Els Crítics

‘Make America Rage Again’

Divendres 13 de juliol vam poder gaudir d’un recital dels integrants d’algunes de les bandes més reivindicatives dels 80 i els 90 als EUA. L’arribada de Donald Trump al poder ha propiciat la mobilització d’una part significativa de la música estatunidenca i ens permet gaudir, de nou, dels himnes generacionals de l’Amèrica insurrecta. En fem un breu repàs a partir dels grups dels integrants de Prophets of Rage.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sona una sirena, el fum de rigor envaeix l’escenari del parc del Fòrum barceloní en el marc del Festival Cruïlla i s’hi intueixen sis figures amb la samarreta del Barça aixecant el puny. Una part del públic els imita, la bateria marca el ritme, entren el baix i la guitarra, acompanyant-la, i tot esclata al ritme del clàssic de finals dels 80 Prophets of Rage, la cançó que dona nom a la súper banda formada per part dels llegendaris cantants de Public Enemy i Cypress Hill i la banda sencera, sense el vocalista, dels Rage Against The Machine (RATM). Segueix el descontrol amb Testify, un dels himnes generacionals de l’últim grup, als qui el final de la història que vaticinava Francis Fukuyama no va semblar descoratjar el més mínim, i acaba, apoteòsic, amb Killing in the name.

Qui escriu aquestes línies recorda la portada del seu disc compacte de 1996, Evil empire, com el primer contacte amb un bon reguitzell d’idees radicals que hom podia trobar fotografiades en forma de llibres a la part interior de la seva portada: “Race for justice” de Leonard Weinglass, sobre el pres del Black Panther Party Mumia Abu-Jamal, “Democracy is in the streets”, de James Miller, o “Rebellion from the roots” de John Ross, sobre l’alçament zapatista, que inspirà el cantant original dels Rage, Zack de la Rocha, i a tota una generació militant, que trobava en l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) una nova inspiració revolucionària que donava per superada l’experiència soviètica i obria nous horitzons arreu.

El rap combatiu dels 80 també jugà un cert rol a l’hora de mantenir la flama de l’Amèrica insurrecta, la que s’origina els 60, la dels Black Panther, dissolts el mateix any que sorgiria la formació de Long Island, autora de cançons tan explícites com Fight the power. O el dels ja esmentats Cypress Hill i la mítica How I could just kill a man, versionada pels RATM a Renegades, un bon recull de versions del cançoner combatiu estatunidenc, des de Bob Dylan fins a Bruce Springsteen. En temps d’apologia del lucre i la mala vida en general, els anys del gangsta rap de Dr. Dre o Snoop Dogg, els Rage Against The Machine cantaven per l’alliberament de l’activista sioux-chippewa Leonard Peltier, subjectant el seu rap particular en l’esperit de Soulsonic Force o els propis Public Enemy.

Seria injust, però, que tots els mèrits de mantenir la cultura contestatària americana se’ls quedés RATM. Els indigenistes Aztlan Underground ja practicaven un parell d’anys abans del naixement de la banda del guitarrista Tom Morello —llicenciat en ciències polítiques per Harvard, per cert— una combinació instrumental de hip hop i metal i lletres contra les fronteres i la discriminació contra els nadius nord americans. Un producte que no s’entendria sense l’emergència de l’escena hardcore punk de finals dels 70 i primers 80, amb els pioners Black Flag, els Dead Kennedys o Bad Brains, amb els Bad Religion, que encara avui ataquen el poder i la reacció a cop de guitarra amb temes com The kids are Alt Right, referències al president dels EUA, Donald Trump, incloses. I és que el mateix cap de cartell del Cruïlla neix, segons es desprèn del seu lema fundacional, per “Fer enrabiar Amèrica altre cop”, emulant el lema de campanya del polèmic multimilionari. No estranyen, doncs, cançons com Hail to the Chief, que han fet despertar la consciència dels altres Estats Units, parafrasejant la traducció al castellà de l’obra canònica del desaparegut historiador Howard Zinn.

La victòria de Trump ha desencadenat tota una explosió creativa encapçalada per artistes com YG i Nipsey Hussle, els càntics de Fiona Apple per la marxa de les dones contra el president, la molt explícita cançó de les bèsties del death-metal Brujería, o el més relaxat tema de Carole King. Generacions de músics senceres, alguns amb més currículum contestataris que d’altres, que no es resignen a acceptar com si res el mandat de l’outsider republicà. Inclòs el freestyle a capella del conegudíssim raper Eminem, les lletres del qual mai no han destacat pel seu compromís social, precisament.

I és que tenir tal personatge dirigint la potència més poderosa del món havia de tenir alguna cosa bona: poder gaudir de les llegendes vives de l’Amèrica més combativa a Barcelona 18 anys després que ens visités RATM a la capital catalana. Cartell de “Catalunya Lliure” inclòs rere la guitarra de Morello.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.