és un dels receptacles de les portes giratòries de Lleida, a part que a les comarques de Ponent són el principal motor econòmic. S’està invertint molt de diner públic en un sector que és bastant insostenible pels petits pagesos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.