Any del turisme cultural i patrimoni

La Mallorca inexhaurible del fascinant Ramon Llull

Ramon Llull és un dels savis més importants de l’Edat Mitjana europea. Va ser l’autor d’una obra vastíssima, que va concretar-se en prop de dos-cents títols escrits en català, en àrab i en llatí, els quals abasten magistralment tots els gèneres.  La vida de Llull va estar marcada pel nomadisme i per la voluntat de “convertir infidels” al cristianisme. La seva figura llegendària està profundament arrelada a la realitat geogràfica, històrica i espiritual de l’illa de Mallorca.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sobre la Mallorca de Ramon Llull —és a dir, sobre els indrets de Mallorca on es poden rastrejar les passes biogràfiques del filòsof i on hi ha empremtes de la seva influència—, s’han escrit llibres, s’han publicat reportatges en premsa, s’han fet nombroses pàgines web i s’han elaborat tota mena de fulls, opuscles i volums institucionals. Una tal sobreabundància de papers lul·lians divulgatius resulta del tot natural i comprensible si tenim en compte que Ramon Llull, filòsof, teòleg, poeta, narrador, savi poliglot, místic, precursor de la informàtica, viatger incansable i escriptor enormement polièdric i productiu, és una de les figures pioneres i centrals de la cultura medieval europea.

La plaça Major, el lloc vora on va néixer

Una ruta lul·liana per Mallorca per força ha de començar per l’indret on se suposa que hi havia la seva casa natal. Nat un dia de 1232 o 1233, Llull era fill d’una família noble —de la petita noblesa, més aviat— catalana que es va instal·lar a Mallorca per repoblar-la poc després que el rei Jaume I la conquerís als musulmans l’any 1229. Es creu que la casa on va néixer estava situada prop del que actualment és l’angle nord de la plaça Major de Palma, a tocar de les escales que baixen cap a la Rambla. L’any 1888, la Societat Arqueològica Lul·liana, una de les institucions més fecundes i importants de la història cultural de l’illa, hi va fer instal·lar una placa per assenyalar i commemorar l’indret.

El nom del pare del filòsof i teòleg, Ramon Amat Llull, és un dels que consta al Llibre del Repartiment de Mallorca, la qual cosa permet deduir que degué participar en la campanya de la conquesta, ja fos empunyant directament les armes o, si més no, contribuint a sufragar la campanya. La bona posició familiar explica que Llull fos, de jove, un dels cortesans del rei Jaume II. Tot i que estava casat amb Blanca Picany i era pare de dos fills, el jove Llull no duia una vida gaire exemplar ni tampoc es dedicava amb gaire diligència a les responsabilitats familiars i domèstiques. Més aviat feia tot el contrari: escrivia poesia trobadoresca, era un home turbulent i sensual, no renunciava a una certa riquesa material, i vivia lliurat a tota mena d’aventures i de plaers mundanals.

La conversió de Llull, entre l’autobiografia i la llegenda

De cop, però, un dia tot va canviar per a Ramon Llull. Segons explica ell mateix a la seva autobiografia, titulada Vida coetània i considerada pels experts una de les primeres autobiografies d’un escriptor de l’Edat Mitjana, la seva conversió va ser gradual però intensa i accelerada. Va començar a prendre forma un dia de juliol de l’any 1263, quan va tenir una visió del Crist crucificat. Aquella impactant i epifànica visió inicial es va repetir almenys quatre vegades més durant els dies següents. El trasbals que li causaren aquelles sorprenents visions va ser sísmic, però no va ser fins que va escoltar un sermó sobre sant Francesc d’Assís, pronunciat pel bisbe de Mallorca a l’església palmesana de Sant Francesc, que Llull va prendre la decisió en ferm de canviar dràsticament de vida. Es va desprendre de les seves possessions, va abandonar la dona i els fills, i va abraçar amb un fervor militant i infatigable la religió.

Ramon Llull és una de les figures pioneres i centrals de la cultura medieval europea| EL TEMPS

Així va expressar el mateix Llull el procés de transformació vital i espiritual que va patir: “Quan fui gran e sentí del món sa vanitat, / comencé a far mal e entré en pecat, / oblidant Déu, seguint carnalitat, / mas plac a Jesucrist, per sa gran pietat, / que es presentà a mi cinc vets crucifigat, / per ço que el remembràs e en fos enamorat”. Amb tot, i com és fàcil d’imaginar tenint en compte l’exuberant llegendari que ha generat al llarg dels segles la figura de Ramon Llull, hi ha versions més tremendistes i menys místiques de la famosa conversió lul·liana. Per exemple, hi ha una història segons la qual Llull va renegar dels plaers fatus i diabòlicament magnífics d’aquest món per abraçar la religió cristiana un dia que va perseguir una dama amb qui estava encapritxat fins a les portes de l’església de Santa Eulàlia, de Palma. Just abans d’entrar al temple per oir missa, la bella dama s’hauria girat i hauria ensenyat un pit cancerós a un Llull commocionat. Tot plegat és massa novel·lesc per donar-hi credibilitat, però el fet de ser una de tantes llegendes generades pel personatge demostra fins a quin punt Llull ha estat present i viu en l’imaginari dels mallorquins al llarg de la història.

El monestir de la Real: el lloc de la formació

Després d’un primer pelegrinatge al Llenguadoc, Santiago de Compostel·la i Barcelona, Llull va retornar a l’illa decidit a consagrar la vida a l’apostolat. Abans de començar la seva àrdua tasca proselitista, però, s’havia de preparar. Va ser amb una motivació essencialment formativa que durant els següents nou anys va fer nombroses estades al monestir de la Real, un antic monestir cistercenc situat al nord de Palma i fundat el 1239 per l’abat de Poblet. L’aïllament del monestir propiciava que l’incipient filòsof i teòleg es dediqués a l’estudi, la contemplació i la meditació. En aquells anys, el monestir de la Real ja posseïa una biblioteca considerable. Llull hi va poder estudiar filosofia, teologia, dret, llatí i medicina, a més d’introduir-se en la llengua àrab, una eina imprescindible per a la seva empresa de convertir “infidels mahometans”. Es creu que un dels autors amb qui més es va familiaritzar i més a fons va estudiar aquí va ser sant Agustí. Va ser aquí, també, on Llull va escriure algunes de les seves primeres obres importants: el Llibre d’Ave Maria i el Llibre del Gentil i dels Tres savis. Una mostra de la rellevància que va tenir la Real en la vida de Llull és que, a l’hora de la mort, va llegar una part de la seva biblioteca personal al monestir.

El puig de Randa: la inspiració de l’‘Art’

Després d’anys intensos consagrats a l’estudi al monestir de la Real, el 1274 Llull es va retirar al puig de Randa, situat al terme municipal d’Algaida, just al centre de l’illa. Allà va començar una igualment intensa i fructífera etapa de meditació i de contemplació. Va ser justament a Randa on el beat va rebre la il·luminació que el portaria a concebre i escriure la seva obra principal, l’Art, un sistema logicomatemàtic de pensament que, a més d’unificar el coneixement filosòfic, científic i teològic, tenia com a principal objectiu demostrar que la religió cristiana era l’única de les religions monoteistes —de les altres, no calia ni preocupar-se’n— que es basava en una veritat racionalment demostrable. Aquesta aproximació tan racional a la fe, Llull va combinar-la sempre amb una aproximació més íntima i mística, que els anys de Randa contribuïren a fer més fonda. Quant a les obres de caire místic de Llull, potser de les més interessants del seu corpus literari i de pensament, destaquen títols com ara Llibre d’Amic e Amat i, també, la breu novel·la titulada Accidents d’amor.

El puig de Randa. Obra de Miquel Bestard, Visió del crucificat, c. 1625-1630, a l’església parroquial de Randa.

Segons la tradició, el santuari de Cura que s’alça sobre el puig de Randa té el seu origen en l’altar marià que Llull va fer construir l’any 1275. No se’n tenen proves, però el que és segur és que, a finals del segle XIV, la muntanya de Randa ja era un indret freqüentat per ermitans que eren seguidors de Llull, els quals vivien en les nombroses coves de la zona. La tradició ermitana va perdurar durant segles, cosa que demostra, un cop més, l’extraordinari influx de Ramon Llull en la història de Mallorca, ja sigui en forma d’empremtes espirituals, culturals o llegendàries.

Llull estava convençut que aviat tothom abraçaria la religió de Crist si les autoritats polítiques i eclesiàstiques de l’època adoptaven oficialment la seva Art com a mètode per expandir la fe entre els infidels. En conseqüència, va viatjar arreu d’Europa —per Catalunya, per França, per Itàlia...— per mirar de persuadir papes, reis i senyors que li donessin suport. Tot i que va tenir un èxit desigual —de vegades va topar-se amb la indiferència i de vegades va rebre l’ajuda que demanava—, no va defallir mai.

El col·legi de Miramar, a la serra de Tramuntana

Va ser gràcies a una ajuda del rei Jaume II, justament, que l’any 1276 Llull va poder fundar l’escola missional de Miramar, avui al terme municipal de Valldemossa, al cor de la serra de Tramuntana. L’objectiu de l’escola era ensenyar l’Art lul·liana i la llengua àrab a un grup de frares franciscans menors perquè viatgessin a territori infidel a fer proselitisme. Anar a predicar i a fabricar conversos en territori hostil és el que va fer el mateix Llull després de tres o quatre anys vivint a Miramar i fins a ben bé el final de la seva vida.

Sepulcre de Llull. A la basílica de Sant Francesc, un temple gòtic del segle XIV, que té el claustre més antic de la Corona d’Aragó.

El monestir de Miramar, a més de ser un dels indrets més emblemàtics de la geografia lul·liana de Mallorca, també ocupa un lloc destacat en la història del país perquè el 1457 s’hi va fundar la primera impremta de l’illa i, també, perquè, a finals del segle XIX, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va esdevenir-ne el propietari, enamorat dels fastuosos paisatges en què es troba.

El sepulcre de Llull, a la basílica de Sant Francesc

La mort de Llull, esdevinguda dins un vaixell durant el trajecte que el retornava des de Tunis fins a la seva Mallorca natal, va representar una justa culminació per a una vida intensa, nòmada i extraordinàriament productiva. L’obra de Llull, escrita en català, llatí i àrab, consta de més de 250 volums, i abasta des de la ciència i la teologia fins a la novel·la i la poesia.

Una ruta que ressegueixi la Mallorca de Llull per força ha de tenir el seu punt culminant en la basílica de Sant Francesc de Palma, on està enterrat. Tot i que en un principi se l’havia d’enterrar a l’església de Santa Eulàlia, on ja descansaven les despulles de la seva família, la insistència dels franciscans, l’orde amb qui Llull sempre havia estat vinculat, va fer que fos enterrat a la basílica de Sant Francesc, un temple gòtic del segle XIV que té el claustre més antic de tota la Corona d’Aragó. És a l’interior d’aquesta basílica gòtica on, encara avui, són molts els que visiten el sepulcre en alabastre de Ramon Llull, que hi és representat en una figura jacent agombolada per dos àngels, instal·lada a la capella de la Puritat de Nostra Dona. El sepulcre el va dissenyar el lul·lista del segle XV Pere Joan Llobet i el va realitzar Francesc Sagrera l’any 1487.

A la catedral de Mallorca, també hi ha una escultura de Llull, que data de 1878, de Guillem Galmés.

Empremtes de Llull arreu de l’illa

Hem insistit en diverses ocasions en les empremtes de Llull que hi ha pertot arreu de Mallorca. N’hi ha de tota mena. En especial, hi abunden les representacions i imatges del Beat. A la part superior esquerra del portal de l’església de Sant Miquel, per exemple, hi ha una escultura que data del segle XIV. I, a l’interior de la mateixa església, hi ha una capella dedicada a Llull amb un retaule del segle XVIII. A la basílica de Sant Francesc, a més del sepulcre del Doctor Il·luminat, hi ha també dues representacions pictòriques fetes per Joan Bestard, un rellevant pintor mallorquí del segle XVII. A la façana principal de la catedral de Mallorca, també hi ha una escultura de Llull, que data del 1878 i és obra de Guillem Galmés. Molt més recent és l’estàtua de bronze que la ciutat de Palma va dedicar-li l’any 1967. Ubicada a l’inici del passeig Marítim, és obra de l’artista Horacio de Eguía.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.