Ençà i Enllà

L’anhel de l’«home fort»

Vladímir Putin, Donald Trump, Recep Tayyip Erdogan i Xi Jinping: un sobirà autoritari canvia el món i el sistema democràtic es desgasta en molts països d’Occident. Com podem explicar l’èxit dels autòcrates?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El president rus Vladímir Putin realment no està interessat només pel futbol. Practica les arts marcials i li agrada l’hoquei sobre gel. Però fou l’amfitrió perfecte per inaugurar el Mundial de futbol a Moscou. El símbol del Mundial és una pilota de futbol que emet rajos i recorda el satèl·lit Sputnik. Milions de persones observaven Putin, enaltint Rússia com un país modern i fort.

Durant l’assaig general, la Copa de Confederacions de l’estiu passat, Putin va fer un discurs d’inauguració davant dels equips i va parlar de la “lluita forta, honesta i justa fins a l’últim minut del partit”.

El Mundial era el seu acte. Putin presentava el seu país i es presentava a ell mateix a tot el món.

El 24 de juny se celebraren eleccions a Turquia. Recep Tayyip Erdogan demanava el vot com a cap d’Estat, després del referèndum constitucional de l’any passat. Amb la seva victòria, el seu sistema quasi autocràtic es consolida fins al 2023 com a mínim. Com que va obtenir la majoria absoluta en la primera volta, es va estalviar la segona. I des d’aleshores, segurament, Turquia és més autoritària. Un país on quasi 170 periodistes estan a la presó i han arrestat més de 70.000 persones ­—sovint indiscriminadament— des de l’intent de cop d’Estat de fa dos anys.

I també hi ha Donald Trump, reunit recentment amb el dictador nord-coreà Kim Jong-un a Singapur. Després d’això, el president dels EUA aprofità per viatjar a Pequín i trobar-se amb el cap d’Estat, Xi Jinping, l’home que desafia la democràcia occidental més que qualsevol dels anteriors.

Així doncs, en el centre de la política mundial hi ha homes —només homes—, que menyspreen la democràcia liberal però aspiren al control absolut: per damunt de la política i l’economia, de la justícia i dels mitjans de comunicació. Són personatges de l’actualitat dominants. Són els qui decideixen sobre el nostre futur. El món del principi del segle XXI, globalitzat i mecanitzat, informat les 24 hores i assabentat de tot, es troba enmig d’un retorn a l’època de l’autoritarisme.

No és un lament dels pessimistes culturals d’Occident, sinó un diagnòstic estadístic. Un estudi actual de la Fundació Bertelsmann assenyala que 3.300 milions de persones viuen en un règim autocràtic, i només un 4,5 per cent de la població mundial (uns 350 milions de persones), en una “democràcia absoluta”. La majoria d’aquestes es troben a l’Europa Occidental, segons la britànica Economist Intelligence Unit.

“La democràcia viu la crisi més dura des de fa segles”, adverteix l’ONG Freedom House en el seu últim informe anual. “El dret de decidir els polítics en eleccions lliures i justes, la llibertat de premsa i la legalitat són atacades”.

Com es pot explicar aquesta tendència global? Són tan forts els autòcrates i, en canvi, tan dèbils els demòcrates? És la democràcia liberal només un sistema agradable que malauradament funciona amb una base de benestar creixent i en societats relativament homogènies? Per què tanta gent dubta que els problemes del segle XXI, els efectes del canvi climàtic, la digitalització, els fluxos demogràfics o la distribució del benestar els pugui solucionar aquesta democràcia?

La bona autoconvicció d’Occident, segons la qual més benestar condueix a més llibertat, més comunicació a més pluralisme i més comerç lliure a una integració econòmica, s’ha esfumat. I justament ha perdut atractiu el sistema que després de la fi de la Guerra Freda existia com a “the only game in town”, l’única opció, com van formular els politòlegs dels EUA Juan Linz i Alfred Stepan el 1996 amb molta exactitud. La idea que el triomf de la democràcia seria imparable no s’ha acomplert. La Xina ja està donant un exemple que l’èxit econòmic i el benestar social també són possibles en un sistema autoritari.

Però no només dictadures com Bielorússia, Zimbàbue o el Vietnam no donen senyals de canvi. Cada cop més, arreu del món, les fases autoritàries succeeixen democràcies curtes, com ara a Egipte o Tailàndia, Veneçuela o Nicaragua. Al mateix temps, la democràcia liberal es desgasta en molts estats occidentals.

El perill real, possiblement, és que no augmenta només el número d’autocràcies en zones del món allunyades, sinó també l’atractiu de la ideologia autoritària a Europa. També es colen elements individuals en sistemes democràtics, com el menyspreu cap als partits, els mitjans de comunicació o les minories.

A Itàlia ja hi ha un Govern al poder controlat per Matteo Salvini, que es declara fan de Putin. A Hongria Viktor Orbán va guanyar clarament les eleccions al Parlament, en un “clima d’intimidació”, com manifesten els encarregats del seguiment electoral d’OSZE. A Polònia hi ha eleccions l’any que ve, i el PiS nacionalista de dretes també té possibilitats de continuar en el poder.

Amb Donald Trump, els EUA no s’han transformat en una autocràcia. Principalment, perquè la justícia i el Congrés segueixen oposant resistència als impulsos del president. Malgrat això, la democràcia liberal s’ha vist afectada, precisament en aquest país, que l’ha creada.

En les altres democràcies d’Occident el malestar es fa més fort. “Fins fa poc la democràcia liberal hi regnava de manera indiscutible. A pesar de tots els seus defectes, la majoria de ciutadans estaven convençuts de la seva forma de Govern. L’economia millorava. Els partits radicals eren poc importants”, escriu el politòleg de Harvard Yascha Mounk, alemany i americà, en el seu llibre La caiguda de la democràcia (Der Zerfall der Demokratie). Però aquesta mateixa democràcia continua malgrat els cops reiterats que sofreix: el Brexit, l’elecció de Trump i els èxits dels moviments populistes. Ara es qüestiona si no està “en perill, fins i tot, la supervivència de la democràcia”.

Els sistemes polítics d’Occident amenaçaven de descompondre’s en “democràcies il·liberals” i països del “liberalisme no democràtic”, escriu Mounk. En algunes governa només la voluntat de la majoria controlada. Les altres les dominen institucions com bancs centrals, tribunals constitucionals i burocràcies supranacionals, com la Comissió Europea, que podrien definir la política independentment de la creació de voluntats democràtiques directes.

«Take back control»

“Recupera el control” era l’eslògan amb el qual la campanya del Brexit va guanyar la votació. La sensació de viure en una era de pèrdua de control podria ser el mínim comú denominador de tots els populismes europeus. Recuperar el control és la promesa que fan tots.

I es fa més profunda amb el desig de salvar-se de la cotilla que fa que la vida a Occident estigui aparentment oprimida. Totes les lleis, normes, decrets i tractats que ordenen a les persones, a les empreses i a països sencers com han de comportar-se. Què poden dir i què no. Què han de comprar i què no. Com s’han de fabricar les coses i com no. Aquest desig d’imposar al món les regles pròpies i més senzilles encara l’empitjoren més els nous autòcrates i autoritaris.

Avui la democràcia es trenca només poques vegades a mans d’uniformats amb armes. Són imatges del passat. El cop d’Estat n’és l’excepció. Molts autòcrates han arribat al poder a través d’eleccions, governen en nom del poble i també moltes vegades es revaliden a través de referèndums.

Però quan estan al poder, a Turquia, Veneçuela o Rússia, arriben a controlar les institucions democràtiques del país. No són grans ideòlegs, més aviat són estrategs del poder que utilitzen ideologies, sense creure-hi. Empren la violència en diferents dosis, una altra diferència amb els règims assassins del passat. A vegades un periodista ha de morir o un oligarca ha d’anar a la presó. Els autòcrates nous governen més subtilment que els seus precedents totalitaris. Per a ells normalment és suficient la intimidació o el fet que poden deixar-ho tot en mas dels ciutadans insubordinats. Controlen sobretot la màgia negra de la propaganda. Saben que molta gent està desconcertada, que tenen por del futur i del que és desconegut. Una por que ells aviven per ser alhora la garantia de l’estabilitat.

L’aeroport de Pequín es troba al nord-est de la ciutat. És un dels edificis més grans del món. Va començar a funcionar el 2008, després de quatre anys de construcció. Des d’aleshores ha passat a ser el segon aeroport més gran del món. Naturalment, les tres terminals estan plenes. Per això s’està construint un altre aeroport encara més gran. S’inaugurarà el 2019, després, també, de quatre anys de construcció.

Pocs xinesos dubten que el nou aeroport es posarà en marxa quan diuen. L’experiència dels últims 40 anys els han ensenyat que la majoria de les previsions del seu Govern es compleixen, per a bé o per a mal, en general i en personal.

Quan el 2013 el cap d’Estat Xi Jinping va arribar al càrrec, la població de la Xina ja era la segona més gran del món. Avui dia, cinc anys després, ha crescut un 50% més. Els salaris per hora dels treballadors durant els últims deu anys s’han triplicat i els ingressos disponibles de les famílies s’han duplicat. Actualment fins i tot els xinesos més pobres estan millor que fa uns anys. I esperen que els seus ingressos continuïn augmentant.

Aquestes expectatives són el principal instrument de poder del Partit Comunista. Els politòlegs parlen de “legitimitat per mitjà de triomfs”, un principi de domini clàssic dels països autoritaris en desenvolupament. Els dirigents de la Xina han dut a l’extrem aquest principi. Els experts pensen en períodes de deu anys i en dimensions globals. Com que els interessos individuals els molesten tan poc com els cicles electorals dels sistemes democràtics, els seus plans normalment surten bé. Fins ara, la barreja d’economia planificada i de mercat ha funcionat.

Però l’economia només és un dels molts instruments. “El poder del Partit Comunista”, escriu l’experta en la Xina Minxin Pei, “descansa sobre quatre pilars: un creixement fort, una opressió astuta, un nacionalisme afavorit per l’Estat i la integració econòmica de les elits socials”.

En el segon d’aquests quatre punts la Xina també estableix nous estàndards. La combinació del leninisme i de la digitalització ha produït un estat de vigilància com no hi havia hagut mai. A la Xina, internet, considerat en les democràcies occidentals com a mitjà de llibertat d’expressió, s’utilitza cada vegada més com a mesura de control social, com a baròmetre de l’opinió pública. Com a instrument de control.

Al mateix temps, la vigilància sobre els mitjans de comunicació de l’Estat i internet transmet un relat patriòtic, descrit com el “somni xinès” o la “renaixença de la nació xinesa”, segons el context. El missatge és: la Xina, una potència líder en política i economia fins a l’inici de les guerres de l’opi a mitjan segle XIX, torna després de més de cent anys d’humiliació i colonització “al centre del que passa al món”, segons va dir el president Xi al congrés número 19 del partit a l’octubre. Aquest relat actua de dues maneres: reforça cap a l’interior un consens nacionalista i projecta cap a l’exterior l’autoestima en augment de Pequín.

Fins ara el control es conforma amb la projecció ideal i econòmica del seu poder. A diferència dels seus rivals geopolítics, els Estats Units i Rússia, la Xina evita aventures militars com la d’Ucraïna o la del Pròxim Orient. Però els seus comportaments agressius al mar de la Xina meridional i el rearmament militar mostren que no es quedarà així.

Fa un any, Pequín va convidar dirigents d’arreu del món a una particular cimera que va tractar el projecte de desenvolupament més gran del segle: la nova Ruta de la Seda. Hi van assistir Recep Tayyip Erdogan, de Turquia; Rodrigo Duterte, de les Filipines; Viktor Orbán, d’Hongria, i Vladímir Putin, de Rússia. Van aparcar les seves màquines de Govern a la pista de l’aeroport de la capital xinesa i es van dirigir a la Gran Muralla, on Xi els va parlar d’un nou món. Va ser una reunió de persones afins. Encara que alguns polítics occidentals també estaven convidats, en van quedar estranyament apartats.

La nova Ruta de la Seda constitueix el centre de la política de desenvolupament xinesa del segle XXI. A primera vista és un projecte d’infraestructures gegant que unirà la Xina, Àfrica i Europa. Realment, però, també és un pla per a un nou ordre global marcat per la Xina.

“La Xina establirà un referent”, va dir Xi durant la cimera. Orient i Occident s’uniran en “pau”, “harmonia” i “benestar”: “Estem preparats per compartir els nostres mètodes per al desenvolupament, però no tenim la intenció de ficar el nas en els assumptes d’altres països.” En el seu discurs va sortir cinc vegades la paraula dinastia i nou vegades invertir. “Democràcia”, “estat de dret” i “llibertat d’expressió” no hi van aparèixer.

La dictadura de creixement xinesa és la provocació econòmica, política i intel·lectual més gran de l’ordre mundial liberal. A causa de la grandària i la quantitat de població, la Xina crea dependències econòmiques de les quals els petits estats de la perifèria a penes poden escapar. Però fins i tot polítics i dirigents empresarials de les nacions industrials occidentals sucumbeixen a la dinàmica i l’eficiència del model xinès.

El programa de desenvolupament de la nova Ruta de la Seda substituirà l’actual Organització Mundial del Comerç, “tant si els agrada com si no”, va dir el director de Siemens, Joe Kaeser, al fòrum econòmic mundial de Davos.

Realment és fàcil deixar-se impressionar pels números. Pels 25.000 quilòmetres de carrils per a trens d’alta velocitat que es van construir en deu anys. Per les megalòpolis creades de sota les pedres.

Hem d’afegir, a més, que les empreses xineses gasten tants diners per a investigació i desenvolupament com les competidores alemanyes. El temps en què els xinesos depenien de les idees d’Occident s’acosta a la fi. En matèria de desenvolupament de la intel·ligència artificial, les seves empreses ja competeixen amb Silicon Valley.

Migració, canvi climàtic, digitalització, demografia: en cap lloc es parla de manera tan oberta sobre aquests reptes com en les democràcies d’Occident. I, tot i això, sovint sembla que no som capaços d’entendre. Pel que sembla, la llibertat no és un requisit necessari per a la creativitat empresarial o social.

Cal deixar que s’enfonsi primer en totes les seves conseqüències. Perquè pensar que garantir les llibertats individuals fa superior el nostre sistema enfront dels altres constitueix la base de la nostra pròpia imatge. Serà fals això, ara?

Com a mínim és diferent. Amb la Xina hi ha una alternativa.

Durant molts segles, la Xina s’havia desenvolupada molt en els àmbits cultural, tecnològic, militar i civilitzador. Fa aproximadament 200 anys, no obstant, Occident es va lliurar de l’Imperi del Mig. Tot això va estar relacionat amb la Il·lustració, la ciència, la investigació i la tecnologia armamentística. Però ja no és un privilegi d’Occident avui dia. Per totes aquestes raons, ara l’època en què estem podria trobar la fi. Potser no arriba fins aquest punt. Però hi ha possibilitats.

Fa un any, un grup va fer enquestes als russos i els va demanar que diguessin noms de les “persones més importants de tots els temps i pobles”. Van esmentar Lenin, el tsar Pere I de Rússia, Napoleó i el dictador Stalin. Entre tots els morts n’hi havia un de viu: Vladímir Putin, en la posició número dos, després de Stalin.

El president de Rússia s’ha convertit en un personatge històric per als russos ara, mentre encara governa. Ja no és un polític, sinó la representació mítica de la nació: “Mentre hi hagi Putin, hi haurà Rússia. No Putin, no Rússia”. Així ho va dir un alt funcionari del Kremlin el 2014.

I així, al març, una gran majoria dels russos va tornar a votar Putin, sense que hagués presentat cap programa electoral i sense ser candidat d’un partit. No s’espera cap programa de futur d’un personatge històric. I Putin, evidentment, no ha promès res per al futur. Ell fa promeses sobre el passat: Rússia ha de ser una gran potència com abans. “Make Russia Great again”. Aquest és l’únic programa que té.

Putin, després dels anys caòtics amb Ieltsin, ha aconseguit restablir l’autoritat de l’Estat rus. Va derrotar en una guerra brutal els separatistes a Txetxènia. Va posar fi al caos al país. I al mateix temps va obtenir el control de mitjans de comunicació, de líders empresarials i de l’oposició. Tot això, almenys, aparentava estabilitat.

Però Putin, principalment, ha tornat a fer de Rússia un país que pren part en la política mundial de manera decisiva. A la Xina li agrada ser un adversari d’Occident. I la Rússia de Putin és un rival. Això és indiscutible. El rendiment econòmic del país correspon al de l’Estat espanyol, per exemple. Però Putin ha tornat al seu poble la sensació de ser una gran potència. Com en l’època de la Unió Soviètica. Sense exigir-li tot el que es va exigir als ciutadans soviètics.

Per a les guerres al Donbass i a Síria es necessiten relativament pocs recursos i poc personal. S’hi envien mercenaris i tropes de voluntaris dubtoses. Per tenir influència en les eleccions arreu del món n’hi ha prou amb uns centenars de hackers i trols.

Així ha aconseguit Putin allunyar-se de la humiliació del 1991, quan va col·lapsar la Unió Soviètica. Si els russos se senten dèbils, humiliats i desatesos pel seu Estat, empobrits per la corrupció, tenen un consol: Rússia “estava agenollada, però ja s’ha aixecat”.

Això només, malgrat tot, no és suficient per fer que el “model rus” també sigui tan atractiu per a Occident. Necessita Putin. El president mateix és l’oferta de Rússia a la resta del món. Aquest home que sembla tan masculí i que es deixa fotografiar amb el bust a l’aire ja té 65 anys. Així, personifica el desig d’una identitat ferma i clara que sembla que s’ha perdut en les persones en societats pluralistes i heterogènies. Una mena d’estat primitiu, patriarcal, sense #MeToo, hijab ni confusió transsexual. Fort, carismàtic, capaç d’actuar.

A diferència dels governants totalitaris del segle XX, el president rus no té una forta majoria. Ni una ideologia que vulgui divulgar o transmetre. Putin no és, al contrari que Erdogan i Xi, ni tan sols membre d’un partit. En lloc d’això, el Kremlin i els seus mitjans intenten soscavar el pensament que pugui existir alguna cosa com la veritat.

Per això Rússia intenta agafar influència, directament i indirectament. Els hackers russos han atacat el Bundestag —el Parlament alemany—, els demòcrates dels EUA i el moviment d’Emmanuel Macron, En Marche! Potser també s’hi han vist involucrades la campanya electoral italiana i la votació pel Brexit. Rússia està en guerra amb Ucraïna, però fa com si no hi tingués soldats ni assessors militars seus.

Els sistemes democràtics no s’han oposat gaire a aquests atacs asimètrics. De moment, la resposta quasi sempre és esperar que passi. Però això l’Occident liberal, segons Putin i els seus, és dèbil.

Mor el liberalisme.

Considerant la història, la democràcia liberal de caràcter occidental és una nova creació. Segons Samuel Huntington, politòleg dels EUA que va morir el 2008, es va estendre en tres onades: la primera va començar a principis del segle XIX amb l’ascens de l’Estat constitucional nord-americà i va durar fins al 1926, període en què van seguir 29 estats arreu del món. La segona onada s’inicia després del 1945. A començaments dels anys seixanta hi havia 36 democràcies. La tercera onada es va originar amb la revolució dels clavells de Portugal el 1974. A partir d’aquí va continuar creixent. Des del 1989, el nombre de democràcies es va triplicar.

El 1992 Francis Fukuyama, company de Huntington, va pronosticar que el final de la Guerra Freda “marcarà el punt final de la evolució ideològica de la humanitat i el començament de la validesa universal de la democràcia liberal occidental”. El “final de la història” semblava que s’havia aconseguit: a finals del mil·lenni hi havia més de cent democràcies.

A Europa, la democràcia liberal va créixer sobre les ruïnes de la Segona Guerra Mundial. Representava l’optimisme dels anys de postguerra, quan el benestar va augmentar i molts ciutadans es van poder permetre per primera vegada unes vacances, una casa o un cotxe. Però ja des de l’any 2000 es va esfumar l’esperança d’una vida millor per als nens. Tot això té a veure amb la globalització i amb el fet que l’augment del benestar universal s’ha desplaçat, sobretot, a la Xina i a la resta d’Àsia.

La promesa potser més important, i un bon argument dels defensors va ser que la democràcia liberal pot garantir benestar continu i creixent. Un motiu de la seva crisi és que aquesta promesa ja no es pot mantenir.

També hi té a veure el factor de la identitat. No es tracta d’ètnies i origen, sinó d’identitat sexual, cultural i religiosa. Les grans grapes de l’origen s’han dissolt, les societats s’han individualitzat.

Aquesta evolució juga a favor dels partits autoritaris dins de les democràcies liberals. Perquè paralitza el sistema polític. Durant molt de temps, en la majoria de països occidentals només hi havia dos bàndols principals: el conservador i el socialdemòcrata. Però aquest dualisme s’ha abolit. Amb el final de les societats homogènies, l’arc parlamentari també s’ha fraccionat. Els partits establerts del mig han d’unir-se per formar Govern si no volen ajuntar-se amb els populistes.

Ho podem veure a Alemanya, on cap dels possibles governs després de les últimes eleccions reflectia una direcció ideològica clara. La coalició Jamaica, un Govern minoritari o la Gran Coalició: aquestes eren les solucions pragmàtiques, no les decisions d’orientació.

Per tant, justament el sistema liberaldemocràtic a penes és capaç de proposar possibilitats de polítiques reals. Excepte a través dels seus oponents, que, idòniament, s’anomenen “Alternativa per Alemanya”.

Impossibilisme.

Jarosław Kaczynski, cap del partit de Govern nacionalista i conservador PiS, n’ha trobat la contrasenya correcta. “Impossibilisme” és el terme de lluita amb el qual ell soscava la democràcia a Polònia. L’“impossibilisme”, per a Kaczynski, és: una constitució burocràtica, respecte excessiu per les minories, por de l’aparença de Polònia a l’estranger, “covardia” i “oportunisme”. Tot això, segons Kaczynski, ha impedit l’anterior Govern liberal dedicar-se a una política eficaç per als “petits”.

Per vèncer aquest “impossibilisme”, el PiS exigeix cada vegada més drets d’intervenció. Kaczynski creu que la divisió de poders hauria de suavitzar-se perquè la política torni a poder actuar. Els nacionalistes i conservadors ja han derrocat el Tribunal Constitucional.

La política de Kaczynski també és una resposta a la “política de l’Estat sense alternatives” que predomina des dels anys noranta i que va perdre la credibilitat durant la crisi econòmica, quan de sobte els diners que van faltar per a la rehabilitació de les escoles o per a la construcció d’edificis amb fins socials van acabar rescatant els grans bancs. Aquest mateix Estat sense alternatives va marcar la resposta a la crisi de l’euro, en què tractats, normes i mercats financers van reduir la capacitat d’actuar dels governs afectats. De la sensació d’impotència que en va resultar se’n van aprofitar nacionalistes i populistes de tot Europa.

El partit PiS, a pesar de totes les advertències pressupostàries, va introduir una assignació mensual per a cada fill de 500 złoty. Això és l’antiimpossiblisme dut a la pràctica. El missatge per als votants és: tot és factible, nosaltres ho fem, ens preocupem per vosaltres.

A Hongria, Viktor Orbán actua de manera semblant. Així s’ha mantingut al poder durant vuit anys, i ja l’han elegit per a quatre anys més. La seva gent ocupa ara totes les posicions clau en ministeris i càrrecs, però també en universitats, clíniques, teatres i jutjats. A més, ha aconseguit, en gran part, controlar l’economia a través d’una xarxa d’empresaris afins a ell.

En l’imperi d’Orbán no hi ha censura, però no hi ha cap diari polonès que no tingui algun dels seus amics com a editor. Qui es rebel·la contra el lideratge de l’opinió política del partit del Govern (Fidesz) no perd la llibertat o la vida com en les dictadures antiquades, sinó la seva feina.

D’aquesta manera, la “democràcia il·liberal”, com ell l’anomena, no és poc democràtica per se. S’ha votat i, per tant, el primer ministre polonès té el suport de la majoria de la població. El sistema simplement ja no és liberal. Els drets de les minories i la divisió de poders s’han reduït.

No obstant això, l’“impossibilisme” només explica en una part l’ascens dels il·liberals, sobretot a Europa de l’Est.

També hi ha una herència autoritària que ha continuat des de les monarquies del segle XIX, passant pels anys d’entre guerres i el comunisme fins a ara. El gran canvi de l’any 1989 no ho ha destruït, i el “retorn a Europa” tan demanat només ho dissimula. Les societats no canvien tan ràpidament. Sobretot perquè les noves elits sovint estan formades per l’antiga plantilla i, encara que el nou capitalisme significava un augment econòmic, aquest no es va pagar amb gran inseguretat.

Viktor Orbán mateix va ser un renovador liberal al principi, abans de convertir-se en el líder il·liberal.

La paradoxa en tot això és que si no pertanyés a la UE, que ja hauria de mantenir les normes i valors de la democràcia, el sistema de poder d’Orbán es col·lapsaria ràpidament. Perquè funciona només en una societat solidària, en un entorn liberal, amb què al país flueixen els diners i els encàrrecs que Orbán després pot repartir entre els seus amics i preferits.

Si la UE pogués sancionar Orbán o Kaczynski posaria fi ràpidament a la seva esplendor.

Però no és tan fàcil.

El reglament complex de la UE estava dissenyat des del principi per a democràcies liberals. El seu fonament és creure que el futur és de la democràcia i Europa s’agruparà en una “unió cada vegada més íntima”. Es va contemplar la possibilitat que un país en pogués sortir. Però per què un país que arrasa amb les seves institucions democràtiques vol romandre encara a la UE? No n’hi ha cap motiu. Un procés de legalitat al final del qual es retiraran drets de vot al país en qüestió haurien d’acordar-lo per unanimitat tots els membres. És improbable.

Tot això potser no seria tan dramàtic si aquests avanços no passessin en un moment en què la democràcia més poderosa del món no trontolla, però sí que posa en dubte la seva credibilitat. Perquè al cim hi ha un home que no confia gaire en la democràcia. No obstant això, altres presidents dels EUA tampoc no van ser sempre demòcrates impecables: van donar suport a dictadors, van derrocar polítics elegits i van dur a terme falses guerres. Però ells van sostenir en el món la idea de llibertat i drets humans, unida a la promesa de benestar.

I Donald Trump és un home que, pel que sembla, s’entén millor amb líders polítics com Duterte, Erdogan o Xi que no pas amb Angela Merkel. Algú que, segons el que tant ha parlat i pressentit, segons els seus plans i la forma com pren les decisions sobre la plantilla, que barreja el càrrec i negocis privats, que insulta els mitjans de comunicació, sembla un autòcrata.

Un any i mig després d’estrenar-se en el càrrec, no s’està investigant contra l’antiga candidata opositora de Trump, Hillary Clinton, que Trump volia tancar a la presó ja durant la campanya electoral. En lloc d’això hi ha investigacions en contra d’ell mateix. Trump no aconsegueix destruir les institucions de l’Estat. El president dels EUA, podríem dir, viu en carn pròpia les resistències de la democràcia.

Va voler seguir el llibre de text d’un líder autoritari, diuen els politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt en el seu llibre ja publicat Com moren les democràcies. Però Trump “ha parlat més que actuat. Les seves amenaces més famoses no s’han posat en pràctica”.

Trump, de moment, es pot considerar un autòcrata frustrat.

Els danys a llarg termini deurien ser considerables. Amb Trump, els populistes ara tenen un aliat al capdavant de la Casa Blanca. El nou ambaixador dels EUA a Berlín, Richard Grenell, va dir fa poc que volia enfortir a Europa les forces de l’anti-establishment conservador. I a Roma, l’antic assessor de Trump, Stephen Bannon, elogia el nou Govern com la següent peça en un joc de dòmino complex al final del qual caurà la UE.

Abans els EUA fomentaven la democràcia. Ara fomenten els populistes.

Els autòcrates i il·liberals del segle XXI tenen moltes similituds. Són racistes i nacionalistes, sempre hi ha una amenaça de l’exterior que cal mantenir sota control. La desconfiança per les suposades o naturals elits, pels privilegiats, pels qui han oblidat l’idioma del poble modest és similar. Fan promeses de campanya electoral que només es poden finançar amb deutes enormes. Menyspreen les institucions democràtiques.

I els uneix la promesa de voler recuperar un passat gran. El president Putin promet als russos esplendor nacional. En els seus discursos, Erdogan jura la tornada a la grandesa de l’Imperi otomà. Viktor Orbán mana erigir per tot el país estàtues que recorden la història gloriosa d’Hongria. A Polònia, el PiS, populista de dretes, fins i tot aprova una llei que prohibeix donar responsabilitat conjunta a la nació polonesa per l’Holocaust, com si la veritat històrica es pogués arreglar a través del butlletí legislatiu.

La història ha de donar orgull i, si no, és falsa.

En les democràcies liberals es pot veure el contrari. Fer-se responsable dels delictes comsesos en el passat ja és quasi una de les seves característiques estructurals. No únicament a Alemanya: també als Estats Units es debat al voltant de l’esclavitud i de les seves conseqüències. El president de França, Emmanuel Macron, va descriure a Algèria el colonialisme del seu país com a “crim contra la humanitat”.

Cap democràcia moderna pensa que pot escapar-se del passat sense superar-lo. Segons l’acord tàcit, només aquell qui coneix els crims dels seus avis podria organitzar una societat millor.

Les forces orientades cap a l’autoritarisme s’oposen a aquesta pretensió. Aquest és realment el seu emblema. Per al president de l’Alternativa per Alemanya, Alexander Gauland, l’època del nacionalsocialisme a Alemanya és només una “merda de pardal” en comparació amb els triomfs de la llarga història alemanya. El seu partit reivindica un “canvi de la memòria política”.

Entre els defensors del Brexit molts volen continuar l’imperi. Als Estats Units de Donald Trump, els nacionalistes blancs glorifiquen, amb l’aprovació del president, el racisme dels estats del sud durant la Guerra Civil.

I els enemics de la democràcia liberal tenen una altra cosa en comú quan han arribat al poder per primera vegada: la corrupció. Quasi tots són corruptes. I això que la majoria han arribat al poder prometent eliminar la corrupció.

El mateix passa amb Donald Trump. Com a president beneficia el seu propi negoci familiar. Ivanka, la seva filla, durant les negociacions amb la Xina, en treu profit: Pequín inscriu marques registrades per a la seva empresa.

Sigui Putin o Erdogan, el partit comunista de la Xina o Fidesz a Hongria, tots ells controlen un sistema de patrocini complex. El poder autocràtic es basa en dependències ben filades. Sempre ha estat així i no ha canviat res en el segle XXI.

Fins i tot espectacles judicials i sentències de mort contra funcionaris i plantilla de partits corruptibles, com per exemple a la Xina, no poden evitar la corrupció. La cobdícia és humana i actua en tots els sistemes. Per això la divisió de poders de l’Estat de dret és un dels mitjans més eficaços, encara que no significa que així es pugui evitar qualsevol corrupció.

Els antics grecs creien en un cicle dels sistemes polítics. Després d’una monarquia ve una tirania. Es substitueix de mica en mica per una aristocràcia, una oligarquia i una democràcia. Després del govern del poble torna una monarquia. Simplement perquè la gent no estava contenta. Perquè les condicions estables acomoden i la comoditat condueix a la decadència. Ara és el moment?

Després del 1945, la democràcia liberal va esdevenir l’àmbit per a la unió europea, l’Estat social, l’“ostpolitik”. Cap d’aquestes obtencions es va aconseguir sense conflicte. Però es tractava d’identificar problemes, donar solucions, presentar rèpliques i crear contínuament un consens social. Va ser un dels motius pels quals la democràcia liberal va guanyar la Guerra Freda. A més, era superior militarment i econòmicament. Era el millor sistema.

Ara ja no està tan clar.

“La recensió de la democràcia”. Així qualifica el politòleg nord-americà Larry Diamond el diagnòstic que el nombre de les democràcies que funcionen torna a afonar-se. Per què? “La resposta més important i convincent és: una direcció de Govern dolenta.”

Realment, el canvi de tendència en la reputació global de la democràcia liberal coincideix amb relliscades greus d’Occident: la catastròfica guerra de l’Iraq que va començar amb afirmacions falses i va soscavar arreu del món la credibilitat del parlamentarisme occidental; la crisi econòmica mundial que després del 2007 va sacsejar la confiança en l’ordre econòmic occidental...

Però aquesta és la visió des de dalt del turó del capitost. Alguns números també es fan més petits. Fa 18 anys, per exemple, que la comissió de Süssmuth va presentar una proposta per a una llei d’immigració. No va passar res. La República d’Alemanya és una destinació important per a immigrants, però no és capaç de regular la immigració. La manera com es tracta amb la digitalització decideix sobre el futur econòmic d’Alemanya, però no hi ha una estratègia digital àmplia. Alemanya depèn de la indústria automòbil, però en lloc d’anunciar l’era de després del motor de combustió, la política protegeix els beneficis de les empreses.

Aquesta llista segueix i segueix. Canvi climàtic, demografia, desenvolupament tecnològic, canvi del treball, repartiment del benestar...

En aquest temps hi ha hagut molts governs: roig-verd, negre-groc o negre-roig. Encara que els problemes bàsics es van discutir sovint, massa poques vegades es van combatre de veritat. Almenys molts ciutadans ho sentien així. També perquè, en les democràcies, la gran visió sovint acaba en un compromís petit.

Així, la democràcia liberal també va tenir una vegada la seva nova Ruta de la Seda: el pla Marshall. Si traspassem els diners que els EUA van invertir en Europa entre el 1948 i el 1952 a dòlars actuals arribaríem a uns 135.000 milions. L’Europa Occidental devia ser liberal i democràtica i mantenir-se ferma contra la Unió Soviètica. Aquest era el pla. Com ja se sap, va tirar endavant.

No es tractava només de diners. La democràcia liberal es va assegurar a Alemanya també amb els soldats que van enviar els nord-americans, britànics i francesos durant quasi 50 anys. Amb programes de formació. Amb col·laboració econòmica. Amb interdependències institucionals. Es va combatre. I es va introduir amb un esforç gegantí en la creença que és el millor sistema. I que utilitza els països que creuen en ella quan altres també ho fan.

Els nostres problemes d’ara són diferents als de llavors. Nosaltres ja no hem d’escombrar ruïnes. Avui es tracta de les conseqüències del capitalisme global, del desenvolupament tecnològic. De la immigració i la por als estrangers. Però potser ja no és suficient recordar-nos de tot allò.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.